Crítica i autocrítica republicana

Reivindicar i analitzar l’1-O

​En un moment en què el règim torna a intentar tancar-se per dalt aquest cop de la mà de PSOE-Podem-PDeCAT i ERC, en una fórmula de govern que ja hem viscut en altres ocasions​ -i per tant, perfectament coneguda quant a límits i interessos protegits-, pot ser un bon moment per a seguir discutint i analitzant, com a filó de noves actuacions, la recent tardor catalana. Primer perquè malgrat les dificultats de la repressió i els procediments judicials pendents, aquells que d’alguna manera vam ser a les institucions en aquella legislatura venim obligats a rendir comptes amb la ciutadania pel que vam fer i pel que vam deixar de fer. Segon perquè avui hi ha nou persones a la presó i set més a l’exili per aquells fets. I tercer perquè precisament la tardor catalana és quelcom que molesta a aquells que donen suport al govern Sánchez, bé perquè van donar directament suport a la repressió i el 155, bé perquè no els encaixa en el seu discurs de “renovació” espanyola i per tant l’obvien constantment de la seva anàlisi, bé perquè els incomoda un moviment de matriu popular que ara ja només convé folkloritzar.

Per més que tots aquests interessos avui més o menys concertats vulguin excloure l’1-O de l’agenda política, és evident que no hem viscut un moment d’embat al règim del 78 equiparable, ni per la violència policial i judicial desplegada des d’aquells dies fins avui, ni per l’explícit xantatge dels poders econòmics com la banca, els “exèrcits financers” en llenguatge de Fontana, ni per la intervenció clara de les institucions de la Unió Europea actuant com a contrafort del règim, per citar només alguns elements. I, com ja s’ha dit, aquell dia ho va canviar tot, un dia que durarà anys, i va fer que per a una part important de la gent d’aquest país el seu marc mental canviés de tal manera que ja no és possible tornar al punt de partida. L’1 d’octubre té una indiscutible naturalesa irreversible, que farà que més tard o més d’hora el conflicte reaparegui en condicions similars perquè ja no és possible resoldre la situació sense l’obertura d’una fase constituent més o menys profunda. Hi ha hagut “pacificació” mitjançant l’ús de la violència institucional, però el conflicte està intacte i no es resoldrà amb les eines del règim del 78 que són, avui, il·legítimes a ulls d’una part important de la població.

La presa del poder fallida

Un dels molts debats pendents, tot i el seu caràcter determinant a l’hora de fixar la naturalesa de l’embat polític que hem viscut, són precisament les condicions objectives amb què vam arribar a aquell moment. Les candidatures municipalistes fa anys que ens recorden els límits de les institucions i com el poder es troba retingut encara principalment per actors que es troben fora d’aquestes institucions -i sense cap mena de control democràtic- i com l’única manera de doblegar aquesta situació rau a acompanyar la institució d’un fort contrapoder al carrer. No es tracta pas d’acumular més institucions, sinó precisament d’acumular i construir més contrapoder. En aquest sentit el moment 1-O va complir el cànon exigit i va entrellaçar a la perfecció moviment popular autoorganitzat i proposta institucional. Així i tot probablement va ser l’únic moment. Ni l’abans ni el després s’havien construït en aquesta lògica.

Els resultats del 21-D per a la CUP van evidenciar que el gruix de l’independentisme no es mostrava còmode en el marc de confrontació que nosaltres plantejàvem

De la manera com vam arribar a l’1-O, i després de la celebració del referèndum hi havia dos camins més o menys plausibles d’acord amb la posició enrocada de l’Estat espanyol 1) obrir la via insurgent mitjançant la mobilització popular que pogués anar construint un contrapoder popular davant la imminent anul·lació de les institucions catalanes o 2) fer una declaració simbòlica d’independència i esperar que tingués algun efecte remot en termes de negociació. Ja sabem quina és la via per la qual va optar el govern Puigdemont, que va ser criticada només “sotto voce” per la CUP-CC davant de la incapacitat en aquell moment de construir una via alternativa. Algunes veus han suggerit que hauríem d’haver actuat en una dinàmica similar als bolxevics de 1917 però penso, en aquest sentit, que tot i els nostres propis desitjos, que de vegades ens generen alguns miratges, el resultat electoral del 21-D amb majoria independentista però amb només un 4,46% donant suport a la CUP-CC (vers un 21,38% a ERC i un 21,66% a JxCat) evidencia que el gruix de l’independentisme no es mostrava còmode en el marc de confrontació que nosaltres plantejàvem i que hauria anat vinculat a l’opció insurgent. L’opció de la declaració simbòlica ja sabem quin efecte ha tingut.

Si fem, en canvi, una certa projecció i imaginem que s’hagués intentat defensar per la via de la mobilització popular la declaració republicana, quines haurien estat les eines per a mantenir-la o en tot cas per a generar una certa situació de conflicte? Més enllà de la gent del carrer calia una acció internacional molt visible que pogués generar xarxes de solidaritat molt àmplies a fora que qüestionessin i desgastessin l’Estat espanyol i una certa capacitat de resistència durant aquest conflicte amb el control d’una part del poder polític i econòmic, elements que combinats podien portar a una solució política per a Catalunya. Bé, cap d’aquests dos elements (internacionalització i estructures de poder) tot i haver estat les bases del relat polític independentista ja en el segon govern Mas i després en el govern Puigdemont, no es van treballar prou ni en la direcció correcta.

