Jo, que encara no he perdut l’esperança

En un món que sembla hostil hi ha un camí cap a l’optimisme

En una d’aquestes nits en què em desvetllo molt abans que soni el despertador, decideixo començar a escriure. Si bé m’agradaria acabar de dormir les hores que em falten; ara per naps, ara per cols, no aconsegueixo aclucar els ulls i conciliar la son. Potser és un neguit el que m’impedeix que ara estigui al llit fent nones?

No m’estranyaria. En una època tan incerta com la que estem vivint no és pas difícil que en algun moment ens sentim amoïnats o intranquils pel que passa al nostre voltant. I de raons no ens en falten: l’amenaça d’una tercera guerra mundial, el canvi climàtic, la pobresa, el perills de la intel·ligència artificial, la crispació política, la polarització social i la llista és llarga.

La situació actual no ajuda que contemplem el panorama mundial amb un somriure, i desafortunadament sempre hi ha hagut i haurà els ciutadans de primera, de segona i inclús de tercera, de quarta i fins on arribi l’escala. Em pregunto com va començar tot aquest sistema jeràrquic, però sobretot em pregunto per què va  sorgir, què va pensar el primer Homo habilis que va decidir que es volia posicionar per sobre del seu igual.

Negar que existeix la crueltat, l’egoisme i la hipocresia seria tancar-me en una espècie de bombolla i rebutjar la realitat, cosa que em portaria  més perjudicis que beneficis. No obstant això, no vull caure en un pessimisme tossut, perquè el dia a dia també és ple de bondat, empatia, solidaritat, generositat i respecte.

Per aquesta raó, des d’aquesta coordenada cartesiana en què em trobo vull reivindicar les accions que fan que encara es pugui creure en aquest món. Des de dirigir un gràcies al depenent de la botiga que ens ha atès o escoltar aquell  familiar o amic que està passant per una etapa dolenta fins a ajudar en la preservació  del ossos polars de l’Àrtic o evitar el matrimoni infantil d’un grup de nenes d’un poble d’Uganda.

Contradient la Mafalda, no és el lloc perfecte, però no m’hi vull baixar.

Sense abraçar el fals positivisme, convido a tothom que estigui llegint aquestes paraules  que miri a aquest planeta anomenat Terra amb il·lusió i esperança. Així mateix, animo a tot lector o lectora que sigui un agent més d’aquestes accions imprescindibles per a una societat millor, siguin grans o petites.

Soc conscient que el dolor i la violència sempre han estat, estan i estaran present a tot  arreu, però sé que també hi ho han estat, estan i estaran l’alegria i la humanitat. Tant de bo totes les persones que habitem aquest món ens donéssim la mà sense importar qui és, com és, què pensa i què fa l’altre.

Com de bonic que és estimar i que difícil és fer-ho sense cap condició! I com de trist que és odiar i que fàcil és deixar-se emportar per aquest sentiment!

Alba Meng Sánchez