El “mirall català” causa inquietud al País Basc

 L’emergència de formacions de dreta populista radical no ha arribat a Euskadi, però el cas de Catalunya ha obert el debat.

La publicació al llarg dels últims mesos de diverses enquestes que reflecteixen un enfortiment inèdit d’Aliança Catalana (AC) no ha passat inadvertida al País Basc.

El tauler polític a Catalunya patiria, segons aquests sondejos, un sotrac sense precedents, i el mirall català es podria esquerdar per l’auge populista que recorre mig món.

L’eventual final de l’excepcionalitat catalana entesa com un sistema polític que es resistia a aquest fenomen ha activat unes quantes alarmes i als cercles polítics bascos comença a aflorar una pregunta: és qüestió de temps que passi el mateix al seu sistema de partits?

Les inquietuds en el cas basc tenen molt a veure amb els paral·lelismes a què es presta la tendència indicada per les enquestes a Catalunya.

Segons el son­deig d’Ipsos publicat al setembre per La Vanguardia ,i després correspost per altres estudis, tant Junts, formació amb què el PNB manté una estreta relació, com ERC, agermanada amb EH Bildu, notarien l’alè d’Ali­ança. El PP, mentrestant, es veuria superat amb claredat per Vox gràcies a un vot particularment jove.

Atenent el tauler basc, l’evolució de Vox està ben monitorada per les enquestes.

La formació de Santiago Abascal, que té una representació mínima al Parlament basc (un escó entre 75), podria créixer al País Basc, malgrat que les enquestes publicades li atorguen, pel cap alt, dos parlamentaris. El potencial d’aquesta formació sembla molt limitat, i el dubte és si l’excepcionalitat basca es podria trencar a mitjà termini a la banda del nacionalisme basc i l’independentisme.

És a dir, hi hau­ria lloc per a una AC basca?

Ludger Mees és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat del País Basc i un dels experts més importants en l’evolució del nacionalisme basc.

A parer seu, la solidesa que reflecteix el tauler basc i que avui es mantindria, segons els sondejos té una base històrica: “A Euskadi s’han forjat unes identitats polítiques que han fet impossible donar suport a fenòmens que evoquen el franquisme i tot un passat que genera molt rebuig. Es tracta de mentalitats més sòli­des que conjuntures concretes”.

Des del seu punt de vista, hi ha altres factors que contribueixen a situar Euskadi lluny de l’auge de la dreta radical ja generalitzat arreu d’Europa. “La moderació i l’assossec polític que, amb el que es pugui criticar, apliquen els líders del PNB no afavoreixen l’extremisme, i tampoc no s’han normalitzat les formacions ultres. A més, el sistema de benes­tar social encara funciona bastant bé”, afegeix.

El catedràtic també esmenta uns nivells de cohesió social comparativament elevats i ancorats en una economia amb una rellevant base industrial, com també uns nivells d’immigració per sota de la mitjana espanyola.

La qüestió migratòria, no en va, s’ha convertit en el cavall de batalla de les formacions d’extrema dreta i la gestió es presenta com un factor determinant.

A Euskadi el percentatge de ciutadans nascuts a l’estranger voreja el 14% (les persones de nacionalitat estrangera són menys, el 10%), mentre que al conjunt d’Espanya supera el 19%, i a Catalunya, voreja el 25%.

Tant el sociòmetre del Govern basc com el Deustobaròmetre, publicat per la Universitat de Deusto, situen la immigració com la cinquena preocupació ciutadana. La dada no és alarmant, especialment si es té en compte que altres estudis reflecteixen nivells relativament elevats de tolerància respecte a la immigració, si bé en totes dues investigaci­ons es veu un augment dels que hi veuen un problema.

Hi ha una altra qüestió difícil. La inseguretat s’ha colat entre les principals preocupacions dels bascos. òbviament, l’aclaparadora majoria dels migrants no tenen res a veure amb el fenomen de la inseguretat, però les estadístiques policials, que són públiques, mostren una sobre representació d’alguns perfils, sense arrelament al País Basc, en la comissió dels delictes que provoquen més alarma social: els robatoris amb violència (el 81,9% són comesos per ciutadans de nacionalitat estrangera).

La qüestió és al carrer i s’ha convertit en prioritària per a les institucions basques.

En aquest punt, Mees considera vital per evitar l’emergència dels partits de dreta radical “prendre’s seriosa­ment les pors de la gent” i evitar la incompareixença: “Els partits, especialment els de l’esquerra, han de fer autocrítica. La població viu en un mar d’incertesa i el que passa ho hem vist en altres moments de transformació radical.

La gent ha de sentir que l’escolten, que es debat sobre els temes de manera assossegada i que s’aporten solu­ci­ons”.

En un moment en què s’acumulen les incerteses i s’acceleren les transformacions, part de la solució residiria a oferir un horitzó de certesa i seguretat, sobretot en el pla material.

En aquest aspecte, emergeixen qüestions com ara l’habitatge, “una preocupació també per a les classes mitjanes”, o els problemes relacionats amb el cost de la vida i els baixos salaris.

Avui apareixen com els dos principals problemes per a la societat basca. Passa el mateix a mig Europa, malgrat que en el cas basc, de moment, no busquen la solució en l’àmbit de la dreta radical.

És qües­tió de temps?

“No estem fora de perill, però avui no veig espai ideològic ni cultural per a aquestes opcions”, conclou Mees.

 

Ander Goyoaga