El suïcidi dels adolescents, una responsabilitat col.lectiva

 El suïcidi d’un adolescent es un fracas col.lectiu, es el simptoma a partir del qual cal cercar la causa multifactorial que, indubtablement, ens porta a un retrat lamentable.

En els darrers dies, dos adolescents s’han suïcidat. Eren la Sandra Peña , de Sevilla, i el Dani Quintana , d’Almacelles. 

En ambdós casos els familiars de les víctimes relaten que els menors havien expressat que patien assetjament escolar per part de companys, però cap dels dos centres educatius ha reconegut els fets. 

En el cas del Dani, a més, el Departament d’Educacio  assegura que el passat mes de juliol va activar el protocol d’investigació per acabar concloent que no hi havia “evidències clares d’assetjament”. 

Siguin quins siguin els motius, el suïcidi d’un adolescent és una responsabilitat col•lectiva que amaga dins seu, com una matrioixca fúnebre, petites responsabilitats individuals. El suïcidi d’un adolescent és un fracàs col•lectiu, és el símptoma a partir del qual cal cercar la causa multifactorial que, indubtablement, ens porta a un retrat social lamentable. 

El suïcidi d’un adolescent ens mostra una cadena d’errors, de descuits, de negligències de les quals faríem bé de no sentir-nos aliens, perquè per més llunyans que ens semblin aquests casos, situacions ben similars poden estar bombollejant com un magma a punt d’esclatar sota els nostres peus, sense que puguem ni sospitar-ho. I d’aquí que tot plegat faci por. 

Aquesta setmana han estat aquests dos nanos els qui, acorralats, han decidit posar fi a la seva vida, però per més alarmista que ens sembli, en un demà pot ser el nostre fill, la nostra filla o l’adolescent de la família qui prengui la mateixa decisió.

Personalment, considero que els centres educatius i les institucions, per més que tinguin justificacions i que demostrin que estan actuant per atendre, per detectar i per eliminar l’assetjament escolar, estan fracassant estrepitosament. 

Aquests darrers dies, a les xarxes, hi llegia comentaris que eren foc creuat d’acusacions i d’opinions carregades de dolor, de ràbia i d’impotència; un debat tristíssim en què els uns catapultaven la culpa cap a la família (haurien d’haver canviat la canalla d’escola si sabien que s’estaven produint maltractaments), els altres, cap als menors assetjadors (per als quals es demanava responsabilitats penals) i els seus pares; i uns altres, cap als mestres (per no haver vist, per no haver fet, per haver permès) i així, vomitades de fel d’aquí enllà que no mostraven sinó la frustració de qui pren consciència que socialment ho estem fent perillosament malament i que el degoteig de víctimes no s’atura perquè ja anem massa tard.

Ningú s’inventa que ha patit bullying o que en pateix. Ningú. Ni per afany de protagonisme, ni per a rebre atenció. I no, els joves d’ara no són més de sucre que els d’abans i es queixen per tot i tot els afecta. 

Ara hem posat nom a una violència que abans no en tenia. Quan una persona expressa que se sent assetjada, deixant de banda el debat ètic i conceptual de què és assetjament i què no, vol dir que aquella persona se sent sola, mancada d’eines, trista, destrossada o indefensa davant uns fets, i això és indubtable i ha de ser atès. 

I quan aquesta persona és un menor, s’ha de córrer a ajudar, immediatament, talment com ho faríem amb un accident de trànsit. Perquè un adolescent que afirma sentir-se sol, o que comenta que està trist perllongadament, és un menor que en comptes d’anar al seient de darrere d’un cotxe, amb el seu cinturó de seguretat posat i en mans d’un adult, es converteix en un menor que, forçosament, condueix sol un cotxe, sense tenir carnet, pel mig d’una autopista de vehicles que van a 140 km per hora. 

