Barcelona es queda sense «nosaltres»

L’Enquesta de Valors Socials de Barcelona (2025) retrata una ciutat molt més individualista, més desconfiada i menys cohesionada.

L’estudi destaca que sembla imposar-se el «campi qui pugui» entre uns barcelonins que no només giren cap a la dreta, sinó que perden confiança en el «nosaltres» i abandonen un progressisme que no ofereix respostes als greus problemes quotidians en una societat urbana on els valors democràtics deixen de semblar una promesa.

Les enquestes ens ajuden habitualment a entendre qui guanyaria unes eleccions, però la darrera Enquesta de Valors Socials (2025) que l’Ajuntament de Barcelona fa cada quatre anys ens explica de forma clara el tipus de societat urbana en què s’està convertint Barcelona.

Els titulars de la premsa de la ciutat han destacat un possible gir conservador.

És comprensible en la lectura informativa superficial que solen fer els grans mitjans quan llegeixen les notícies de forma «ràpida i furiosa».

És un titular, però també és molt insuficient, perquè llegir les dades només en clau de política electoral és quedar-se a la superfície d’un fenomen molt més profund.

El que retrata aquesta enquesta no és tant una Barcelona més conservadora i de dretes com una ciutat molt més cansada de si mateixa, amb uns ciutadans que continuen defensant la llibertat però que, paradoxalment, cada vegada creuen menys en la igualtat.

Una ciutat més desconfiada, més individualista i menys convençuda que els grans problemes col·lectius es puguin resoldre col·lectivament, pel bé comú.

Les dades

L’anàlisi de les dades de l’enquesta es fa a partir de 2.063 entrevistes a ciutadans d’entre 15 i 74 anys residents a Barcelona, en un treball de camp fet entre el 18 de novembre de 2025 i el 26 de gener de 2026, mitjançant entrevistes presencials, complementades amb qüestionaris en línia per garantir la representativitat de la mostra. Amb un marge d’error del ±2,3 % i un nivell de confiança del 95,5 %, l’enquesta és, possiblement, un dels principals instruments demoscòpics per analitzar l’evolució dels valors, les idees, les actituds i les percepcions de la ciutadania barcelonina.

La llibertat continua sent el valor més apreciat pels barcelonins (97,1 %), però la igualtat registra el seu nivell més baix des que es fa l’enquesta.

Al mateix temps, el suport a la democràcia baixa fins al 77,7 %, molt lluny del 90,3 % del 2006. Paral·lelament, un 6,6 % considera acceptable un règim autoritari en determinades circumstàncies —el màxim històric— i un 12,7 % afirma que li és indiferent viure en una democràcia o en una dictadura.

L’estudi també constata un clar desplaçament cap a valors més individualistes i pragmàtics.

L’habitatge es consolida com la primera preocupació ciutadana, mentre augmenta la demanda de més seguretat i més privacitat.

Alhora, retrocedeixen el suport al multiculturalisme, el pacifisme, l’ecologisme i la participació en moviments socials, que se situa en els nivells més baixos des de 1998.

També canvia la manera d’entendre l’educació: només el 36,2 % dels enquestats creu que estudiar serveix principalment per formar-se com a persona, quan el 2018 aquest percentatge era del 49,3 %, una caiguda de tretze punts en només set anys.

Una lectura

Una lectura de les dades i els gràfics de l’enquesta ens mostra com les democràcies no es debiliten només quan creixen els extremismes, sinó també quan s’erosionen els vincles que mantenen unida una societat.

La democràcia, a la ciutat o més enllà, perd quan el «jo» derrota el «nosaltres». La dada més significativa de l’enquesta no és que augmenti la sensibilitat conservadora, sinó que la igualtat cau fins al seu mínim històric.

Durant dècades, Barcelona havia construït una identitat política col·lectiva basada en la idea que la llibertat individual només és possible quan existeixen drets compartits: una escola pública forta, barris cohesionats, habitatge assequible, centres de salut amb atenció universal, transport públic i cultura accessible als barris menys centrals, o espais públics de qualitat.

Ara aquesta relació sembla afeblir-se, segons les dades de l’enquesta.

    L’individualisme no és una causa. És el símptoma d’una ciutat on l’habitatge, la precarietat i la incertesa estan erosionant la confiança en el bé comú.

Cada vegada més persones continuen reclamant llibertat, però cada vegada menys creuen que aquesta llibertat depengui d’un projecte col·lectiu. És una transformació silenciosa i profundament política.

La precarietat també fabrica valors

Seria un error llegir aquestes dades com un fracàs moral dels ciutadans de Barcelona.

L’individualisme no apareix perquè la gent es desperti un matí decidint ser més egoista.

L’individualisme també és una conseqüència de quan tenir un lloc on viure es converteix en la principal preocupació de la ciutat; quan els salaris deixen de permetre projectes de vida; quan una generació sencera de joves no sap si podrà emancipar-se abans dels quaranta anys; quan treballar només serveix per continuar pagant factures; quan el futur deixa de ser una il·lusió compartida i es converteix en una cursa individual.

I quan la supervivència ocupa tot l’espai, la comunitat retrocedeix.

