Deixeu de tocar-vos la pera
La
independència de Catalunya té adversaris externs –que tots ja sabem qui són– i
adversaris interns.
Entre
aquests, hi ha els que en diuen hiperventilats, personatges als quals els cou
la sang per proclamar la independència aquesta tarda mateix i després
encomana’t a ta iaia que et moqui.
Després
també hi ha els estrategs, que es passen els dies dibuixant trajectòries i
fulls de ruta que no surten del despatx i quan hem de proclamar la
independència traiem la de la senyoreta Pepis.
I
ens queden, encara, els pactistes que es pensen que l’Estat espanyol un dia
quedarà aclaparat per la vergonya que no té i acotarà el cap davant la
irresistible pressió internacional que esperem (incansablement).
Bé,
no és que es pugui dir que tots aquests siguin, de veritat, enemics interns,
perquè, de fet, tots hi són comptats.
Però
ara són els CDR que van a llegir la cartilla als partits perquè no fan el que
ells voldrien; o són els d’ERC que van sembrant zitzània per les cantonades de
la dreta i miren de sumar més suports per les de l’esquerra; o són els del
PDeCAT que es reinventen a cada cinquanta passes; o són els de la CUP,
santíssima perfecció de totes les revolucions pendents que no es mullen de
mitja màniga.
I
mentrestant, la ciutadania empeny sense preguntar a cap veí pel seu carnet si
ho fa en la mateixa direcció, però sent que a cada cargolada partidista perd
força i tem que ens deixem portar per totes aquestes temptacions viscerals de
rivalitat menuda –quantes són promogudes pels nostres adversaris?– tenint la
feina per acabar.
Enric
Serra
Comentarios
Publicar un comentario