La necessitat de no ser Munich

 Porto dies amb el desig d’escriure sobre Donald Trump. Si no ho he fet fins ara és per manca de temps i la por a que les meves paraules es gastin massa aviat, però en això darrer hi ha una trampa i una fórmula.

La primera consisteix en seguir-li el joc, fins a sucumbir a la pesantor del president USA. Aquesta és la seva fórmula, la de voler acaparar sempre el focus, i clar, com els periodistes de mig món han acatat el procediment no hi ha manera d’escapar-ne, excepte si respirem un xic, meditem amb la Història a la recàmera i traiem algunes conclusions, potser vàlides pel present.

Entre elles hi figura el record d’allò que no para de torturar-me aquestes darreres setmanes. Durant la tardor de 1938 ocorregué un desastre. Adolf Hitler feia el que volia davant la debilitat de les democràcies europees supervivents. La primera que el patí amb escreix fou la República Española, amb la gravetat extra de veure com França i el Regne Unit no mogueren fitxa, a diferència de l’alemany i Mussolini, encantats d’ajudar als colpistes del 18 de juliol.

El 1938 la situació s’havia tornat encara més bèstia. La primavera deparà l’annexió d’Àustria al Reich, que ara reclamava els Sudets de la República Txeca. Per parlar del tema, Hitler acceptà una reunió al més alt nivell de Poder a la seva ciutat d’adopció, Munich, on s’ajuntaren els dos dictadors totalitaris junt a la parella de primers ministres franco-britànica, Édouard Daladier i Neville Chamberlain.

Ambdós es baixaren els pantalons i cediren davant del seu oponent sense plantar-li cara. El premìer britànic aterrà al seu país ondejant un paper que parlava de la pau pel seu temps. Només Churchill, que més tard el succeí, criticà el show. Mesos després començà la Segona Guerra Mundial.

L’actitud de les cancelleries democràtiques del Vell Món enfront Hitler es coneix com política d’Apaivagament. Concedir els petits anhels semblava el mètode per a evitar mals majors.

El fracàs de tanta covardia és un avis per a navegants del present. Trump va crescut per Veneçuela i té un estil propi. Comparar-lo amb el monstre del segle XX seria simplificar massa tot, si bé les bravates els agermanen, així com una visió imperialista que vol enfonsar l’ordre, el nostre vigent des de 1945.

L’home del rostre taronja té pressa perquè, si no passa res encara més rar, el seu mandat acabarà el gener de 2029. Sorprèn com molts mitjans ni tan sols ho mencionen. Tot i això, si anem a l’estricte 2026, Groenlàndia, aquell tros de gel segons les paraules de qui aspira a conquerir-la, marca una cruïlla on Europa no pot repetir l’error de Munic 1938.

Per a no imitar als que abans fallaren convé ser clars i entendre que som una unitat més enllà de banderetes, apostar per un exèrcit propi que ens prepari per a la pau i no agenollar-se davant la potència ferida amb un líder amb peus de fang, amb aire desesperat. Altrament, no té sentit aquest autoritarisme que trenca amb les lògiques de la seva Nació durant 250 anys, caracteritzats per una defensa de la Democràcia.

El Món Lliure ja no pot aixoplugar-se amb drapets de barres i estrelles. Són millors les de la Unió, que ha de donar noves passes de gegant per a actuar amb la modernitat requerida, capaç de proporcionar-li, finalment, aire d’independència, com quan som majors d’edat i assumint les regnes del nostre destí, aquí alliberant-nos de maltractadors Si a casa seva també els vencen ja arribarà el moment de tornar a establir llaços, però de mentre trencar ha de ser balsàmic.

 Jordi Corominas