La primera pedra

 “A la comissaria de Via Laietana li van fer una llaga a l’estómac de les pallisses que li van donar, al meu home. I Jordi Pujol, de les pallisses, orinava sang. Pels ronyons.”

Erika Daunert, vídua de Jaume Casajoana, comptepartícip de l''Avui'.

M'emprenya que em donin ordres a la babalà, soc com una lady britànica, considero que qualsevol forma verbal imperativa ha d'anar acompanyada d'un “si us plau”.

- Apunta, nena, el tic als ulls també li surt arran dels interrogatoris.

Res fa més feliç en Sensat, el meu recepcionista, antic cap, amant i company de bretolades, que demanar-li assistència per escriure un article, sobretot quan necessito context d'una època passada.

Vull els precedents al judici amb l'acusat de Schrödinger, que hi és i no hi és alhora, segons convingui al Tribunal de la Sala 1 de l'Audiència Nacional, a San Fernando de Henares.

Des d'un punt de vista estrictament legal, la causa no té cap ni peus, s'aguanta només amb informes truculents de la UDEF, els jutges els hi donaran la credibilitat que els hi roti. En Sensat es va encenent.

- Al cap de la UDEF, li van trobar 20 milions d’euros amagats a la paret de casa seva. Als Pujol, res de res, malgrat que els registres a les cases es van fer amb gossos especialitzats en la recerca de bitllets.

Se m'atansa amb una ampolla oberta de Malamado, un vi fortificat amb base de Malbec, èxit del primer celler en el qual vaig treballar a Mendoza, Bodega Zuccardi. Vindria a ser una mena de Porto, el nom és preciós. Quan em serveix, ja descarrega també una de les seves perles de coneixement:

- Una copa, és poc; dues, està bé; tres, torna a ser poc.

És curiós que les declaracions de la guenya al restaurant La Camarga que va donar principi a l'Operació Catalunya conjunta PP i PSC, parlant de diners en efectiu en bosses d'escombraries, no tinguin cap imatge documental com a suport.

En Sensat coneix força l'Urbino, el seu primer marit, germà d'un etern gerent de l'Espanyol, explica que li van quedar els ulls així després d'un orgasme.

Recorda una vella retransmissió radiada, el públic reunit a la Plaça Sant Jaume, esperant les paraules del president Pujol sobre el cas Banca Catalana des del balcó, cridava consignes adreçades al 'presidente' González i feien esment de la identitat nacional de Catalunya.

- Felipe, cabró, som una nació.

Ja m'ha fet riure, em té on volia.

- Era bon gestor, Sensat?

- A l'estil català, sí, vull dir que administrava molt bé des del seny, però era incapaç de dirigir la rauxa, fins i tot pensava que aquest és un apartat que roman fora de la gestió seriosa.

Com a psicòloga, entenc la importància de la rauxa en els lideratges, he estat prou temps a les ordres d'en Sensat a la multinacional d'assegurances per a copsar la seva capacitat d'engrescar un equip.

- Es reunia individualment amb líders mundials, George Bush pare quan era president dels Estats Units, l'emperador del Japó, el canceller alemany Helmut Kohl, ara el xitxarel·lo de la Generalitat va en cotxes d'escortes xinesos a la Zona Franca, camionetes de vidres tintats.

- És cert que a Banca Catalana les va fer molt grosses? - li pregunto, mirant de fer-lo emprenyar.

- El meu pare em deia que qualsevol cosa que portés l'adjectiu català, catalana, me l'havia de prendre com a donació a fons perdut.

Banca Catalana va néixer amb la idea de no ser un banc convencional, sinó un instrument per a la construcció nacional de Catalunya. Pujol, que era un home vigilat pels serveis secrets i per les forces de seguretat del franquisme, va desenvolupar des de Catalana una activitat clandestina de mecenatge per a la qual de vegades s'havia de saltar la Llei.

En Sensat aprofundeix en la seva anàlisi:

- A la junta on s'aprovava la reducció del valor de les accions existents a una pesseta i fer una subseqüent ampliació de capital, un home al costat nostre plorava desconsoladament. No es preocupi, l'animava el pare, al final, només són diners. Entre sanglots, l'home va dir que no plorava per la pèrdua, sinó perquè no li quedaven prou quartos per tornar a comprar.

Els Pujol van fundar Banca Catalana el 1960 amb el jueu amic de la família, el marxant de diamants Moisés Tennembaum, poc abans que l'expresident de la Generalitat fos detingut per la seva campanya contra Franco que s'acabaria coneixent com els fets del Palau.

Marta Ferrusola, la seva esposa, li va donar permís per buidar el pap en un discurs final contundent al consell de guerra sumaríssim, tots dos eren conscients de les conseqüències que el durien a la presó de Saragossa.

