Sense llibertat econòmica no hi haurà alliberament nacional

 El progrés no neix de decrets, sinó de llibertat d’acció, responsabilitat personal i acció humana

El nostre país viu atrapat entre dues confusions letals: creure que l’Estat és el motor del progrés i que la llibertat econòmica és només un privilegi dels rics.

Aquest doble error ha convertit bona part del discurs independentista en un mirall del model espanyol que diu combatre: més intervenció, més regulació, més dependència.

En lloc de trencar cadenes, se’n creen de noves.

Aquesta deriva no és pas nova. Cada cop que la política pretén substituir la llibertat per planificació, la pobresa s’hi aferra com una taca d’oli.

Ho va demostrar, de manera contundent, el cas de Berlín el 1948. Després de la guerra, la ciutat estava dividida: a l’oest, la zona d’ocupació americana; a l’est, la soviètica.

Els dos sistemes econòmics van funcionar com un experiment real i involuntari. A l’est, planificació i control de preus; a l’oest, desregulació i confiança en la iniciativa privada.

El resultat va ser immediat: mentre els mercats negres col·lapsaven sota la burocràcia socialista, a l’oest les botigues s’omplien i la producció renaixia.

Un sol decret, el de Ludwig Erhard, deixeble de Mises que, enfrontant-se a la junta de gestió sota control militar dels Estats Units, va eliminar els controls de preus i va restituir el lliure mercat, va canviar el destí de tot un poble.

No va caldre un pla de cinc anys, ni subvencions, ni decrets de creixement: només llibertat per comerciar, produir i crear valor.

D’aquell acte de confiança en la llibertat econòmica en va néixer el que avui coneixem com a Wirtschaftswunder, el miracle alemany.

Aquest exemple hauria de ser una lliçó per als qui, des de la millor de les intencions, creuen que una Catalunya lliure ha de ser més “pública”, més “social”, més “redistributiva”.

No: una Catalunya lliure ha de ser més lliure, punt. I això vol dir més mercat, menys Estat, menys impost i més responsabilitat individual. Vol dir retornar al ciutadà el poder que li ha estat confiscat per una maquinària política que viu de prometre allò que no pot produir i que està obsessionada a abastir de manera coactiva el ciutadà de mals i caríssims serveis.

L’independentisme, si vol ser motor de progrés i no una rèplica de l’Estat espanyol amb bandera nova, ha d’assumir una nova revolució: la filosofia del minarquisme.

Un govern petit, limitat a garantir la seguretat, la propietat i el compliment dels contractes. Tot allò que vagi més enllà d’això és espoli sobre les classes productives, disfressat de “justícia social”.

Quan alguns dirigents parlen d’economia republicana però defensen salaris públics desorbitats, subvencions a mitjans afins i burocràcies paralitzades, no estan construint cap república: estan perpetuant el model extractiu espanyol que ens empobreix.

I ho fan, sovint, amb la mateixa fe cega amb què els antics planificadors de l’Est redibuixaven la societat des d’un despatx, alienats de l’economia real.

El progrés no neix de decrets, sinó de llibertat d’acció, responsabilitat personal i acció humana.

Ho ensenya la història, ho demostra la teoria econòmica i ho pateix la Catalunya d’avui cada cop que confia més en l’administració que en la iniciativa privada.

Com diu el doctor i catedràtic madrileny Jesús Huerta de Soto, “la llibertat econòmica no és un instrument per aconseguir prosperitat, és una fi moral en si mateixa”.

L’alliberament nacional sense alliberament econòmic és només un canvi de gestor.

Hem d’anar molt més enllà.

I Catalunya no necessita gestors nous: necessita ciutadans lliures.

Cal fer realitat el que diu el nostre himne nacional: tornarà a ser rica i plena.

 

Alexandre Fenoll