Un engany o una veritat a mitges?

És complicat fer una reflexió en aquest sentit quan tenim pràcticament tot aquell govern o pres o a l’exili, però em sembla important començar l’anàlisi interna perquè és el que ens ajudarà a acostar-nos de veritat a la república catalana i per tant a l’autèntica i única oportunitat per garantir-los la llibertat a tots ells.

Avui és evident, per una demostració empírica, que hi ha elements discursius del projecte de Junts pel Sí com allò de la llei a la llei, la independència exprés en 18 mesos o el no s’atreviran com a màxima d’actuació que s’han vist esmenades fins a l’arrel. S’ha de dir que una part de l’independentisme, com a la CUP, mai vam assumir cap d’aquestes tesis i les vam combatre arreu carregant amb una certa impopularitat en els actes de l’independentisme transversal. En aquest context nosaltres hem viscut un cert complex de Cassandra perquè hem tingut la virtut de predir alguns dels esdeveniments que es produirien, sense desitjar-los, i ningú ens ha cregut fins que s’han produït.

Si analitzem el que ha estat la direcció de l’independentisme hegemònic durant aquests darrers anys hem de constatar que la hipòtesi amb què ha treballat ha estat sempre la d’arribar a acords amb l’Estat espanyol i de dur a terme una independència pactada. Malgrat els discursos, tota l’acció política interna s’ha desenvolupat en aquesta posició. Els mateixos Puigdemont i Junqueras entenien el referèndum de l’1-O en els seus dies previs com un acte de tensió política per forçar l’Estat espanyol, sol o per mediació de la comunitat internacional, a negociar una solució a l’escocesa. Per tant, més que un engany, l’acció de Junts pel Sí va ser una veritat a mitges en què es partia de la premissa, errònia, que l’Estat espanyol es podia comportar com a mínim com el Regne Unit en la resolució de l’autodeterminació escocesa.

L’acció de Junts pel Sí va ser una veritat a mitges en què es partia de la premissa errònia: que l’Estat espanyol es podia comportar com a mínim com el Regne Unit

Tota la política internacional es va desenvolupar també des d’aquesta idea i no pas imaginant un marc d’unilateralitat pura a l’eslovena, malgrat les seves diferències, com el que finalment van generar. Pel que fa a les anomenades estructures d’estat, cal llegir-les amb aquest prisma perquè a més quan t’has venut el país tant com has pogut en les polítiques que has desenvolupat des del 2010, és evident que es fa molt difícil després intentar ancorar la teva sobirania més enllà de l’escola pública i els mitjans públics (les dues bèsties negres de l’unionisme perquè són espais d’una certa sobirania en si mateixos gràcies sobretot a unes plantilles organitzades). És absurd plantejar-te una lluita per la sobirania, que sempre tindrà com a mínim un cert aspecte de salt al buit unilateral sense banca pública o controlada, sense sistema energètic o telefònic públics o sota control… sense capacitat de resistència.

I en tot això hi ha una part de corresponsabilitat en la insuficient fiscalització que com a CUP-CC vam fer del govern en aquella legislatura, tot i que internament vam debatre-ho en multitud d’ocasions, hi havia també en el si del nostre grup diferents mirades sobre l’evolució i la potencialitat dels instruments que estava generant el govern per a preparar la tardor del 2017. En tot cas, és clar que en aquestes condicions no era possible mantenir l’embat. Però insisteixo, no pas per les condicions generades l’1-O mateix i les setmanes posteriors, que eren òptimes, sinó per les condicions amb què el govern de Junts pel Sí ens porta al dia D.

La legislatura de la renúncia

La legislatura a seguir el fil del conflicte que havia nascut el dia 1-O es produeix els dies posteriors al 27 d’octubre i segueix en els discursos electorals d’ERC en la campanya del 21-D i finalment en la negativa, per una combinació d’elements, a investir Puigdemont el mes de gener. En aquell moment es tanca un cicle polític i això hem de començar a pair-ho tots plegats.

Des de llavors no té sentit parlar d’implementar la República ni de fer efectiva la República perquè el petit fragment de dissidència institucional que quedava en aquest sentit s’ha evaporat i el que ens pertoca és tornar a generar un nou cicle polític que pugui tornar a crear un nou assalt en la mateixa direcció contra el règim del 78 a Catalunya. L’abstenció de la CUP-CC en la investidura de Torra és una expressió d’aquest trànsit des del suport polític que ha existit en la legislatura anterior cap a una posició d’oposició clara a aquest nou govern que s’ha gestat ja en un marc de renúncia i de claudicació i que no ha definit ni quin és el seu objectiu ni quines són les eines que té previst construir per assolir-lo.

