El “realisme” de creure’s americans (o la fantasia del més fort)

 

"La llibertat no arriba per tutela. Es construeix, i després es reconeix. Tot el que no sigui això és canviar d’ocupant"

Arran de la intervenció dels Estats Units a Veneçuela ha aflorat una mena d’infantilisme que és pitjor que el de defensar-la en uns termes (portar la democràcia als veneçolans) que ni tan sols el govern de Trump ha invocat: l’operació s’ha justificat obertament apel·lant a l’interès propi, econòmic i militar, per recuperar l’accés al petroli i la primacia politicomilitar al món.

27 cops s’ha dit la paraula petroli i zero cops democràcia.

Aquest infantilisme pitjor que l’anterior és el que normalitza i fins i tot celebra la violació del dret internacional perquè suposadament aquest no serveix per a res, perquè el món sempre s’ha regit per la llei del més fort, i que, per tant, defensar aquest dret és ingenuïtat.

És una resposta que, a diferència del que pensen, no descriu el món: el justifica. I, sobretot, el legitima.

Això potser té sentit entre la dreta espanyola: per nostàlgia de l’imperi perdut i la voluntat de recuperar una rellevància internacional que mai no han tingut, malgrat haver-ho intentat sense gaire èxit amb el pacte de les Açores i la guerra de l’Iraq.

Però és especialment ridícul en la dreta catalana, que viu mentalment com si fos americana, identificant-se amb un poder que desitjarien tenir, però mai tindran precisament en un món on tornen les àrees d’influència, fantasiejant amb deixar de ser víctimes exercint de botxins.

És una fantasia que opera també en altres debats, com ara immigració i ordre públic.

La contradicció és profunda: diuen voler llibertat nacional amb les eines mentals de l’autoritarisme. I això, més enllà de si encaixa amb la moral majoritària o no, és políticament suïcida.

Un poble sense estat que renuncia al dret, a les normes i a la democràcia com a principal font de força no esdevé fort. Esdevé irrellevant i fàcilment tutelable: pels espanyols, pels americans, pels russos o per qui sigui.

Mentre que alliberar-se de forma autònoma i negociar reconeixements és un acte de sobirania.

Mentrestant, el PSOE pot erigir-se en gran demòcrata mentre obvia que una forma de contrarestar la idea americana que les grans potències tenen interessos “legítims” en determinades regions del món és, precisament, el dret d’autodeterminació que van reprimir el 2017 amb un derrocament il·legal d’un parlament i un govern democràticament escollits a Catalunya.

El dret internacional estableix dues proteccions en tensió: la integritat territorial dels estats i el dret d’autodeterminació dels pobles.

Aquesta tensió és precisament el que crea espais polítics per a processos de secessió democràtics.

Quan els EUA violen la primera (legitimant així Putin a Ucraïna o la Xina si actua contra Taiwan), erosionen també la segona.

Aquesta violació del dret internacional i el dret de guerra té costos que van més enllà del favor o no que se’ls està fent als veneçolans amb el que no sembla un canvi de règim sinó un escapçament de la cúpula per poder operar al país com a força ocupant.

Recordem que a la roda de premsa de Donald Trump dissabte passat en tot moment es va parlar d’una transició i d’un funcionament “correctes” al país. Mai democràtics.

Aquestes conseqüències són els que els cínics ignoren. Perquè una cosa és assumir que el dret internacional no s’aplica com s’hauria d’aplicar en absència d’una força coercitiva que el sostingui i que la força (la violència) continua tenint un paper central en les relacions entre estats, i una altra molt diferent és ignorar que aquesta violència sí que té costos.

L’opinió pública, la cohesió interna i els costos reputacionals importen, actuen de contrapès.

Per això els estats es frenen, calculen, maquillen les seves decisions. Si no, Trump, Rubio i Caine no haurien esmerçat tants esforços a parlar d’una suposada agressió per les morts pel narcotràfic per justificar la seva intervenció, per bé que aquesta lectura no existeixi en el dret internacional ni es puguin atribuir a un sol país (sense comptar les responsabilitats dels mateixos EUA en les decisions polítiques i econòmiques que influeixen en el consum de drogues).

A més, el dret internacional no només aplica quan hi ha una guerra o una crisi humanitària.

El 99% del temps funciona en silenci, quan viatgem per tot el món, quan intercanviem mercaderies, quan fem ús d’ambaixades, quan fem servir internet. A

l final, ho deia el jurista nord-americà Louis Henkin: “Almost all nations observe almost all principles of international law and almost all of their obligations almost all of the time” (Gairebé totes les nacions acaten gairebé tots els principis del dret internacional i gairebé totes les seves obligacions gairebé tot el temps).

Si fos cert que només importa la força, hauríem de reescriure tota la història de la segona meitat del segle XX.

El cas del Vietnam és paradigmàtic: els Estats Units hi tenien una superioritat militar aclaparadora, hi van desplegar més de mig milió de soldats, hi van gastar desenes de milers de milions de dòlars i hi van utilitzar armament químic.

I tot i així van perdre. No per manca de força, sinó perquè el preu polític intern es va tornar insostenible.

Les protestes massives, les universitats en peu de guerra, els veterans tornant traumatitzats i imatges com la massacre de Mỹ Lai van fer que continuar la guerra fos impossible.

Lyndon B. Johnson va renunciar a presentar-se a la reelecció; Richard Nixon va haver d’iniciar la retirada. En definitiva, la força militar no va poder competir amb el cost polític.

El mateix patró es repeteix a l’Iraq.

George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar van mentir sobre les armes de destrucció massiva perquè sabien que necessitaven una justificació legal i moral que l’opinió pública pogués empassar.

I ni així en van sortir indemnes.

A l’Estat espanyol, el 85% de la població es va oposar a la guerra, amb manifestacions multitudinàries el febrer de 2003; els mateixos informes d’intel·ligència advertien Aznar que estava políticament “molt exposat”.

I el seu successor, Mariano Rajoy, va perdre el govern el març de 2004. José Luis Rodríguez Zapatero va retirar les tropes l’endemà de prendre possessió.

Blair va quedar greument desacreditat i l’Informe Chilcot va concloure que la guerra havia estat il·legal i basada en proves falses; Bush va acabar el seu mandat marcat per aquella guerra, que va costar centenars de milers de morts, va desestabilitzar tota la regió i va contribuir a l’aparició de l’Estat Islàmic.

Aquests són els costos reals de violar el dret internacional, perquè l’opinió pública hi posa preu: no sempre impedeixen la guerra, però acaben passant factura.

Presidents que no es poden reelegir, governs que cauen, líders desacreditats. Dir que això no compta no és realisme: és tot el contrari. És rendició anticipada.

I per a Catalunya, que només pot avançar en un món de normes, legitimitat i institucions, aquesta rendició és especialment perillosa. Aplaudir qui viola el dret internacional perquè “és eficaç” és apostar per un futur on l’eficàcia sempre pesarà més que el dret.

I en aquest futur, nosaltres no serem mai els qui entren amb tancs.

La llibertat no arriba per tutela.

Es construeix, i després es reconeix.

Tot el que no sigui això és canviar d’ocupant.

I creure’s americans, per molt reconfortant que sigui per a alguns, no ens farà menys vulnerables.

Només ens farà menys conscients.

I la inconsciència sempre ha estat el millor aliat de la subordinació. 

Pilar Carracelas