Egoisme intel·ligent

L'egoisme de buscar la satisfacció en el fet de comprar als preus més baixos possibles podria tenir dosis d'intel·ligència també egoista.

Hi ha un axioma rellevant que dona per pensar: “Així com per dur a terme les accions més abjectes i vicioses es requereix talent i esperit, per afrontar les més grans fa falta certa insensibilitat, que en determinades circumstàncies es denomina estupidesa”.

És a dir, que els humans en les nostres decisions incorporem elements que fredament estudiats contenen grans contradiccions o elements sorprenents. N’hi ha que exerceixen accions totalment altruistes vers els altres, però normalment i amb majors quantitats prenem decisions egoistes, actuem pensant en el guany que ens poden reportar individualment o en el nucli familiar.

En l’acció de comprar es busca la major satisfacció en el fet d’aconseguir el producte pel preu més baix possible. Hi ha cultures amb majors implicacions que d’altres, les que tenen l’art del regateig incorporat.

Però en aquest buscar els preus més baixos, s’entén que esperant similar qualitat, l’egoisme de curta mirada hauria d’estar superat pel mateix egoisme però de més llarga visió. La reflexió vindrà de les sabates i de la compra a grans multinacionals per internet.

En comptes de comprar-les a les sabateries de tota la vida, on es poden emprovar diversos models, veure si et fan mal –un número més, si us plau– o et queden bé, i pagar el preu raonable que normalment ja has vist abans a l’aparador on badaves, n’hi ha que prefereixen remenar l’ordinador i veure què troben.

N’hi ha que, barruts ells, van prèviament a les sabateries a emprovar-se-les, fer-hi fotografia i després buscar a l’ordinador quines s’hi assemblen més i quant s’estalvien –de vegades poden ser 10 o 20 euros com a molt– i fer la comanda.

Les hi portaran de l’altre extrem del món, on l’empresa explota uns treballadors sense gaires drets laborals. En un incident en una fàbrica tèxtil a Bangladesh de fa 10 anys, la Rana Plaza, que va col·lapsar, hi van morir més de 1.100 treballadors. De l’avió que contamina van a grans magatzems distribuïdors i d’allà a d’altres més petits i propers d’on surten a trenc d’albada furgonetes carregades de diferents productes segons les comandes, amb conductors estressats i mal pagats que han de repartir paquet a paquet en cada adreça.

Per cert, un àmbit, el dels repartidors, on les contractacions més han augmentat els darrers anys. Aparcant al bell mig del carrer per guanyar segons al temps, normalment lliuren un paquet per client, màxim dos, i han de tenir la sort que els trobin a casa, no sigui que no hi hagi ningú, i han de tornar-hi, o deixar-ho als veïns.

S’ha d’esperar que almenys no hi hagi l’escarni que deixin el paquet del pis absent a la botiga de sota el bloc i que aquesta sigui precisament una sabateria.

Aquests mateixos transportistes han de recollir les devolucions no tan infreqüents. Sabates que un cop emprovades fan mal al dit petit, o bé s’ha canviat de parer perquè no feien joc amb la cortina quan ens les van emprovar a casa. Aquests retorns normalment acaben apilats en magatzems que buiden empreses que s’ho queden tot gairebé regalat. A la multinacional li surt millor que tornar-los a la roda.

Aquesta gran empresa, a més de buscar els preus més baixos de fabricació, entre ells l’estalvi dels costos de contaminacions que allà on fabriquen no es consideren, aplica una enginyeria fiscal exhaustiva.

Pels seus grans volums de facturació, munions d’economistes i fiscalistes amb contractes temporals busquen i troben on han de pagar menys o quasi res. Es calcula que en els darrers cinc anys la hisenda espanyola ha deixat d’ingressar uns 31.000 milions d’euros del conjunt de les multinacionals que fan escàpol dels impostos.

L’egoisme innat que tenim quasi tots per buscar satisfacció en el fet de comprar als preus més baixos possibles podria tenir dosis d’intel·ligència també egoista, però en un estadi més elevat, en diríem egoisme intel·ligent, pensant en el fet que les sabates que ens venen al comerç de tota la vida, una mica més cares, es fabriquen aquí per empreses que paguen impostos i la Seguretat Social dels seus treballadors, que si estiguessin a l’atur s’haurien d’ajudar.

Que la mateixa sabateria també paga impostos, ella i el seu personal. Que són aquestes cotitzacions les que ens ajudaran a pagar la sanitat quan estiguem malalts, les pensions quan retirats, fins les carreteres que fan servir les furgonetes que reparteixen aquests productes fabricats a l’altra punta del món. I que això és un absurd.

Per un minso estalvi impulsiu i puntual, veuríem si elevem la mirada, que hi perdem bous i esquelles, que ens estem fotent trets al peu, i que aquest peu ens l’haurà d’embenar i curar un hospital que s’ha de pagar amb els impostos dels d’aquí.

Només queda el consol que mentre estigui embenat no tindrem la temptació de tornar a la roda infernal de l’egoisme de mirada curta de comprar impulsivament activant les furgonetes del repartiment paquet per paquet.

A la nostra botiga un sol camió els va descarregar en un sol transport tota la sabateria de la temporada, menys contaminació i embussos que l’anar amunt i avall. Tan maco que és sortir de la nostra botiga a peu amb la bossa a la mà després de rebre les atencions i agraïment de la botiguera de tota la vida.

No hem de tenir l’estúpida insensibilitat de l’aforisme, hem de veure que hi guanyem més pagant un preu més just.

Josep Pujadas