Preludi de la desfeta

No fa gaires mesos, el jutge Pablo Llarena es vantava en cercles del poder madrileny de ser l'encarregat de "solucionar el que els polítics no s'han atrevit a arreglar".

La seva causa inquisitorial contra l'independentisme estava cridada a sepultar d'una vegada per totes les aspiracions dels rebels catalans.

Els primers mesos Llarena va ser una piconadora. 

Va actuar sense contemplacions contra els drets, les llibertats i el patrimoni dels principals líders polítics i socials de Catalunya.

Els poders polítics, fàctics i mediàtics de l'Estat el van arropar i aplaudir amb les orelles.

Tot anava rodat.

Els catalans desarien al calaix les seves pretensions agosarades per vàries generacions.

Tanmateix, Llarena va trobar-se amb una fermesa absoluta per part dels empresonats i dels exiliats, i amb que la seva instrucció no passava la prova del cotó de la Justícia de diversos països europeus.

A Espanya era igual si forçava uns tipus penals que requereixen violència per verificar-se.

Però a Europa és diferent.

Així, va haver de menjar-se amb patates unes euroordres que deixaven en evidència tota la seva instrucció.

Per a més inri, l'orgull espanyol va jugar una mala passada a Llarena. 

En unes jornades la FAES, el magistrat va vantar-se de la seva croada contra els catalans, i va vulnerar de manera flagrant amb les seves declaracions la presumpció d'innocència dels processats.

Inicialment, Llarena se'n va riure, de la demanada presentada a Brussel·les. 

La Justícia espanyola ni tan sols va tramitar-la.

Tanmateix, la Justícia belga va continuar el seu curs, i Llarena va adonar-se que corria el perill de ser jutjat en absència.

És aleshores quan descobreix que a fora no gaudeix de la impunitat espanyola que li permet fer el que li surti del barret, sigui o no il·legal.

L'Estat surt d'immediat en defensa de Llarena mitjançant el Consell General del Poder Judicial. aprovant una empara que vulnera la seva pròpia normativa de funcionament i tot l'ordenament jurídic espanyol.

D'entrada, la demanda belga no es refereix a la funció jurisdiccional de Llarena, sinó a uns fets produïts en unes jornades de la FAES, no pas en seu judicial.

A més a més, el CGPJ ha violat la llei que estableix un termini de deu dies per demanar l'empara per atacs a la independència dels jutges en exercici de la seva funció –que ja hem vist que no és el cas.

Fent-ne cas omís, atorga una empara que fa que les conseqüències econòmiques –així com les despeses de representació legal a Bèlgica– siguin assumides pels contribuents.

Com amb el rescat bancari, el Castor o les autopistes, quan van mal dades, la ineptitud o la corrupció la paguem entre tots.

L'Estat ha entrat en pànic amb la demanda civil contra Llarena a Bèlgica, però és massa tard per fer-se enrere i evitar les conseqüències de la judicialització del conflicte polític.

A Madrid comencen a comprendre que tot plegat pot ser el preludi d'una desfeta molt més gran, quan les causes de Llarena i el jutjat 13 arribin a instàncies europees i l'Estat quedi en evidència.

Temps al temps.

Germà Capdevila