Es compleixen 50 anys de la mort de Franco: Toca ja enterrar el “pacte de l'oblit”?

 

Mig segle després de la mort del dictador, Espanya continua debatre entre la memòria històrica, el pacte de l'oblit i el desconeixement de les noves generacions

Se sol dir que de les persones mortes no se’n parla malament. És una afirmació que no sempre té justificació. Que una persona hagi mort no vol dir que les seves accions hagin corregut la mateixa sort.

Segurament hi ha opinions per a tots els gustos sobre aquesta frase i la seva aplicació en general; no obstant això, hi ha excepcions (encara que el perdó sigui molt cristià). Em refereixo als dictadors que han deixat un record inesborrable en tantes i tantes famílies perquè algun ésser estimat ha estat executat amb l’objectiu d’imposar el silenci de les cunetes, les tàpies dels cementiris i els passejos nocturns dels quals no tornaven mai més.

Moltes d’aquestes persones continuen sent buscades perquè puguin reposar en un lloc digne i les seves famílies hi puguin portar  flors amb la tranquil·litat de saber on es troben.

La Guerra Civil espanyola va ser una lluita entre germans, conseqüència d’un cop d’Estat d’un militar africanista nascut al Ferrol, anomenat Francisco Franco, contra un govern republicà legítim elegit a les urnes.

Un govern democràtic que no va ser respectat. Una guerra sagnant que va donar pas a la dictadura de Franco, que va durar massa anys. El dictador no es va conformar amb fer-se amb el control del país després de derrotar l’exèrcit republicà i a les persones que formaven part de les brigades internacionals, que havien vingut per defensar la República.

Franco va omplir les presons de presos; l’horror i els assassinats van continuar produint-se en “temps de pau”. Franco era un militar fred i sanguinari a qui no li tremolava la mà a l’hora de signar sentències de mort. Van ser temps de por, de manca de democràcia, de prohibicions i d’adoctrinament polític i religiós.

Aquest 20 de novembre es commemora el 50è aniversari de la mort del dictador. És un dia per recordar-los als espanyols —especialment als joves que no han viscut la dictadura— que els temps passats no eren millors si parlem de feixisme i del perill que suposa que pensin que Franco no era tan dolent.

Afegeixo que no era dolent, era pitjor. Ara toca una gran tasca pedagògica per explicar bé què és una dictadura, especialment l’espanyola, que no té res de romàntic, sinó d’assassina i d’eliminació de drets per a les dones i els col·lectius socials. Manca de llibertat i aplicació de la por per mantenir la gent “adormida”, ignorant.

Fa temps que hi ha preocupació per una bona part de la societat que no coneix què va ser la dictadura i que està sent manipulada.

Segons algunes enquestes, al voltant del 24% de les persones entre 18 i 30 anys van dir que no els importaria viure sota un règim autoritari, i més del 21% dels enquestats consideraven que en l’època de Franco hi havia coses bones o molt bones. Davant aquestes afirmacions, que han despertat una gran preocupació, Fernando Martínez López, historiador i secretari d’Estat de Memòria Democràtica, apunta que és necessari explicar als joves què va ser la dictadura: hi ha moltíssima ignorància.

Què ha passat perquè una bona part dels joves pensi així?

Diverses són les causes. L’actitud de “passar pàgina” per superar les ferides de la guerra. A més, la Llei d’Amnistia de 1977, que otorgava impunitat a qui va cometre crims durant la guerra i va continuar fent-ho durant el règim . va anar acompanyada d’un pacte social implícit conegut com el “pacte de l’oblit”.

L’objectiu, gens fàcil. Amés passar pàgina i avançar el més ràpid possible. No va ser senzill, però en aquell moment era necessari. Ara bé, aquesta aplicació del pacte de l’oblit ha estat massa llarga, no s’ha explicat bé què va ser realment la dictadura i també hi ha hagut una manca d’interès per conèixer la història del país.

 Les xarxes socials no són les millors fonts d’informació i els bulos continuen corrent.

Potser ara, arribats als 50 anys, i tal com està el panorama polític, seria bo buscar la manera d’explicar la realitat, perquè tinguin informació correcta. Deia l’escriptor Miguel Delibes que “el feixisme es cura llegint i el racisme es cura viatjant”.

Als qui vulguin vendre que Franco no ha mort, només cal anar al cementiri de Mingorrubio, al Pardo, on hi ha un mausoleu de l’Estat i on es troba la seva làpida, al costat de la de la seva dona, Carmen Polo.

D’allà no sortirà. Franco, dictador, encara que hagi mort, cal explicar què era realment; ho devem als afusellats i a les seves famílies.

Per cert, en aquest cementiri hi ha enterrats alguns dictadors llatinoamericans.

 

Carmen P. Flores