Dotze mil dimissions diàries

 "Un mercat laboral on tothom cobra quasi el mateix i tothom cobra poc es converteix ràpidament en un problema social: no hi ha incentius per a l’esforç ni per al creixement personal"

Un cop tancat l’any 2025, comencen a aflorar algunes estadístiques sobre la marxa de l’economia i el mercat laboral durant l’any. Un d’aquests indicadors és el de les renúncies voluntàries – per entendre’ns, dimissions: persones que proactivament deixen la seva feina, habitualment perquè han trobat una altra oportunitat laboral.

La xifra és abismal: més de 3 milions d’espanyols van renunciar voluntàriament a la seva feina durant 2025, és a dir, unes 12.000 renúncies diàries. 

Per posar en perspectiva i entendre si és una xifra alta o baixa, cal tenir present que l’any 2012 el mateix indicador era de 3.000 al dia, és a dir, s’ha multiplicat per quatre en 13 anys, i que suposa que un 13,6% dels treballadors del país canvien de feina cada any. 

La dada creix de forma lineal i no sembla que s’apropi a cap topall, la qual cosa fa previsible que d’aquí exactament un any puguem parlar de 3,3 milions de renúncies voluntàries anuals. 

Les conseqüències, que afecten a totes les empreses de forma força homogènia independentment del seu sector o regió, són complicades: una constant rotació de professionals degrada la transferència de coneixement i és una pedra més a la motxilla de la productivitat, que ja pesa massa a Espanya. 

Què hi ha al darrere de tot plegat? 

Moltes empreses, fins i tot les que tenen una visibilitat privilegiada a les tendències del mercat laboral – per exemple, les empreses de treball temporal – diuen estar desconcertades. Una de les eines per intentar entendre el fenomen són les entrevistes de sortida: qüestionaris confidencials orientats a les persones que ja han comunicat la decisió d’abandonar l’empresa, amb la finalitat de disposar d’informació estadística per millorar la retenció de talent. 

Als fòrums i trobades de professionals vinculats a la gestió de persones es repeteix el missatge que les enquestes de sortida apunten a la millora salarial com a principal factor desencadenant amb molta diferència, si bé la millora no sempre es materialitza – no per tractar-se d’una falsa promesa sinó perquè a Espanya hi ha una cultura financera escassa que propicia que massa sovint no es facin els càlculs correctes entre salari brut i salari net, o no es contemplin diferències com les dotze o catorze mensualitats, sobretot si parlem de professions de baixa qualificació. 

En tot cas, de ser així voldria dir que hi ha una inquietud intensa per a la millora salarial, la qual cosa és totalment lògica si observem la corba de distribució de salaris, que gairebé sembla una recta més que no pas una corba, i que s’estanca entorn d’un valor perillosament proper al del salari mínim interprofessional. 

Dit d’una altra manera, ens apropem a un escenari on tothom cobra el mateix salari, i aquest salari és alhora l’SMI.

L’explicació senzilla, fins i tot podríem dir populista, és penjar el mort a les empreses i afirmar que la usura corporativa ens ha portat fins aquí. 

Però el mercat laboral és un mercat en competència: les empreses competeixen pels professionals; a més, és un mercat amb molts ofertants i demandants, per la qual cosa s’apropa a la competència perfecta. 

Aleshores, lògicament no pot haver-hi una conspiració entre totes les empreses espanyoles per oferir valors de retribució molt per sota dels ingressos nets generats per les corresponents activitats laborals, és a dir, no té sentit parlar d’un monopoli salarial entorn dels salaris baixos. 

Així les coses, si les empreses no ofereixen un millor salari per optar a retenir el talent més valuós només té una possible explicació: que no poden, perquè es menjaria els seus marges. Sovint es contraargumenta aquesta qüestió indicant que els marges empresarials han augmentat, però aquesta dada se sol fonamentar en l’anàlisi de la suma de beneficis de les empreses, un valor extraordinàriament heterogeni on la concentració del total se situa a sectors que precisament són menys intensius en generació d’ocupació, com la banca o les energètiques.

Un mercat laboral on tothom cobra quasi el mateix i tothom cobra poc es converteix ràpidament en un problema social: no hi ha incentius per a l’esforç ni per al creixement personal, s’iguala tot per baix. 

S’està formant una espiral negativa: com que hi ha pocs incentius per a l’esforç, hi ha més agilitat per demanar la baixa mèdica davant de qualsevol fotesa; com que hi ha més absentisme, augmenten els costos laborals; com que augmenten els costos laborals, es consumeixen els augments de valor afegit en pagar a professionals que no treballen i no es pot retribuir millor als que sí que ho fan. 

I com que no es retribueix millor als que treballen, hi ha pocs incentius per a l’esforç. 

Si ho farcim amb una política massa sovint orientada als subsidis indiscriminats i hi posem eslògans com “trabajar menos, vivir mejor”, que lluïa ni més ni menys que la ministra de treball com a decorat de fons d’una roda de premsa, tenim tots els ingredients per entendre com s’ha pogut devaluar tant el context laboral en tan poc temps.

Pau Vila