Quan el mapa del català ens deixa en evidència

«Les dades d’ús territorial del català no només expliquen què passa, sinó què estem deixant passar. I el més preocupant és que ja ens hi estem acostumant»

El mapa de l’ús social del català fa saltar totes les costures del relat confortable que ens han intentat vendre. Allà on pensàvem que la llengua resistia amb fermesa, retrocedeix. Allà on creiem que avançava, s’estanca. I allà on conviu amb moltes altres llengües, ja no és el referent natural que havia estat.

No és un drama, però és una advertència clara: la normalitat que crèiem blindada és molt més fràgil del que ens agrada admetre.

La fractura no es produeix només entre comarques rurals i zones metropolitanes; és una fractura d’hàbits, de prioritats, d’inèrcies socials.

Cada vegada més ciutadans es mouen entre llengües, i no hi ha res de dolent en això. El problema apareix quan el català s’hi esmuny com una opció secundària, condicionada pel context, i no com la llengua de relació natural. A partir d’aquí, la davallada és lenta, discreta, i gairebé imperceptible… fins que el mapa ens ho posa davant dels ulls.

L’emergència més clara és la de Barcelona. Hi ha un risc real de perdre la catalanitat de Barcelona com els flamencs estan perdent Brussel·les.

Barcelona sense el català no és Barcelona. Catalunya tampoc és Catalunya sense Barcelona.

La diversitat lingüística és una riquesa, però la indiferència és un risc. Quan la llengua deixa de ser el punt de trobada compartit, es trenca també un tros de cohesió social.

No pas per ideologies, sinó per pura quotidianitat. I aquest és el terreny on el català perd més: no és que la gent el rebutgi, és que el deixa d’emprar sense adonar-se’n.

Revertir aquesta deriva no exigeix heroïcitats, però sí decisions. Polítiques públiques valentes, que vagin més enllà dels titulars. Una escola que mantingui el català com a llengua vehicular real.

Uns mitjans que no demanin perdó per existir en català. Una administració que doni exemple. Però, sobretot, exigeix que cadascú assumeixi la seva part de responsabilitat: parlar en català encara que ens responguin en una altra llengua, mantenir-lo en àmbits on comença a retrocedir, fer-lo servir amb naturalitat i no amb mil disculpes.

Al final, el mapa no és un diagnòstic immutable: és un reflex del que fem —o deixem de fer— cada dia. Si volem que la pròxima fotografia sigui diferent, cal començar a moure’ns.

Perquè el risc no és que el català perdi parlants només en un territori; el risc és que perdem la idea de país compartit que la llengua sempre havia contribuït a cosir.

I això, ho sap tothom encara que no ho digui, sí que no ens ho podem permetre.

 

Germà Capdevila