Ministres, Que hi ha algú?

Quin goig fa veure part de l’executiu de P. Sánchez posant en la fotografia oficial vestit de vermell menstruació.

Entenc el gest com un símbol, igual que el fet que el nou president del govern espanyol hagi promès el càrrec sense bíblia ni crucifix i hagi optat per un equip amb moltes més dones que homes. 

Ara bé, qui digui que això no vol dir necessàriament que l’equip serà millor que els precedents i que un govern femení no és sinònim de feminista, també té raó.

Només cal veure tot el mal que han fet les ministres de M. Rajoy.

Tanmateix, prefereixo esperar-me als fets abans d’emetre un veredicte definitiu, tot i que la decisió de nomenar ministre a Josep Borrell m’ha congelat el somriure.

Dura poc l’alegria a la casa del pobre.

Els meus amics federalistes m’expliquen que el seu fixatge té un doble objectiu: desactivar Ciutadans i mantenir el raier –tan incomprensiblement estimat per la militància del PSOE malgrat totes les seves cagades- ben ocupat i prou lluny perquè no toqui gaire els ous.

Haig de dir que, de moment, aquest argument fa figa perquè el jacobí Borrell continua atiant un enfrontament fictici amb declaracions més pròpies d’un incendiari que d’un ministre.

A més, no em mereix cap confiança algú que mentre era rector de l’Institut Universitari Europeu va cobrar 300.000 euros com a conseller d’Abengoa sabent que era incompatible amb el càrrec.

Josep Borrell va dimitir del càrrec només després de descobrir-se la malifeta, que ell va qualificar cínicament d’oblit i jo de barra descomunal.

És cert que en tot govern sempre hi ha un ministre que és més odiós que la resta.

Em venen al cap per començar els noms de Barrionuevo, Solchaga, Cospedal, Montoro o Arias Cañete i el meu cervell diu ¡prou! perquè aleshores recordo que jo també em menjo els iogurts caducats i m’agafen tots els mals. 

Potser encara és d’hora per votar el supervillano del govern Sánchez i em toca la pera pensar que, per número, el títol honorífic bé podria recaure en una ministra.

Així que mentre espero esdeveniments, designo provisionalment Pepe Borrell com el dolent més dolent.

Reconec que no m’arrisco gaire en la tria perquè Grande-Marlaska també apunta maneres.

Paciència.

No vull valorar per ara les tries d’un astronauta com a ministre de ciència i d’un presentador de televisió amb ínfules de periodista i escriptor com a ministre de Cultura.

De Pedro Duque només puc dir que espero que trepitgi de peus a terra i concentri tots els seus esforços a augmentar la inversió pública en investigació i energies renovables. 

Pel que fa al frívol Màxim Huerta, el seu nomenament ha deixat ben descol·locats als meus amics lletraferits.

Molts d’ells no sabien qui era abans del seu nomenament i menys que hagués escrit tantes novel·les.

Per fer un experiment, dissabte passat una amiga i jo ens vam dedicar a recórrer llibreries –serioses, no mediàtiques- a la recerca d’alguna de les obres literàries del col·laborador d’Ana Rosa Quintana.

Ningú tenia els seus llibres, així que .

I mentre Sánchez assaboreix la seva enèsima victòria sobre l’aparell socialista, s’omple d’orgull al veure que la primera enquesta electoral el situa com a guanyador i observa divertit el canvi de jaqueta del grup Prisa, jo penso en la cara que se’ls ha quedat als grups que van recolzar la seva moció de censura.

Als podemites no els podia anar pitjor segons el mateix sondeig: perden pistonada per donar suport al PSOE i perquè l’afer de la barraqueta a la serra porta cua.

Als bascos, la tria del jutge bilbaí com a ministre de l’Interior els provoca urticària i els catalans seguim esperant un gest per reconstruir els ponts trencats que no arriba mai.

Hem rebaixat tant el llistó que ja no demanem que alliberin els presos polítics i ara ens conformem amb un acostament. 

Que hi ha algú?

Cristina Palomar