carrostia

  Surt la Brigitte Vasallo i entra en David Uclés. Ni la deferència d’uns dies de descans hem tingut. Les tesis etnicistes de l’espanyolisme són la joguina preferida de la mena de gent que mesura el seu capital —artístic, literari, acadèmic— en graus d’opressió. I que necessita reiteradament validar la seva condició d’oprimit per a posicionar la seva obra en una contraculturalitat de fireta, amb uns aires de novetat que són el mateix nacionalisme de sempre. No calia que Planeta premiés Uclés amb el Premi Nadal perquè el veiéssim com allò que és: un espanyol que es vincula superficialment a Catalunya per graponejar-ne la tradició literària, buidar-la i, en última instància, assimilar-la. Per a l’editorial dels Lara, aquesta operació de revisionisme històric —Rodoreda inclosa— és mereixedora de distinció i aplaudiments, òbviament. No és una operació innocent: és política. I David Uclés ho sap quan professa una admiració carrinclona per Barcelona i pels nostres referents literaris; ...

Hay que ser mala persona para, precisamente en el vigésimo segundo aniversario de los atentados del 11-M, alentar e incitar a una nueva guerra con la excusa de la salvaguarda de la civilización. José María Aznar, con esa sonrisita cínica que le caracteriza, vuelve a mentir, vuelve a ponernos al lado de la muerte, de la destrucción, de un nuevo orden mundial que supone más sufrimiento. Pero eso le da igual. La destrucción de un país autoritario vale la pena. Poco importa si las que mueren son niñas de una escuela o personal sanitario. Nada importan las vidas de periodistas, de músicos, de artistas, bajo las bombas de Trump y Netanyahu. Aznar sigue sin pedir perdón por la sarta de mentiras de la guerra de Irak. Resuenan con dolor todavía aquellas palabras en el Congreso de los Diputados en las que afirmaba que aquel lejano país poseía armas de destrucción masiva. Temblamos ante el televisor porque creíamos que estas iban a acabar con el mundo que conocíamos. Pronto supimos que era el pet...

Explora com la intel·ligència artificial transforma el poder i la sobirania. Un article d’anàlisi i opinió que examina com la tecnologia dispersa i concentra poder, impactant economia, societat i regulació. Durant segles, el poder ha estat un dels grans temes que han ocupat la reflexió sobre la realitat política i social. Des de Niccolò Machiavelli, passant per Thomas Hobbes, Max Weber o Michel Foucault, fins al politòleg Moisés Naím, molts autors van advertir que el poder era la palanca efectiva que mou el món. Però el mateix Naím ha explicat que aquest poder està canviant de naturalesa. A El fin del poder descrivia un procés silenciós però profund: el poder tradicional —més gran, més estable, més jeràrquic— es tornava més fràgil, més efímer i més fàcil de desafiar. Els Estats, els partits, les grans corporacions o els mitjans ja no controlaven la realitat amb la solidesa del segle XX. Tot es fragmentava. Venia, en certa manera, a completar allò que Zygmunt Bauman va definir com la “ ...

  No todas las ausencias al trabajo pueden planificarse. Algunas llegan sin aviso y exigen una respuesta inmediata. El permiso por fuerza mayor familiar responde a una necesidad concreta: estar donde se debe estar cuando ocurre lo inesperado. El artículo 37.9 del Estatuto de los Trabajadores (ET) reconoce a la persona trabajadora el derecho a ausentarse del trabajo cuando concurren situaciones de fuerza mayor por motivos familiares urgentes, vinculadas a enfermedad o accidente y que hacen indispensable su presencia inmediata. No se trata de un permiso ordinario ni de una ausencia planificable. Es una respuesta legal a situaciones que, sencillamente, no esperan. Fuerza mayor La fuerza mayor, en este contexto, no se refiere a grandes catástrofes ni a situaciones excepcionales en sentido estricto. Hablamos de hechos imprevistos, inesperados y urgentes, que rompen la normalidad del día a día. Basta con que exista una enfermedad o accidente que haga imprescindible que la persona trabaja...

  La tensa entrevista entre el periodista Tucker Carlson y el embajador estadounidense en Israel, Mike Huckabee, y varias cuestiones fundamentales que sólo parecen poder ser discutidas entre dos voceros de la ultraderecha. Tucker Carlson: Ha apelado al Génesis. En Génesis 15 se habla de Abraham —antes de llamarse Abraham— recibiendo de Dios la noticia de que sus descendientes heredarán la tierra. Y usted me indicará, como teólogo, si me equivoco, pero dice allí desde el Éufrates hasta el Nilo. Creo que es correcto. Y eso incluiría básicamente todo el Medio Oriente. Sería el Levante: Israel, Jordania, Siria, Líbano. También grandes partes de Arabia Saudí e Irak. Sería un territorio enorme. Y aquí está la cuestión. Serían muchos lugares que ahora son países. Mike Huckabee: Esta área específica de la que hablamos ahora, Israel, es una tierra que Dios le dio, a través de Abraham, a un pueblo que Él escogió. Era un pueblo, un lugar y un propósito. Podemos verlo así. Tucker Carlson...

  Les societats no cauen per accident, sinó per combinació de por, crisi i descrèdit – ho va advertir Hobsbawm, un dels historiadors marxistes més influents del Segle XX-, i la història ho confirma. Les societats no cauen per cops d’estat espectaculars, sinó per un esgotament lent: primer la gent deixa de creure en les institucions, després apareix algú que promet ordre, i finalment el buit s’omple. La història no es repeteix, però sovint té eco. Als anys trenta, trinxeres, inflació i milions d’aturats van erosionar i van trencar la fe en el progrés. La democràcia parlamentària va semblar impotent, i el buit el van omplir ideologies d’ordre i grandesa. Avui, les condicions no són idèntiques, però l’eco és inquietant. Si Hobsbawm observés el nostre temps, potser no equipararia directament els líders actuals amb els dels anys trenta, però sí analitzaria les estructures que els fan possibles. Veuria com figures com Trump, Milei, Meloni, Abascal o Orriols han capitalitzat un male...