Limitar la riquesa d’uns quants ens fa més lliures a tothom

 

Recentment, el Laboratori de Desigualtat Mundial va publicar un informe a on es demostra que el 10% de les persones amb més ingressos de la població mundial guanya més que el 90% restant, i que al voltant de l’1% del PIB mundial (aproximadament tres vegades més que l’ajuda al desenvolupament) va dels països més pobres als més rics.

Som molts els que ens preguntem si no estem davant d’un comportament delictiu moral a més d’altres delictes. No és menys cert que certs sectors consideren que posar límits a la riquesa són un afront a la llibertat. La pregunta crucial és quins arguments podem aportar per fer que limitar la riquesa sigui compatible amb la idea de la llibertat i la Justícia en general?

En els darrers anys, s’està debatent a nivell internacional les raons per les quals hauríem de posar límits a la riquesa dels arximilionaris. D’entre els motius més rellevants cal assenyalar que els arximilionaris no rendeixen comptes davant de la llei, com si ho fa el ciutadà de la classe mitjana.

Però a més cal dir que la gran riquesa cega els qui la tenen i que els arximilionaris per regla general donen suport a l’autocràcia. La gran qüestió, per tant, és quin hauria de ser el límit a la riquesa i com s’hauria de calcular?.

De moment, els experts no es posen d’acord en com fer-ho.

Ingrid Robeyns (1972, Lovaina, Bèlgica), en un llibre extraordinari Limitarianism (2024), va posar per primera vegada els límits a la riquesa a l’agenda de l’economia política.

Entre altres denúncies, I. Robeyns clama que a més de l’erosió de la democràcia, la concentració extrema de la riquesa augmenta la pobresa i agreuja el canvi climàtic.

Una manera ràpida de desconcentrar la riquesa seria posant límits a les herències. Ja al segle XIX, John Stuart Mill (Principis d’Economia Política, vol. I, Llibre II, Cap. 2, §4) va proposar que l’herència màxima d’un individu s’hauria de limitar a la quantitat de riquesa necessària per viure còmodament, sense haver de treballar.

Una altra manera és a través dels impostos directes que, una vegada recaptats, serien destinats a finançar els béns i serveis públics, bàsicament l’assistència mèdica universal, l’educació a tots els nivells i els ajuts socials tant als joves com als jubilats en situació precària. Tot això sense descartar un finançament robust de les forces de seguretat de l’Estat i l’administració de la Justícia.

Una altra manera es prendre mesures contra l’acumulació de riquesa (i per tant de poder social i polític) a les empreses privades.

És fonamental reconèixer i denunciar que enormes fortunes s’han acumulat mitjançant estratègies empresarials de suma zero o fins i tot de suma negativa. És a dir, estratègies que no contribueixen en termes nets al benestar humà, sinó que simplement exploten altres persones, traslladen els riscos als vulnerables, degraden innecessàriament el medi ambient, etc.

Passo a descriure succintament tres casos principals.

Els anomenats “Capital privat voltor”.

Les firmes de capital privat aconsegueixen ser enormement rendibles pel fet que la majoria dels guanys no es generen en aconseguir que les empreses adquirides fabriquin millors productes o prestin millors serveis, sinó mitjançant jocs financers que augmenten els guanys a costa de totes les contraparts de les empreses adquirides: clients, treballadors, proveïdors, venedors, governs locals i la comunitat en general. Alguns d’aquests jocs financers es duen a terme fins i tot a costa de les empreses adquirides, mitjançant la fallida estratègica.

Subcontractació de la prestació de serveis públics, que és una funció estatal o privada, però sense ànim de lucre, a corporacions amb ànim de lucre.

L’evidència a nombrosos països (Espanya entre ells) mostra que les corporacions amb fins de lucre presten serveis públics de pitjor qualitat a costos enormement inflats en comparació dels serveis civils dels estats democràtics.

Els únics beneficiats són un petit nombre d’elits corporatives i grans accionistes. Això també té un gran cost per a la democràcia mateixa, per als serveis educatius i de salut, ja que la prestació governamental directa és millor que l’externalització.

Combustibles fòssils. Els combustibles fòssils presenten un cas mixt, ja que van ser necessaris per assolir la prosperitat i encara en depenem.

Tot i això, les seves immenses externalitats negatives per a la salut humana, la catàstrofe climàtica i la devastació ambiental, es poden evitar amb les energies verdes, que tenen relativament un cost inferior i advoquen per la substitució ràpida i tècnicament viable de l’energia fòssil per energia eòlica, solar, geotèrmica i possiblement nuclear.

Una gestió adequada de la transició energètica també podria desconcentrar la riquesa, per exemple, facilitant el creixement de serveis públics verds de propietat municipal, que eventualment reemplaçarien l’actual estructura de serveis públics dominada per monopolis amb ànim de lucre i una regulació molt feble.

Un cas que cal tenir en compte i estudiar detingudament és el de la Xina, que ara utilitza les mateixes tàctiques colonialistes amb els països menys desenvolupats que les potències colonials occidentals. La seva, jo diria, astuta gestió de la inversió estrangera a partir de la dècada de 1990, es va basar en el control majoritari de les empreses receptores d’inversió estrangera i en la transferència de la propietat intel·lectual utilitzada per aquestes empreses.

D’aquesta manera, va poder pujar a la cadena de valor i invertir els guanys en el seu propi desenvolupament. Aquest model hauria de ser la norma per a tota inversió estrangera.

Finalment, voldria dir que la justificació de la propietat privada rau en la seva capacitat per expandir enormement la llibertat i les oportunitats reals de les persones, no només dels propietaris, sinó de tots.

Ens cal doncs, un marc normatiu per analitzar les normes de propietat, de manera que es tinguin en compte els interessos de tots. Del que es tracta com va argumentar el filòsof J. Rawls (USA, 1921-2002), és que aquest marc recolzés un sistema àmpliament igualitari, de manera que els guanys per als més rics haurien de justificar-se com a necessaris per generar guanys per als menys afavorits.

El problema sorgeix quan els extremadament rics s’apropien del procés polític democràtic i converteixin les democràcies formals en oligarquies de facto.

Estem veient que això passa actualment als Estats Units, Índia, Hongria i altres països que pateixen un retrocés democràtic.

El problema també rau en el fet que, quan la riquesa es concentra en unes poques corporacions, aquestes poden fer servir el seu poder privat per transformar dràsticament el funcionament de tota l’economia sense la mediació de l’Estat i sense necessitat del consentiment de les persones, les vides de les quals estan alterant, sovint, fins arruïnar-los.

Avui dia, els gegants tecnològics poden imposar la seva visió a tots els altres sense que la gran majoria de la gent tingui veu i vot i això és “dominació”, és a dir, la pèrdua de la llibertat per a qualsevol que no formi part d’un petit grup de prenedors de decisions que poden imposar la seva visió a tots els altres.

Tot això sense oblidar que l’arrogància i la vanaglòria (cas del Sr. Trump, per exemple) són producte de la immensa riquesa i del poder irresponsable que aquesta riquesa comporta sobre els altres.

No creieu que ja ha arribat l’hora de posar límits a la riquesa extrema?

Temi Vives