Sense aturador

Ho hem tornat a fer.

Per setena vegada (la primera, però, amb presos polítics i exiliats), ahir la Diada va tornar a ser multitudinària.

Malgrat que les amenaces i la repressió s’han instal·lat en el nostre dia a dia, ahir 1 milió de persones –1 milió!– van tornar a sortir al carrer per desmentir el relat oficial unionista.

On és, Pedro –Sánchez–, la manca de convivència a Catalunya?

On és, Pablo –Casado i Llarena–, la violència?

Ni papers al terra, no vàrem deixar.

Ahir el carrer va tornar a parlar.

Fallen els polítics però el carrer, no.

Vaig passejar-me amunt i avall de la Diagonal algunes hores i saben què?

No hi vaig veure ni cansament ni fatiga, tant que en parlen els tertulians; hi vaig veure, si de cas, determinació.

I, si els he de ser sincer, algunes persones se’m van acostar (“A veure si ho escrius!”, em va dir un) per fer-me saber que estaven disgustades, emprenyades o empipades –hi ha tot un món de tonalitats, en això– per les discrepàncies d’aquests darrers dies entre les forces polítiques independentistes.

Si fa no fa, perquè no hi veuen la unitat que els líders de l’ANC i Òmnium, Elisenda Paluzie i Marcel Mauri, també els van reclamar des de l’escenari. “Tenen tot el dret d’exigir-nos, als polítics, que anem fins al final, i això és el que farem”, els va contestar el president Torra un cop acabada la manifestació.

Si anys enrere l’encàrrec va ser aquell de “President, posi les urnes!”, aquest any va ser una mena de “Vagin fins al final!”.

I junts.

Per això penso que la Diada d’ahir no va ser una més.

No només perquè ara hi ha presos i exiliats.

També perquè, tot i la repressió, l’encàrrec va ser aquest.

Vaig veure la Diada d’ahir com un punt d’inflexió.

En vindran més, és clar, però em sembla que la concentració d’ahir va ser la primera de les moltes que viurem abans de la pròxima Diada.

Malauradament, perquè no veig –i em sembla que vostès tampoc– gaire possibilitats –nul·les, de fet– que al govern Sánchez 1 milió de persones, set anys seguits, el faci reflexionar i posar un referèndum sobre la taula.

No és Cameron.

I, si té alguna noció sobre gestió de conflictes, començo a pensar que, el curs, el devia fer a la Universitat Juan Carlos I.

I sense acord polític i amb condemnes esfereïdores, no sé veure on és l’aturador.

Xevi Virgo