Els set magnifics que van donar immunitat al Rei

.Fa alguns anys, quan encara actuava com a tertulià en la majoria de les emissores televisives de Barcelona, va ocórrer un lamentable episodi que va posar fi, automàticament, a la meva activitat de comentarista d’opinió.

Va ser al RC1, al programa dirigit per en Jordi Basté.

Quan m’estava referint al cobrament de comissions per part del Rei Joan Carles I i al seu tripijoc amb la vedette Bárbara Rei, un ‘affaire‘ llavors desconegut pel gran públic, el programa, que era en directe, sobtadament es va tallar.

Van entrar a publicitat.

El Comte de Godó, ‘Grande de Espanya‘ i propietari del grup editorial ‘La Vanguardia’ havia donat l’ordre de lligar-me de mans i peus.

Després, es va confabular amb Montilla, president, llavors, de la Generalitat -un altre pròcer que formava part dels representants més eximis i descollats de l’estat de corrupció que ja començava a ser Espanya-, per vetar-me, impedint que seguís fent crítiques i articles, tant en la tele com en la premsa escrita.

Em van posar en una llista negra d’empestats en la qual segueixo.

Ara, Corinna Larsen, una altra de les amants del monarca, amb qui va mantenir un idil·li que va durar 10 anys, ha aixecat el vel de la corrupció real el qual, en roman paletí, significa posar les cartes cap per munt.

Però, com la figura del Rei gaudeix d’impunitat penal cap tribunal gosaria processar-lo.

Al principi de la transició Joan Carles tenia molt clar que era imprescindible promulgar una Constitució, però també sabia el text que li interessava que s’aprovés.

Per aconseguir la inclusió dels postulats que li convenien, va nomenar a ditals “set pares de la Pàtria”: Herrero de Miñón, Pérez Llorca, Gabriel Cisneros, Peces Barba, Solé Tura, Fraga Iribarne i Roca Junyent- perquè redactessin el text garantint-li immunitat.

Els contactava constantment per telèfon o els convidava a la Zarzuela, per separat, per afalagar-los i reafirmar-se en la seva presumpta amistat.

Sabino Fernández Campos era l’encarregat de transmetre als ‘pares de la Pàtria’ les seves indicacions sobre l’esborrany de la Carta Magna per evitar implicar-hi a la Corona.

Joan Carles volia que es redactés un article que hi digués: ‘la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat’.

Un altre, que instituís la monarquia parlamentària com a forma política de l’Estat, quedant així protegida, igual que l’ordre públic, per l’Exèrcit, el comandament suprem del qual li correspondria.

Ell s’entén hi balla sol. I així va ser.

Joan Carles s’havia sortit amb la seva. Al Rei no se’l podria jutjar, fes el que fes i digués el que digués.

La monarquia continuava sent un despotisme il·lustrat*.

Els dirigents del PSOE i del PP van enganyar a les seves bases no defensant el sistema republicà. González i Carrillo ja havien pactat amb el Rei el contrari.

 Joan Carles amb aquest salconduit que l’alliberava de ser processat o d’anar a la presó, va iniciar una carrera de depravació i vici que va durar tota la vida.

Joan Carles va ser un corrupte.

Si com mantenen els bons polítics, ‘la corrupció acompanya al poder com l’ombra al vent’, el Rei Borbó va ser el més gran dels corruptes.

Un corrupte amoral, ja que no tenia consciència de la seva pròpia corrupció.

Va creure, com l’oligarca Francisco Franco, el seu protector, que era amo d’un enorme latifundi anomenat Espanya i que, en conseqüència, tot el que en ell hi havia li pertanyia.

Així va passar de ser pobre de solemnitat -quan va arribar a Espanya el dictador el va mantenir a casa seva com un més de la família amb una petita assignació per a les seves despeses- a tenir una fortuna que s’eleva a gairebé a 1.800 milions d’euros segons publicava el diari The New York Times en una crònica en la qual s’al·ludia al “estil de vida luxós” i de la “fortuna opaca” del Rei.

I els pares de la Constitució?

Són immunes de la mateixa manera que el monarca, d’aquest cúmul d’estafes, malversacions continuades, o robatoris que va cometre el Borbó?

Els set magnífics, al meu entendre, haurien de ser jutjats com a cooperadors necessaris dels delictes consumats pel Rei, ja que sense el seu passaport constitucional, el Rei no ho hagués pogut dus a terme.

Hi ha un aforisme jurídic que diu: ‘És causa de la causa, la causa del mal causat’. Més clar l’aigua.

Us desitjo a tots i a totes, un bon estiu i, per la meva part, espero tornar molt aviat per seguir escrivint amb mala sang. Salut i sort.

Josep María Loperena

*Tot per al poble però sense el poble