De ‘teddy boys’ a ‘spornosexuals’: la imatge masculina al segle XXI

 Des de fa un temps, les xarxes socials s’han convertit en aparadors d’homes —i també d’alguna dona— que exhibeixen cossos musculats amb una naturalitat gairebé provocadora.

Selfies davant del mirall, vídeos al gimnàs, abdominals perfectament definits. Sovint aquest fenomen es presenta com una expressió d’empoderament, autocura o disciplina personal.

Tanmateix, fins a quin punt no estem davant d’una nova forma de pressió estètica?. El cos masculí, històricament menys sotmès a l’escrutini constant, ha entrat de ple en el mercat de la imatge, i ho fa, sobretot, sense gaire resistència aparent.

Als anys cinquanta, quan l’estereotip de masculinitat estava fortament delimitat, van aparèixer els teddy boys: joves britànics de classe treballadora que invertien bona part del poc que tenien en una estètica molt concreta.

Jaquetes llargues, sabates cridaneres i pentinats elaborats. La roba i el cabell no eren només una qüestió de vanitat personal era una forma de reivindicació social, de fer-se visibles en una societat que els relegava a la marginalitat.

El valor social d’aquells joves no depenia del cos: la masculinitat continuava vinculada al treball, a la força i al rol públic. El cos podia embellir-se, però no era encara el centre del reconeixement social. En aquest sentit, els teddy boys van ser, paradoxalment, pioners.

Fent un gran salt fins als noranta, emergeix la figura dels metrosexuals.

Homes amb més capital econòmic i cultural que aquells joves treballadors britànics, que cuidaven la pell, el cabell i la roba sense demanar permís. Per primera vegada, l’home heterosexual podia estimar-se, cuidar-se i mostrar-se sensible sense ser automàticament qüestionat.

Era una ruptura simbòlica important, però també un privilegi. Un privilegi que les dones feia dècades que pagaven car: mentre elles eren jutjades tant per estimar-se massa com per no estimar-se prou, els homes transformaven la cura personal en una opció, no en una imposició social.

Avui, però, el focus s’ha desplaçat cap al gimnàs, convertit en un nou temple contemporani.

Molts homes dediquen hores a esculpir el cos, controlant alimentació, els descans i l’entrenament amb una obsessió que fins fa poc s’associava gairebé en exclusiva al món gai.

Van més sovint al perruquer -perdó, estilista- que les seves germanes o les seves companyes, es depilen, es bronzegen i es sotmeten a rutines rígides. I, sobretot, es fotografien.

Allò que abans ridiculitzàvem en alguns homes grans —com tenyir-se els cabells per amagar l’edat— avui ho fan influencers, actors i futbolistes erigits en models de virilitat i èxit.

Aquesta generació té nom: spornosexuals.

Expressen una masculinitat basada en la força física, l’exhibició constant i la validació digital. El cos ja no és només un cos: és marca personal, capital simbòlic i moneda de canvi.

Els likes a les xarxes representen el reconeixement social i passen per l’aspecte físic. Però a diferència del que passa amb les dones, aquesta pressió es mostra encara com una elecció lliure, com un hobby o un estil de vida, i no com una imposició estructural.

La paradoxa és evident: mentre el feminisme s’esforça a desmuntar cànons de bellesa opressius i a reivindicar l’acceptació de tots els cossos, molts homes assumeixen ideals —igualment inassolibles— sense qüestionar el sistema que els genera.

No es tracta de competir per veure qui pateix més, sinó d’entendre que el patriarcat també construeix trampes per als homes, tot i que no els col·loca —encara— en el mateix grau de vulnerabilitat ni d’exclusió.

Canvien els cossos visibles, canvien els referents i les estètiques, però el mecanisme de fons es manté intacte: la definició i la imposició social del que és desitjable.

En última instància, el mirall no només reflecteix, sinó que també disciplina i coacciona i pot esdevenir una altra forma subtil de control.

Rosa Maria Puigserra