No és cap casualitat que també disminueixi la confiança en el multiculturalisme, que augmenti la percepció que la immigració és un problema que genera tensions o que es debiliti la participació en moviments socials.

No són fenòmens independents.

Són les diferents cares d’un poliedre definit per la sumatòria d’incertesa i inseguretat.

L’enquesta deixa una pregunta molt difícil per a les idees polítiques que hauria de plantejar-se l’esquerra de la ciutat, perquè aquesta enquesta de l’Ajuntament no només interpel·la la dreta. Interpel·la, sobretot, l’esquerra que ha governat la ciutat els últims anys.

Durant massa anys, una part del progressisme ha actuat com si determinats valors fossin irreversibles.

Com si la igualtat, el feminisme, l’ecologisme o la convivència ja haguessin guanyat definitivament la batalla cultural.

Era bonic, però no era cert.

Els valors també competeixen, s’han d’explicar bé i, sobretot, calen resultats reals allà on viu la gent, i no només als discursos, informes, estudis, universitats i llibres.

    Quan l’esquerra substitueix les solucions pels símbols i el turista es converteix en el culpable de tot, el populisme sempre acaba oferint relats més fàcils i simples

Quan una família del Raval o de Torre Baró no pot pagar el lloguer i és desnonada; quan una jove de Sant Andreu veu impossible comprar un pis per marxar de casa dels pares; quan una treballadora de Sants encadena contractes precaris o quan els ciutadans d’un barri qualsevol se senten abandonats i perceben que aquest perd qualitat de vida, les apel·lacions morals als drets o a la democràcia són molt insuficients.

Se sap.

No n’hi ha prou amb tenir raó.

Cal demostrar que les teves idees milloren la vida real de les persones. I aquí l’esquerra ha anat acumulant algunes derrotes que encara costa reconèixer.

La trampa de la turismofòbia

L’enquesta demostra que Barcelona necessita discutir seriosament el seu model turístic.

Però durant massa temps una part del debat públic ha preferit assenyalar el turista abans que qüestionar el sistema econòmic.

És més fàcil culpar una parella de nòrdics que passeja pel Gòtic que no pas un model econòmic que ha convertit l’habitatge en un actiu financer.

És més senzill indignar-se contra els creuers que contaminen que afrontar dècades de manca de regulació, especulació immobiliària i dependència d’un únic motor econòmic.

La turismofòbia ha funcionat massa sovint com un relat que ha actuat com a placebo emocional.

I els relats emocionals tenen un gran problema: necessiten enemics.

Quan la política simplifica problemes extraordinaris, acaba competint en el mateix terreny que el populisme. I el populisme sempre és millor fabricant culpables.

L’extrema dreta -la seva maquinaria de crits i insults a les xarxes (dites) socials en auge- no inventa les pors, les aprofita.

L’extrema dreta —la «nostrada», que baixa del Pirineu i sempre ha conviscut amb Junts, i l’altra que sempre ha estat aquí— no creix perquè sigui més intel·ligent.

Creix perquè detecta abans els buits materials d’ara i amplifica totes les pors.

Quan una part de la ciutadania té por per l’habitatge, per la seguretat, per la qualitat dels serveis públics o qui té la pell d’un altre color o es vesteix diferent, no necessita ser adoctrinat, el que necessita són respostes.

Si les forces democràtiques només ofereixen consignes sentimentals i poc reforç material real, algú altre oferirà ‘culpables’: la immigració, el turista, Europa, els joves, els jubilats, els pobres, etc.

El mecanisme és ben conegut i sempre és el mateix. Qualsevol cosa serveix per enfrontar el penúltim contra l’últim.

El gran problema de Barcelona, segons la meva lectura de l’enquesta, no és que augmentin les opcions conservadores.

És que disminueix la confiança que la ciutat i els seus ciutadans siguem capaços de construir un futur compartit.

Barcelona encara pot decidir quin relat vol explicar-se

L’enquesta, com la ciutadania, també ofereix algun espai per a l’esperança.

Barcelona continua sent una ciutat profundament diversa i plural.

Continua defensant els drets civils.

Continua sent molt més oberta que la immensa majoria de ciutats europees.

No estem davant d’una revolució conservadora. Estem davant d’una crisi de confiança. I les crisis de confiança es poden revertir. Però només si abandonem la comoditat dels eslògans.

L’esquerra haurà de tornar a parlar menys als convençuts i més als preocupats.

Haurà de deixar de confondre superioritat moral amb hegemonia cultural. I haurà de recuperar una idea que Barcelona havia representat millor que gairebé ningú: que la llibertat només és real quan també és compartida i es basa en el bé comú.

Aquesta és la lliçó clau que deixa la lectura d’aquesta Enquesta de Valors Socials 2025 de l’Ajuntament de Barcelona. No ens diu que Barcelona estigui perdent la seva identitat. Ens parla de com la ciutat —i els ciutadans— estan deixant de creure que existeixi un destí comú.

I quan una societat deixa de pensar en plural, el problema de qui guanyarà les pròximes eleccions és gairebé irrellevant.

El problema de fons és que el «nosaltres» deixa de ser un projecte polític per convertir-se en un record.

Pere Ortín