Quan parlar català ja no és suficient

Fa pocs dies, en un viatge al nord d'Alemanya, vaig viure una escena aparentment banal, però que em va fer pensar molt en el moment que viu la nostra societat. Era al lavabo d'un establiment quan, de sobte, vaig sentir una conversa en un català impecable. En sortir, convençut que em trobaria uns nois d'origen català, em vaig sorprendre en veure tres nois d'origen marroquí i un britànic.

Tots quatre parlaven català com si haguessin crescut al costat de casa meva. Em van dir que venien de Vic i que estaven de visita a Alemanya. Per curiositat, els vaig preguntar si eren catalans. Un em va respondre que sí, convençut; els altres tres van dir que no, que ells eren marroquins.

Aquella resposta em va colpir. Durant anys havíem repetit que per ser català n'hi havia prou amb parlar la llengua i sentir-se'n part. Però potser avui, a la Catalunya del 2025, això ja no és suficient. No perquè hàgim de posar condicions a ningú, sinó perquè el país —la nació— ha entrat en una fase on cal quelcom més que la llengua: cal consciència, voluntat i compromís amb què érem, som i volem continuar sent.

En aquell instant vaig pensar en el Parlament Lliure, un projecte que he conegut recentment i que defineix molt bé aquesta idea d'identitat conscient. En l'apartat de voluntaris, el web inclou aquesta frase que em sembla clau:

"Declaro lliurement que formo part de la nació catalana, per llengua, cultura, sentiment de pertinença i voluntat política, amb independència del meu lloc de naixement o residència".

És un text senzill, però profund. Hi cap tothom que vulgui formar part de la nació catalana —tant se val d'on vingui, on visqui o quin sigui el seu origen—, però hi entra només qui vol formar-ne part. I aquesta és la gran diferència entre parlar una llengua i assumir una identitat política.

El Parlament Lliure és, de fet, una proposta que recupera l'esperit del Primer d'Octubre: aquell esperit d'acció, de dignitat i de desobediència democràtica. Neix com un projecte transversal, netament independentista, que vol construir un Parlament alternatiu capaç de forçar el compliment del mandat del 2017.

El que més m'atrau d'aquesta iniciativa és que no demana renunciar a res. Cap militant o votant de Junts, ERC, la CUP, Aliança Catalana o el Front Nacional ha de deixar de creure en el seu partit. El que proposa és una altra cosa: un espai de país, una plataforma cívica on tots aquells que volem la independència puguem treballar-hi sense sigles ni interessos electorals.

Durant massa temps hem delegat la força del moviment independentista als partits, esperant que fossin ells qui "fessin la independència". Els anys ens han dit que el resultat és el bloqueig, la desil·lusió, la frustració i una sensació general que tot ha quedat en paraules. Doncs sembla que el Parlament Lliure vol ser el contrari d'això: una eina pràctica, organitzada des de baix, que permeti reprendre el camí cap a la sobirania real.

Per això torno a aquella escena d'Alemanya. Aquells nois que parlaven català representen, d'alguna manera, dues realitats del nostre país. D'una banda, la força integradora de la llengua i la cultura catalana, capaç d'unir persones d'orígens molt diversos. De l'altra, la fragilitat d'un sentiment nacional que, si no es nodreix d'una voluntat política compartida, corre el risc de diluir-se, i això pot ser el nostre fi com a societat.

Ser català, avui, és molt més que parlar la llengua. És entendre que formem part d'una nació sense estat, que encara no és lliure i que necessita que cadascun de nosaltres prengui partit de forma conscient. No es tracta d'excloure ningú, sinó de reconèixer que la llibertat no arribarà només per inèrcia cultural, sinó per decisió col·lectiva.

I aquesta decisió —la de voler ser catalans políticament— és la que Parlament Lliure posa damunt la taula. No com una teoria, sinó com una acció: construir, des de la ciutadania, un espai de sobirania que torni a donar sentit al mandat de l'1 d'Octubre.

Potser algun dia, si torno a sentir català des d'un lavabo d'Alemanya, ja no em sorprendrà tant saber qui el parla. Perquè potser, aleshores, la nostra nació haurà fet el pas definitiu. Mentrestant, observem què passa a ciutats com Vic i copiem el seu model d'ensenyament i ús del català. Vic i altres municipis són el camí a seguir pel que fa a la incorporació de nous parlants.

Lluis Feliu