Qui pot vacar en vacances?

 

Vacances ve de vacare: estar buit, estar lliure, no servir per a res. Un lloc vacant és un lloc que ningú ocupa. Una vacant laboral és un forat a la maquinària. Durant segles, fer aquest buit va ser un privilegi tan escandalós que només se’l podien permetre els que no treballaven mai, i per a ells allò era la vida sencera.

Aristòtil ho va convertir en criteri polític: ciutadà és el qui té scholē, temps lliure, i la seva negació és ascholia, estar ocupat —d’aquella paraula en va sortir, segles després, escola. Qui no tenia temps lliure? Els esclaus. Els romans, per la seva banda, empraven el mot otium per a definir l’estat normal de l’home lliure i negotium la seva negació.

Nosaltres hem invertit la frase amb tanta naturalitat que ja no la sentim. Treballem tot l’any per pagar-nos uns dies de no servir per a res, i quan no ens els podem pagar diem que no hem pogut fer vacances, com qui diu que no ha pogut comprar-se un cotxe.

El buit s’ha convertit en una cosa que es compra, i com totes les coses que es compren, hi ha qui no la pot comprar.

Idescat va comptar 20,1 milions de turistes estrangers a Catalunya el 2025, rècord absolut. La mateixa institució havia comptat l’any anterior, a l’Enquesta de condicions de vida, que el 30,4% de la població catalana no es podia permetre una setmana de vacances fora de casa, més que el 29,8% del 2023. Tres de cada deu.

Venem buit a mig món i un terç dels nostres veïns no en té per a ells. Aquest és el model.

Alhora, aquesta nova bretxa que es fa gran entre els que poden viatjar i els que no, alimenta aquell sentiment tan nostrat, singular i universal, de l’enveja: «Vosaltres encara, que us en podeu anar de vacances…»

L’any 2025 els residents a Espanya van fer 175,7 milions de viatges, un 4,7% menys que l’any anterior, amb els viatges interns caient un 6,1%, i la despesa total va pujar un 2,6% fins als 63.853 milions. Menys viatges i més diners. Al quart trimestre, els viatges en què la gent s’allotjava a casa d’un familiar o d’un amic van caure un 9,3%: el sofà d’un cosí, últim reducte no mercantil de les vacances populars, ha començat a desaparèixer de les estadístiques. Es cobra fins i tot l’hospitalitat.

Les vacances pagades són una conquesta del segle XX, arrencada en convenis i escrita a la Llei, i el país se les va inventar dues vegades alhora: el mateix litoral es va construir per al que venia de fora a l’agost i per a la família que hi arribava el juliol amb el cotxe carregat fins dalt.

El càmping, l’apartament compartit, els quinze dies seguits. Va ser potser l’únic moment de la nostra història en què la classe treballadora va tenir dret a no servir per a res durant un temps determinat, i el més notable és que aleshores allò no semblava una utopia sinó una cosa normal. Les utopies es reconeixen així: retrospectivament. La memòria d’aquesta conquesta de la classe mitjana, que diria el filòsof Antonio Gómez, va quedar immortalitzada en les pantalles de televisió per un anunci d’Alcón Viajes l’any 1996 on en Curro se n’anava de vacances al Carib.

El somni d’una vida — inclús — d’una classe social, al servei del poble. Això, és clar, ja no és així.

Ara el Govern celebra haver assolit «el repte de passar del volum al valor», i es refereix als 24.826 milions d’euros que van gastar els turistes internacionals, en un sector que segons les seves pròpies xifres ocupa unes 536.000 persones, el 14% de la població ocupada.

Valor, aquí, vol dir preu.

En quaranta anys el valor s’ha convertit en preu i ja no tenim llengua per dir que unes vacances valen alguna cosa que no es cobra. Fa dècades que sentim la frase, amb el vocabulari de cada temporada. La corba de visitants només ha fet una cosa, i no és baixar.

Qui recull aquest valor? A quina nòmina arriba? Qui pot vacar, en un país que ha fet del buit dels altres la seva indústria principal?

Sabem exactament quants diners es gasta cada visitant, quants dies es queda, de quin país ve i on dorm.

Dels que no van enlloc no en sabem gairebé res.

El que es queda a casa és una nota a peu de pàgina. I amb els estius que tenim ara, quedar-se vol dir l’agost sencer amb les persianes abaixades i el ventilador a l’esquena, esperant que es faci fosc.

De fet, molts dels serveis socials dels pobles que viuen de la temporada tancaran per vacances.

Els bars, no.

I hi haurà molta gent asseguda al balcó a les nou del vespre, sense anar enlloc, fent exactament allò que la paraula descriu i que ja no ens atrevim a anomenar descans.

Guillem Pujol