Construir la nació
El Regne d’Espanya mai no negociarà una
secessió de la mateixa manera com pràcticament mai en cinc segles no ha
acceptat perdre els més de cent territoris a Europa, Amèrica, Àfrica, Àsia o
Oceania que la seva Corona va cedir a d’altres potències o es van convertir en
estats independents.
Si la resistència a l’amputació de l’imperi
sempre ha estat ferotge, fins i tot quan es tractava de perdre atols al Pacífic
sense cap rellevància econòmica o estratègica, ja hem pogut copsar amb tot el
dramatisme com reacciona l’Estat quan es planteja una escissió d’un territori
peninsular com no es produïa des de la Restauració de la independència de
Portugal al 1640 o des de la pèrdua de Gibraltar al 1704.
No diguem si aquest territori representa el
20 per cent de PIB espanyol, el 16 per cent de la seva població i una de les
principals vies de connexió amb Europa.
El Regne d’Espanya tampoc mai no negociarà un
referèndum de secessió que és l’instrument al qual han recorregut aquelles
democràcies liberals com el Regne Unit o Canadà quan en una de les nacions que
les integren ha emergit una forta demanda (una clara majoria parlamentària, de
fet) a favor de la creació d’un nou estat.
La doctrina del Tribunal Constitucional és
taxativa en aquest sentit (no es pot plantejar un referèndum de secessió sense
prèvia reforma constitucional en la qual es requereix el consentiment de la
majoria dels ciutadans espanyols i dels seus representants) i el govern de
Pedro Sánchez no pot, ni probablement vol, influir en un canvi jurisprudencial.
En efecte, el que no té parangó “a les
democràcies del nostre voltant” és l’oposició rotunda, extrema, a una decisió
referendària sobre l’estatus polític d’un territori que pugui significar la
plena emancipació d’aquest quan hi ha una intensa pressió popular per convocar
la consulta.
Aquesta singularitat sols s’explica en virtut
de l’obsessió històrica, desmesurada i tràgica, per evitar l’escissió
territorial.
Quina ha de ser l’actitud de
l’independentisme català davant aquest blindatge i aquest encegament de les
autoritats centrals devorades pels seus atavismes?
Com respondre democràticament al poder de
l’Estat tenint en compte que si la repressió a gestos participatius com el
referèndum de l’1 d’octubre ha estat efectiva això ha succeït perquè el Regne
d’Espanya encara és massa fort?
La resposta és que l’independentisme ha
d’assumir que la plenitud nacional catalana (el ple reconeixement internacional
de la República Catalana, per exemple) sols pot passar per induir l’Estat a una
crisi profunda que meni a la seva dissolució, una crisi que necessàriament
passa perquè les pretensions catalanes desbordin els límits del Principat de
Catalunya i facin trontollar veritablement, i sempre pel camí de la pau i de
les urnes, el règim del 78.
Un primer estadi d’aquesta nova estratègia
rau en el cor mateix del catalanisme i consisteix a estendre la pulsió de
llibertat al conjunt de la nació catalana, almenys, de forma immediata, a
aquella part dels Països Catalans que es troba sota jurisdicció espanyola.
Qualsevol moviment electoral transversal que
es teixeixi a partir d’aquest moment ha d’incorporar la dimensió de construcció
nacional completa i, en aquest sentit, un lideratge com el de Carles
Puigdemont, amb tot el prestigi d’haver aconseguit derrotar la justícia
espanyola i revelar la veritable naturalesa autoritària de la monarquia
constitucional, pot proporcionar un impuls definitiu a un projecte democràtic
que, si abasta el País Valencià i les Illes, amenaçarà, tal vegada definitivament,
la viabilitat de l’Estat com a entitat política i econòmica.
No diguem ja si a l’onada s’hi afegissin
d’altres nacions peninsulars que apostessin per un futur de sobirania plena.
Aquest seria l’únic context que permetria un
referèndum sense repressió i tota la seqüència de capítols que porten a la
creació d’un estat: efectivitat de la declaració del 27 d’octubre de 2017,
reconeixement per part dels altres estats i accés a les organitzacions
internacionals, començant per Nacions Unides, perquè “la resta d’Espanya” no es
trobaria en condicions de vetar res (fins al punt de dubtar amb molt fonament
si aquesta “resta d’Espanya” seria successora dels tractats dels quals forma
part l’actual Regne d’Espanya).
Pot semblar utòpic, però coses més grosses ha
vist la història.
Hector Lopez Bofill
Comentarios
Publicar un comentario