Una gran notícia per a la vertebració d’Ibèria

 Amb les obres del corredor mediterrani en el seu tram final –l’any 2027 ja es podrà viatjar en alta velocitat des d’Almeria a la frontera francesa (quedarà per a més endavant la connexió Almeria-Algesires)–, l’altra gran infraestructura ferroviària que queda pendent a la península Ibèrica, l’enllaç Lisboa-Madrid, també veu el final del túnel. Al·leluia!

La Comissió Europea i els governs d’Espanya i Portugal han subscrit una decisió executiva per finalitzar els treballs que resten pendents per unir per via ràpida les capitals dels dos estats: l’any 2030 ja es podrà viatjar en tren entre Lisboa i Madrid en cinc hores i, un cop es construeixi el tercer pont sobre el Tajo, l’any 2034 es podrà fer aquest trajecte en només tres hores. D’aquesta manera, Portugal quedarà integrada a la xarxa europea d’alta velocitat i la Comissió Europea alliberarà els recursos financers perquè sigui així.

Ara sembla que va de debò. Recordem que, segons l’acord signat entre els presidents José Manuel Durao Barroso i José María Aznar l’any 2003, aquesta línia d’AVE ja havia d’estar operativa l’any 2010! Han passat 15 anys i, finalment, ha estat Brussel·les qui ha decidit donar l’empenta definitiva perquè s’esvaeixin les tradicionals i distòpiques reticències portugueses a ser cruspits per Espanya.

No cal dir que per al moviment iberista aquesta és una excel·lent notícia. Connectar Lisboa amb Madrid també vol dir unir l’Atlàntic amb el Mediterrani i establir un pont directe entre la capital de Portugal i Barcelona: la diagonal ibèrica, l’eix que ha de servir per vertebrar la península i convertir-la en el gran hub mundial que connecta quatre continents (Europa, l’Àfrica, Amèrica i l’Àsia).

Immersos en l’escuma dels dies, hi ha notícies d’una gran transcendència estratègica de futur que passen desapercebudes. L’impuls decisiu a l’AVE Lisboa-Madrid és, encara que ens quedi lluny geogràficament, una de molt significativa, que acabarà tenint un fort impacte a Catalunya i a tot el front mediterrani.

També al 2030 hi ha prevista la celebració del Mundial de futbol als dos països de la península Ibèrica i al Marroc. Atesa la dinàmica de masses que concita l’esport del futbol, la creació i consolidació en l’imaginari col·lectiu planetari del triangle Espanya-Portugal-Marroc és d’una enorme potència que hem de saber aprofitar i afermar.

La construcció del tercer pont del Tajo i del nou aeroport lisboeta d’Alcochete, el creixement del gran port atlàntic de Sines, l’acabament del tram Almeria-Algesires de l’AVE, l’ampliació de l’aeroport del Prat i la nova estació intermodal barcelonina de la Sagrera són projectes que convergeixen en el temps i l’espai per redibuixar i donar una dimensió de futur a la península Ibèrica, on els nostres fills i nets puguin viure amb dignitat i abundància.

La peça final d’aquest nou esquema és el túnel submarí que uneixi les columnes d’Hèrcules a Gibraltar i fixi la connexió del Marroc (Àfrica) amb Espanya (Europa), del qual fa anys i panys que se’n parla, però que necessita un projecte i un finançament seriós. Sense deixar de lluitar pel dia a dia, hem de mirar i treballar pel futur.

El Govern xinès planifica amb precisió el desenvolupament del seu país a cinc, deu, vint, cinquanta anys vista. I no els hi va gens malament, com podem constatar. Els europeus, que som el bressol del racionalisme, hem d’aprendre a fer el mateix. La Unió Europea avança a batzegades i sense un timó ferm i això és urgent corregir-ho si volem que el somni dels pares fundadors s’acabi materialitzant algun dia.

 

Jaume Reixach