En aquest punt del partit social, tots hauríem de saber com costa parlar i confessar que et sents víctima d’un assetjament, del tipus que sigui: perquè fa por, perquè, malgrat que sembli surrealista, hi ha culpa i vergonya per part de les víctimes, perquè hi ha tanta alienació, tanta devastació mental provocada pels assetjadors, que qui pateix un assetjament arriba a dubtar de si és veritat o de si s’ho està inventant tot; arriba a creure’s que es mereix aquelles tortures. 

I aquí és on, com a mare, em faig la pregunta més important, la que em martelleja setmanalment: genero prou confiança a les meves criatures perquè sàpiguen que poden venir a mi a explicar-me qualsevol cosa que els preocupi o que els faci mal? 

De fet, aquesta és una pregunta que ens hauríem de fer tots en general, com a mestres, com a avis, com a tiets, com a persones: he creat un ambient de seguretat per als qui m’envolten? Sóc una llar de confiança? Ho saben, aquells que em coneixen, que poden comptar amb mi? He aniquilat la por que poden sentir de ser criticats o jutjats i l’he bescanviada per escolta i ajuda? 

Una pregunta que sobretot, en el cas dels menors, ha de tenir un sí rotund per resposta. Si un menor que ha patit assetjament posa fi a la seva vida és que, en massa suposats nius de confiança, hi ha trobat indiferència, menyspreu o manca d’empatia quan, tímidament, ha gosat insinuar que no estava bé.

Sé que podeu titllar-me de radical, d’antiprotocol•lària, però considero que ens manca coratge col•lectiu i que ens sobra burocràcia i correcció. 

Cal anar a l’arrel i cal fer-ho amb fermesa, tal com va fer una professora que es fa viral a internet perquè va aturar la classe i va plantar cara als seus alumnes quan es burlaven d’un company el gorro del qual els semblava ridícul. 

L’actitud de la professora era implacable; entre plors, trencada i amb una fermesa que hauria d’encomanar-se a qualsevol qui presencia una burla o un assetjament, va dir als alumnes: “Saps el que se sent quan et fan bullying? Hi ha gent allà fora que posa fi a la seva vida per culpa del bullying . Demana perdó o surt de la meva classe.”

No és gens estrany que els menors rebin assetjament i el perpetuïn, a vegades essent víctimes i, a vegades, maltractadors; n’he conegut uns quants casos, tots amb pares i mares desesperats perquè, com vaig dir-los l’altre dia als meus fills: em faria tant de mal saber que us maltracten com saber que maltracteu. 

Si els joves actuen així, amb aquesta impunitat i violència, és per molts factors, però tots, tots, tots ens porten a un mateix lloc: ho veuen fer als adults. 

La manca de tolerància, la crispació, l’insult a la mínima, la burla del diferent, del vulnerable, els cops, la ira… Arreu. Quan conduïm, als partits de futbol, al carrer, a la feina, amb familiars i amics… Mengem capitalisme i defequem capitalisme: baralleu-vos, mateu-vos entre vosaltres que mentrestant no mireu amunt i no us adoneu que sou uns titelles de la vida productivista a la qual el capitalisme us ha condemnat. 

I sí, també al capitalisme li convé aquesta crispació, aquesta violència. I sí, els nostres fills i filles l’aprenen ben de pressa com a engranatge del sistema que són.

És difícil, educar i protegir canalla i adolescents en un món canallafòbic que esclavitza pares i mares a treballar tantes hores fora de casa i amb una consegüent angoixa vital, que ja no hi ha espai per a l’educació en valors de qualitat. 

Als nostres fills i filles els està educant TikTok i el YouTube, els mitjans preferits de la ultradreta per a inocular els seus preceptes al criaturam que el sistema ha deixat desatès. 

I el seu millor amic és el ChatGPT… Ultradreta i deshumanització, de primer, i de segon, depressió i destrucció, estimats. 

Aquest és el menú repetitiu que tenim damunt la taula.

Estel Sole