En plena dictadura franquista, la Llei considerava la difusió de propaganda clandestina un delicte equiparable a una acció armada contra el règim.

Jordi Pujol i Soley va ser detingut per la policia i torturat brutalment, fins que es va confessar autor del pamflet "Us presentem el general Franco". Segons els informes que figuraven a la comissaria de la Via Laietana, fou interrogat seguint ordres del tristament cèlebre Creix, inspector en cap de la VI Brigada Social de la Policia de Barcelona,

La condemna a set anys de presó, culpable de “Rebelión Militar por equiparación”, va aixecar una onada d'indignació i repulsa en amplis sectors de la societat catalana. Va representar, també, la consolidació d'un moviment de joves catalanistes antifranquistes que, a partir d'aleshores tindria en Jordi Pujol el seu principal exponent. Als murs de la ciutat, apareixien pintades amb la llegenda Pujol/Catalunya.

L'esquerra caviar del Boccaccio al carrer Muntaner, mai no li va perdonar que els guanyés les eleccions, sovint amb majories absolutes. Ara, a San Fernando de Henares no hi va ningú, ni Òmnium, l'ANC, només s'han significat els polítics que de debò defensen el mandat del primer d'octubre.

- Per què el van torturar? - pregunto.

- Volien saber qui més hi havia participat, tots els detalls. Saps que no podràs resistir, hauràs de confessar, senzillament reps una estona per donar temps a la resta d'involucrats perquè es preparin o s'amaguin.

Li tenen por. En el fons, un home quasi centenari sense cap organització al darrere i suposadament desprestigiat, encara té acollonits els jutges espanyols. Els partits callen, les entitats fan l'orni, però la gent recorda que els va fer sentir orgullosos de ser catalans.

El tribunal que presideix el judici està format per tres magistrats de la Secció 1a de la Sala Penal de l’Audiència Nacional: José Ricardo de Prada Solaesa, president del tribunal, un home afable i educat que vol transmetre la sensació que tot va bé, però que ja té moltes decisions predeterminades, María Fernanda García Pérez, magistrada ponent que redactarà la sentència i Ana Mercedes del Molino Romera, magistrada que completa el tribunal.

La Fiscalia demana una condemna de 9 anys de presó per a l'expresident català, mentre que per als seus set fills sol·licita penes que oscil·len entre els 8 i els 29 anys de presó que reclama al seu primogènit. Estan acusats de delictes d'associació il·lícita, blanqueig de capitals, falsedat en document mercantil, delictes contra la Hisenda Pública i frustració de l'execució.

Passant-se pel folre l'opinió dels metges forenses, el president del tribunal es va adreçar a l’expresident per comunicar-li que el judici s’iniciarà “amb la seva presència”. “Això implica que, en principi, estarà vostè present a les sessions del judici, i es determinarà, en el seu moment, si efectivament vostè continua si es produeix qualsevol situació o modificació del seu estat de salut. En funció d’això, el tribunal decidirà. En el moment que vostè hagi de tenir una intervenció activa, es determinarà exactament si vostè està en condicions de fer-ho, de ser-hi o no. Això implica que, efectivament, el tribunal li permetrà restar al seu domicili”.

Tampoc volen que hi sigui la família: “No es necesaria la presencia física de los acusados en la sala. Pueden seguir el juicio desde su casa, al igual que lo hace el Sr. Pujol Soley. Solo se requerirá su presencia cuando tengan que declarar. Quedan exentos de asistencia”. A la majoria de les sessions, els testimonis declaren per videoconferència; és a dir, que a la sala només hi ha l’acusació, la defensa i els magistrats.

El cas és que haurien preferit que es morís, els ha fotut veure que s'apropa als cent anys i no acota el cap. En Sensat ho porta a les seves experiències personals Explica que durant l'intent de cop d'estat del 1981, la seva mare va córrer a omplir la banyera, posant el xip de la guerra civil que havia viscut de petita: “la primera cosa que faltarà és l'aigua”. L'entenc, considerava irresponsable no disposar d'alguna cosa a l'exterior, si t'ho podies permetre, sobretot quan tens set fills i presideixes un país que encara és vist com l'enemic i l'odi envers el qual és el ciment que aglutina la nacionalitat espanyola de totes les ideologies.

- De diners a Andorra, en vam dur tots els que teníem un duro – afirma en Sensat, sense embuts.

Humanista cristià, veritable creient, el president Pujol confiava en les paraules de Jesucrist a l'Evangeli de Lluc: “qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra”.

Malauradament, hi ha qui llança la pedra i amaga la mà, sobretot alguns que li deuen tot.

La Psicòloga del Born