Carlos Mazón, perill públic

El ja expresident valencià ofereix un recital de supèrbia, evasives i fanfarroneria institucional a la comissió d'investigació per la dana a les Corts Valencianes

Vint-i-tres minuts. Això ha durat la primera intervenció del president valencià en funcions, Carlos Mazón, davant la comissió que l’investiga per la gestió de la DANA que va deixar 229 morts al País Valencià. Vint-i-tres minuts de supèrbia, evasives i fanfarroneria institucional. Un recital de prepotència sense precedents. El més semblant a una resposta real de Mazón a les Corts ha estat el silenci altívol, el gest de menyspreu i alguna pirueta verbal per esquivar responsabilitats. Una escena digna d’arxiu històric: pur “m’importa una merda”. 

Per moments, recordava els exabruptes de l’aleshores ministre de la Presidència, Álvarez-Cascos, l’any 2004, quan, després d’una batacada electoral, va insultar les víctimes de l’11-M amb declaracions que encara avui estremeixen la memòria col·lectiva. Doncs bé, avui hem vist la seqüela valenciana d’aquell esperpent, sense insults —gens necessaris—, després de la fanfarronada presidencial. 

Un autèntic insult. Una falta de respecte de manual, gairebé inqualificable si un encara intenta mantenir la compostura i no cagar-se en tot. I qui podria culpar Joan Baldoví, que després d’un interrogatori duríssim tot just aconseguia mantenir el tipus davant el mur d’arrogància que té al davant? “Perill públic”, l'ha anomenat. I raó no li’n falta. Mazón s'ha escudat dient que no tenia “responsabilitat operativa”, intentant amagar la merda sota la catifa i assenyalant el Govern central. El de sempre: la culpa, de Madrid; la vergonya, seva no. 

Aquest és, a més, el gran problema de les comissions d’investigació: el format de pregunta-resposta, aquell teatret que converteix el compareixent en protagonista de la seva pròpia rentada de cara. Si això fos un interrogatori real, amb rèplica immediata, un altre gall cantaria. Però no: aquí perdem 23 minuts de la nostra vida escoltant un tipus que sembla haver-se tatuat el refrany “mentre jo estigui calent, que rigui la gent”. 

Mazón ha protagonitzat un dels majors exercicis de miserabilitat política que es recorden en una cambra valenciana. Al seu costat, la intervenció de Rajoy al Congrés el passat març va ser un poema, i el “no tenim ni cinc” de Ferrussola el 2017, quasi una mostra d’humilitat. 

Perquè el problema no és només que Mazón no respongui —ja sabíem que de dignitat va curt—. El veritable problema és que un home així hagi arribat a presidir la Generalitat Valenciana. Un “poc-home”, un malànima, algú que, com va dir Baldoví, “mai ha fet servir la seua consciència”. 

Mazón és el retrat perfecte del paràsit polític que viu del càrrec, que sobreviu a l’escàndol i s’aferra a la cadira com una paparra. Igual que Salomé Pradas, la seva protegida, que va reconèixer sense rubor no estar capacitada per al seu lloc mentre ell, amb el seu desvergonyiment habitual, defensava el seu currículum “a capa i espasa”. 

Avui és Sant Martí, aquell dia que dona origen al refrany segons el qual cadascú rep, tard o d’hora, la resposta pels actes comesos. Cadascú que faci el que li pertoca; els mallorquins faran frit, i la resta trauran conclusions davant l’animalada que acabem de presenciar en seu parlamentària. 

Alguns ja hem tret les nostres.

Sebastian Marin