Tot l’amor d’Espanya

Es prepara una contundent confrontació a partir del mes de setembre, una intensa escalada verbal que intentarà de provocar, d’una vegada, la víctima que volen exhibir en contra de l’independentisme a tot el món.

En aquest mateix espai hem alertat en contra d’aquesta estratègia temerària que clama a la violència, contra aquesta desesperada recepta amb la qual l’espanyolisme vol aturar, a qualsevol preu, la imminent i irreparable independència de Catalunya.

És el nerviosisme incontrolat i la brutalitat de determinades actituds les que em confirmen aquesta intenció dels salvapàtries d’Espanya, ferits en l’orgull però sobretot en la butxaca, que és la principal raó per la qual no volen prescindir de la nació catalana dins de les fronteres de l’Estat.

Que Catalunya no pertany en absolut als catalans és la idea central.

Ho resumia molt bé una extraordinària persona com Pepe García Domínguez, qui juntament amb Hermann Tertsch del Valle-Lersundi (su nombre sabe a turrón), miren d’incendiar les xarxes i els mitjans de comunicació a les ordres intel·lectuals de llur mestre i pagador, Federico Jiménez Losantos.

La frase de Twitter s’ha de reconèixer que és eloqüent: “¿Y quiénes son ustedes para votar? ¿Acaso se creen que Cataluña es suya?” deia el proppassat 19 d’agost. I què me’n diuen d’aquesta altra perla: “El principal mensaje que tienen que entender los cabecillas separatistas es que no eludiremos el enfrentamiento civil si hiciera falta llegar a ese extremo. Tienen que entender que no cederemos nunca.”

La retòrica és de funcionari colonial mentre que l’actitud és la del provocador professional que mira d’exaltar els catalanistes a qualsevol preu.

El recurs a la humiliació pública en contra de l’independentisme no és una simple desmesura verbal ni tampoc un fet aïllat o espontani del personatge.

Correspon a una estratègia perfectament dissenyada que pretén que el separatisme deixi de ser pacífic i pacifista, que pretén donar un pretext perquè les persones que tenen al seu càrrec armes pagades per l’Estat espanyol entrin en acció.

Tot plegat faria plorar si, prèviament, no ens fes cargolar de riure.

A García Domínguez només li falta sostenir, amb solemnitat acadèmica, que Catalunya, el país on governen els nazis segons ell, és la responsable de les cambres de gas.

Vegin que divertit és el que diu: “Pocos pueblos de España fueron más entusiastas de Franco que el catalán” i també: “Recuerdo a los profesores de mi infancia en Barcelona: todos catalanohablantes y todos franquistas. No hay un solo separatista en Cataluña que no tuviera un abuelo devoto de Franco.”

L’apel·lació sistemàtica a l’identitarisme més agressiu, a la genètica dels ciutadans als que es vol ferir verbalment i a la desqualificació de l’adversari polític, tot plegat es fa servir i es farà servir encara més durant les properes setmanes, estiguem-ne advertits, perquè és una recepta efectiva davant de determinades persones amb poca sang freda.

Tanqueu a casa tots els capitans collons i als savis de cafè.

L’estratègia és la que el senyor Tertsch, abans d'ahir, avesat a la pitjor de les violències verbals contra els independentistes, va continuar utilitzant per enfrontar-se a qualsevol persona que li dugués la contrària, en aquest cas contra una personalitat de la cultura mexicana, Violeta Vázquez-Rojas, catedràtica de la UNAM i de la NY University, membre del Colegio de México.

Aquesta gran dama havia gosat recordar quines estratègies de poder s’han fet servir al llarg de la història per matar i eliminar les llengües i les cultures perseguides.

Com, per exemple, en el Mèxic colonial.

La rèplica de l’espanyolista no pot ser més òptima perquè veiem contra quina ideologia rabiosa s’enfronta ara l’independentisme polític: “Menuda imbécil eres, niñata. ¿En qué lengua entiendes eso?

En la lengua que te ha civilizado incluso a ti con apellidos como Vázquez y Rojas, el primero castellano antiguo, el segundo un bello apellido judío.

Los dos de España.

Por eso no sacrificas a tu hijo a un dios extraño.

El mestratge de Jiménez Losantos, el que parlava de volar cerveseries a Alemanya després de la resolució dels tribunals d’aquell país favorables a Carles el Gran, a Carles l’Irreductible, és nítid i genuí, no enganya.

L’amor que demostren tots aquests vindicadors de l’espanyolisme constitucionalista només pot ser respost amb la més ferma de les indiferències

La seva mala educació, les seves falsedats, no ens impressionen.

Al meu gat Àtila, tampoc.

En lloc de respondre’ls ara ve quan m’aixeco per donar-li de menjar, dispensin.

Jordi Galve