L’escola buida: quan la por a exigir es converteix en abandonament

 

El desastre educatiu català no es resoldrà amb més diners, més tecnologia o més innovacions pedagògiques sense rumb.

Estem assistint en silenci a un desmantellament. Mentre ens entretenim en debats estèrils sobre ràtios, projectes innovadors i competències emocionals, el cor del sistema educatiu català s’afebleix per moments.

Els resultats de l’últim informe PISA, on Catalunya ha patit una caiguda històrica situant-se a la cua d’Espanya i per sota de la mitjana de l’OCDE, no són una anècdota, sinó el símptoma febril d’una malaltia profunda: la renúncia a l’exigència i l’abandonament del coneixement com a pilar fonamental de l’escola.

Hem caigut en el parany d’una pedagogia tova, seductora en la seva retòrica però devastadora en els seus efectes. Durant dècades, entitats com la Fundació Jaume Bofill o l’associació de mestres Rosa Sensat, hereves del llegat de figures com Marta Mata, han promogut un model on conceptes com «esforç», «memòria», «disciplina» o «autoritat del mestre» s’han convertit en paraules sospitoses, vestigis d’una educació autoritària que calia superar.

En el seu lloc, se’ns ha ofert un menú a base de «aprendre a aprendre», «ritmes individuals» i «aprenentatge significatiu», un llenguatge buit que, en la pràctica, ha legitimat la rebaixa constant del nivell d’exigència.

El resultat d’aquesta «renovació pedagògica» és davant dels nostres ulls. Segons dades de la Fundació Episteme, un percentatge alarmant d’alumnes catalans acaba l’ESO amb un nivell de comprensió lectora que amb prou feines els permet entendre un contracte o un article de diari complex.

Hem volgut que l’escola fos un lloc on els nens fossin «feliços» per sobre de tot, i hem acabat creant un sistema que, en no dotar-los de les eines intel·lectuals necessàries, els condemna a una infelicitat futura, la de qui no entén el món on viu.

És hora de dir prou i de recuperar, sense complexos, dos dels pilars més denigrats per aquestes ideologies: l’esforç i la memòria.

La cultura de l’esforç no és crueltat, és respecte. L’esforç és el reconeixement que les coses valuoses no s’obtenen sense dedicació. Quan un mestre exigeix a un alumne que s’esforci, no l’està castigant; l’està tractant com un ésser capaç d’assolir metes més altes. La pedagogia que evita la frustració a qualsevol preu, que rebaixa els continguts per garantir un aprovat general, infantilitza l’alumne i li envia un missatge terrible: «no confio en la teva capacitat per superar aquest obstacle».

Països que lideren els rànquings educatius, com Singapur o Corea del Sud, tenen en comú una profunda cultura de l’esforç. No es tracta de copiar models sense ànima, sinó d’entendre que la satisfacció més gran per a un estudiant no és l’aprovat fàcil, sinó la conquesta d’un coneixement que li ha costat.

La memòria no és un magatzem de dades, és la base del pensament. S’ha venut la idea absurda que «no cal memoritzar, perquè tot és a Google».

Aquesta és potser la fal·làcia més perillosa de totes.

La memòria no és l’antítesi de la creativitat; n’és la condició de possibilitat. No es pot pensar en el buit. Per poder reflexionar, comparar, criticar o crear, cal tenir un sòlid magatzem de coneixements a la memòria a llarg termini. Un metge no busca a Google els símptomes d’un infart; els té interioritzats per actuar amb rapidesa. Un arquitecte no improvisa les lleis de la física; les domina.

La memòria és el que ens permet connectar idees, entendre metàfores, reconèixer patrons. Sense dades a la memòria, el pensament crític és impossible, es converteix en una simple opinió infundada.

Escoles de referència a nivell internacional, com les del model KIPP («Knowledge Is Power Program») als Estats Units, han demostrat que un currículum exigent, ric en coneixements i amb un fort component de memorització, és especialment eficaç per trencar el cercle de la pobresa en entorns desafavorits.

Perquè el coneixement, i no només les habilitats buides, és el que realment empodera.

El desastre educatiu català no es resoldrà amb més diners, més tecnologia o més innovacions pedagògiques sense rumb. Se solucionarà tornant a l’essencial: recuperant l’autoritat del mestre com a transmissor de coneixement, tornant a posar el llistó alt per a tots els alumnes, i entenent que l’esforç i la memòria no són eines de tortura, sinó els instruments que forgen ments lliures, disciplinades i capaces de construir un futur millor.

Cal que ens preguntem si volem una escola que sigui un parc d’atraccions o una que sigui un taller on es construeixen ciutadans competents. La tria que fem avui determinarà la societat que tindrem demà.

 

Jordi Bosch Codina