La CUP ha defensat un lideratge d’esquerres a l’independentisme però ERC no ha volgut assumir aquest debat

No vull deixar de fer esment a la qüestió sobre l’elecció de la persona del president. La CUP-CC hem defensat sempre que convenia per molts motius un lideratge d’esquerres a l’independentisme (així es recull a les nostres ponències d’Esparreguera, Granollers i Cervera), i avui m’atreviria a defensar que amb més motius cada dia que passa, perquè la cultura política de l’esquerra seria molt més útil que els governs business friendly per a resoldre els debats de sobirania i d’aliances internacionals que necessitem. Crec que ningú pot posar en dubte aquest compromís perquè el Mas o març en va ser una expressió perfecta. Ha estat ERC qui no ha volgut assumir aquest debat en atenció als acords presos de repartiment del poder amb el PDeCAT. Ni va voler assumir aquest debat en la llarga tardor del 2015, ni l’ha volgut assumir en l’actualitat. Els Comuns per incompareixença amb la seva proposta de govern tecnòcrata i la unitat per sobre de tot defensada per l’hegemonia sobiranista han fet la resta.

Alhora, l’ombra d’un nou tripartit sembla que s’allarga. No em fan por els debats ni les aliances, i crec que n’hem donat bona prova arreu. Però avui les aliances cal construir-les amb aquells que aposten per superar el règim del 78 i per tant per a la construcció republicana a Catalunya que permeti ser expressió de la comunitat política i social que vam trobar-nos a les escoles aquella matinada de l’1 d’octubre i això avui no podrem trobar-lo ni en les direccions del PSC ni del PDeCAT ni de bona part dels Comuns construïts al voltant d’uns líders que van venir l’1 d’octubre a fer-se la foto però que els dies següents maldaven per no implementar-ne els resultats.

Els ingredients d’un nou assalt

Ara toca, per tant, treballar per un nou assalt per tornar-ho a intentar. La invocada bilateralitat és sana i correcta però la bilateralitat és el resultat d’un conflicte. La tardor catalana i l’execució d’accions unilaterals ha fet avançar la sobirania, ens hi ha acostat, i hi som molt més a prop que fa vuit anys. Si ho mirem des de la perspectiva de les competències gestionades per les institucions, és evident que no, però si ho mirem des de l’empoderament i consciència popular, és evident que sí. Suplicar la bilateralitat o esperar-la d’un govern del règim com el de Pedro Sánchez és no tenir perspectiva històrica recent. És més, ni tan sols en l’àmbit antirepressiu podem esperar més que petits gestos (el conflicte basc, en aquest sentit és ple d’exemples de la crueltat de l’Estat en governs de tots colors).

A nosaltres ens correspon construir un nou assalt. Ens pertoca elaborar una agenda que desenvolupi una política d’internacionalització del conflicte que ens proporcioni noves aliances més enllà dels estats, que serveixi per visibilitzar la construcció de sobiranies com una solució universal, com una alternativa a les expressions autoritàries del capitalisme arreu. Les conferències internacionals organitzades per la CUP durant aquests anys, amb Die Linke, el Sin Fein o Antarsya de convidats són un bon punt de partida. Cal aprofundir i posar les institucions i el moviment a treballar a fons en aquesta direcció.

Hem de seguir desenvolupant un discurs independentista sense cap connotació identitària, com hem fet fins avui

Cal imaginar les institucions comunes que han d’erigir-se en el nervi central de l’exercici del dret a l’autodeterminació i que han de posar-se al servei dels interessos de les classes populars de casa nostra són un altre gran objectiu imprescindible. Pensem en com treballem per a construir projectes de sobirania, com els que desenvolupem en alguns municipis, en l’àmbit nacional i per bastir autèntiques estructures en un context en què hi ha majories molt àmplies de gent avui aquí que veu la necessitat de plantar cara als grans lobbies econòmics nacionals i internacionals, unes estructures de sobirania col·lectiva que estaran al nostre servei la pròxima vegada que decidim autodeterminar-nos. Aquest és el component material imprescindible que ha estat absent en el darrer període, i que nosaltres hem anat reiterant en el no als pressupostos, en els decrets de la dignitat…

Hem de seguir desenvolupant un discurs independentista sense cap connotació identitària, com hem fet fins avui. La imatge de Torra visitant la tancada de sense papers és un símptoma positiu. Però és absolutament prioritari per desactivar el discurs identitari espanyol amb què Ciutadans ha arribat a determinats sectors.

I finalment des del nomenament de Sánchez ens tocarà, de nou, desvetllar l’encís del reformisme del 78 i les seves “presons dels possibles” com en diu Marina Garcés. Amb els cants de sirena dels darrers dies, només una dada per a la memòria, per als que hem treballat en l’àmbit del dret a l’habitatge, durant els anys anteriors a la pitjor crisi de desnonaments al nostre país governava el PSOE a Madrid i ICV a la conselleria d’Habitatge (2003-2010). Ells són una “presó dels possibles”. L’1-O n’és l’antítesi. Un moment d’obertura plena d’oportunitats. La nostra opció ha de ser precisament aquesta segona, escapar de les presons, de totes, de les físiques i de les mentals.

Benet Salellas és advocat i exdiputat de la CUP al Parlament.