Escriure una carta a Borbònia S.A.

Els «copresidents» Torra i Puigdemont i l’expresident Mas ho haurien de saber: els reis no contesten mai les cartes que els escrivim.

Melcior, Gaspar i Baltasar fan el mateix.

Potser reben la carta, potser en fan cas o no, però mai, mai, no justifiquen ni els seus silencis ni les seves accions.

I no te’n pots queixar, perquè els reis són irresponsables.

Penalment, clar... Això ho saben tots els nens i nenes i és de suposar que els adults també.

Aquest és el conte infantil que ens expliquen les tradicions i la Constitució espanyola.

Per què els dos presidents perseguits i el president tolerat han comès aquesta ingenuïtat de manual?

Primer, perquè alguna cosa han de fer si volen perforar el mur i justificar la calculadíssima operació de menystenir i provocar el rei (als Jocs de la Mediterrània o als premis orfes de Girona), sense excedir-se. 

Si el rei no contesta, jo no li adreço la paraula.

En segon lloc, busquen reconeixement: el que més mana d’una banda vol parlar amb el que més mana a l’altra banda.

Totes les negociacions es basen en aquest principi, si no hi ha intermediaris que tinguin poders per negociar seriosament.

Problema? 

No estem gens segurs de qui mana a cada banda.

Això és un seriós obstacle per asseure’s a parlar, però ara per ara, a Madrid no hi ha ningú, ningú, que vulgui o pugui fer-ho.

Potser més endavant?

Possiblement sí, de temes menors, de distensió, de desinflamació, però no de la qüestió nuclear, en els dos sentits: la qüestió que és el nucli de la crisi i que al mateix temps és la bomba atòmica.

Aleshores, més enllà de les tàctiques i maniobres de rigor, per a què serveix escriure-li una carta a Felipe VI?

Anem a veure qui respon...

Oh, sorpresa: Pedro Sánchez.

El president del govern espanyol surt a «marcar paquet» i fer veure que és ell qui ha de donar permís al rei per dialogar.

Per a això, s’empara en el vell conte constitucional: el rei regna però no governa, qui governa és el govern.

Impecable argument si això fos una monarquia constitucional a la sueca. 

Però és a l’espanyola, i les coses funcionen d’una altra manera.

Sánchez i Felipe VI fan comèdia.

El president espanyol, que no oblidem que va donar llum verda al 155 i vés a saber a quantes barrabassades més, ha protegit el poder ocult del rei i ha revelat, per si no ho sabíem, com funciona el règim.

L’objectiu és continuar amagant qui mana realment a Espanya i dissimular l’extraordinària feblesa de la política democràtica.

Quan es va adonar que l’abisme s’obria als seus peus, Felipe VI no va necessitar ningú per sortir a la tele i ordenar, ordenar amb totes les lletres, que es posés en marxa la maquinària repressiva.

Ui, perdó, volia dir els mecanismes legals per preservar la legalitat...

La de la llei de l’embut, més exactament.

Felipe VI personifica la covardia política de la monarquia espanyola, que mana amb tots els ets i uts, però ho amaga al poble espanyol perquè es cregui que això és una monarquia nòrdica.

El rei mana absolutament en qüestions clau com Defensa, espionatge (CNI) i Afers Exteriors, on treu i posa ministres, càrrecs, polítiques...

Ho fa a l’obscuritat, mentre es posa medalles per ser el rei més transparent de la història d’Espanya i lidera, des de l’ombra, l’operació Borbón-Urdangarín, una brillant estratègia de maquillatge per als ingenus que se la vulguin empassar.

I hi ha encara una altra qüestió fonamental en la qual el rei mana absolutament: l’ordre constitucional.

A veure si ens aclarim: el dia que s’obrin les comportes de la reforma constitucional (que no veuran ni els nostres besnéts), automàticament apareixerà la qüestió essencial, la clau del sistema: la monarquia.

Ho amaguen teatralitzant la sagrada unitat de la pàtria, però l’autèntic escull és posar a votació la monarquia. 

El rei té por a qualsevol esbós de reforma constitucional, perquè la riuada se l’emportarà: ningú no ignora que la monarquia no té cap mena d’autoritat moral, per bonica que quedi a les fotos.

La rebel·lió catalana té, doncs, una virtut afegida, que la fa encara més perillosa: està despullant el veritable esquema del poder espanyol, les argúcies de «Borbònia S.A».

Està forçant que caigui el vel: la zona fosca del règim és la Zarzuela.

Potser no és tan ingenu escriure cartes a la «zona fosca de la força», encara que no les respongui ningú...

Joan Rovira