És Espanya un Estat equitatiu?

"Les dades de la distribució de la renda indiquen que les úniques zones de les quals es pot afirmar que tenen una elit prominent són el País Basc, Madrid i Catalunya"

A principis de segle i durant els anys del procés va guanyar força l’argument econòmic de l’espoli fiscal.

Els estudis xifraven la quantitat de recursos que Catalunya envia a Espanya i que no retornen al voltant del 8% del PIB, una magnitud astronòmica amb pràcticament cap situació comparable en el món.

Però l’anàlisi, si es limita a només això, queda incompleta per entendre la situació econòmica i financera de Catalunya.

Els darrers anys, la Fundació Vincle ha publicat un seguit de llibres que adrecen aquestes qüestions amb dades i gràfics, tot explicat d’una manera entenedora per al públic general.

Fa un parell de setmanes es va presentar el darrer, titulat D’un Estat no equitatiu i de la identitat productiva de Catalunya, de Manel Larrosa.

És un informe que incorpora una visió general de l’economia catalana, tractant els grans assumptes del finançament, les xarxes de carreteres i ferroviària, infraestructures, l’evolució de la renda a diferents llocs d’Espanya, la sobredimensió de Madrid, i la identitat industrial de Catalunya.

A banda dels greuges econòmics de la pertinença a Espanya, que són prou coneguts, Larrosa presenta una defensa de què significa la indústria per a Catalunya.

Les dades que presenta al llibre indiquen que es tracta d’un sector dinàmic en el qual l’augment de la productivitat s’ha traduït en un augment de sous. Dins d’un context en què els salaris reals romanen estancats des de fa tres dècades, aquesta dada és molt significativa a l’hora de dissenyar la política econòmica dels anys vinents.

Això contrasta amb la sorprenent davallada dels sous en els sectors considerats punters, que agrupa la informació i les comunicacions, les finances i les professions científiques i tècniques.

En conjunt, els professionals d’aquests sectors punters han vist com el seu poder adquisitiu ha minvat al voltant d’un 10% en les dues darreres dècades.

Les dades apunten que potser hi ha hagut un excés de terciarització en la nostra economia i que convindria recuperar l’impuls industrial.

Un altre argument que presenta l’autor és l’impacte que la capital espanyola té en l’economia i la demografia de Castella.

Les dades de la distribució de la renda indiquen que les úniques zones de les quals es pot afirmar que tenen una elit prominent són el País Basc, Madrid i Catalunya.

En aquests llocs, el 10% més ric té uns ingressos substancials amb relació a la resta. En canvi, la classe alta de la resta de territoris sembla que hagi desertat i hagi marxat cap a Madrid.

Similarment, la piràmide demogràfica de les regions espanyoles està exageradament envellida, resultat de l’emigració dels castellans d’arreu cap a la seva capital.

Les dades que descriuen la macrocefàlia madrilenya es presenten com a punt de partida per suggerir que les comunitats autònomes crítiques amb Catalunya haurien de dirigir les seves queixes a Madrid, perquè la política econòmica de l’Estat sembla enfocada a continuar buidant Espanya en favor del seu centre.

Finalment, trobo interessant comentar un punt que ocupa poc espai en el llibre, però que em resulta extremadament important a l’hora de considerar les virtuts i vicis del sistema espanyol. Es tracta del fet que la renda mitjana a les comunitats autònomes és molt similar si es té en compte el diferent nivell de preus de cada zona.

Això vol dir que el poder adquisitiu mitjà de les persones que fan la declaració de la renda és gairebé idèntic sigui quina sigui la comunitat autònoma a considerar.

Aquest és un punt sorprenent i necessari de considerar pel que fa a la discussió sobre quotes de solidaritat, justícia distributiva interterritorial i, en general, sobre la situació econòmica d’Espanya.

Durant la presentació del llibre, a la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell, tant els ponents com el públic van estar d’acord que el debat públic a Catalunya ha perdut la visió global que havia tingut anys enrere, «falta un projecte de país».

Els ciutadans informats tenen la sensació que les idees del debat públic no estan prou treballades ni són prou cohesionades per plantejar una alternativa completa a la situació actual. Aquest llibre és una eina que serà útil per aquells que vulguin omplir el buit existent i oferir noves idees a una societat assedegada de contingut intel·lectual de qualitat. 

Oriol De Marcos Mas