Cau el règim espanyol, via oberta a la independència de Catalunya

 

El sistema polític espanyol no s’aguanta per enlloc. El seu Parlament, des del 1978, no ha pogut esdevenir un instrument de vertebració de les diferents nacions peninsulars i tampoc actua sota el règim de separació de poders. S’ha convertit en un apèndix del govern espanyol, ha deixat el Senat sense funcions i les lleis es modelen en despatxos aliens a la cambra després de funcionar com a decrets d’urgència. En definitiva, un sistema democràtic fallit. Una monarquia anacrònica. I una representació política més que dubtosa.

Però si això fos poc, gràcies al referèndum d’autodeterminació de Catalunya del 2017, amb la reforma improvisada de la llei del Tribunal Constitucional, com tribunal especial o de tercera instància, la colla de magistrats que s’hi apleguen són els que manen, doncs se’ls hi van atorgar funcions directament executives.

Una anomalia democràtica en tota regla.

El Tribunal Constitucional espanyol, en el que és realment determinant, com la identitat nacional i els drets fonamentals, ha substituït del tot als tribunals ordinaris. La justícia ha perdut credibilitat i el poder d’alguns jutges, com “salvadors de la pàtria” determina una vegada més la feblesa d’un estat artificial que només se sustenta sobre la repressió i la desconfiança. Tot plegat fins a tal punt que el nomenament dels magistrats del TC esdevé la clau de volta del sistema de poder centralitzat espanyol. I amb això, la independència judicial queda directament tocada de mort.

El 1978, sota amenaça militar espanyola, es va tancar en fals la transició a la democràcia. Per callar les ànsies populars de llibertat es va instituir l’estat de dret però també l’estat social. I un estat social és un estat que creix sense parar per fornir-se de més i més instruments de control social, al preu de més corrupció, més subvencions, més nepotisme i més intervenció. En aquest sentit, l’estat social no és neutral, i en nom d’aquest reguitzell de drets que vol protegir i promocionar, esdevé una ideologia socialista, àdhuc comunista, de tipus corporatiu.

L’Estat espanyol no és ideològicament neutral i s’ha posicionat al costat d’una mentalitat que distorsiona la llibertat de les persones i marca, amb lleis coercitives, el que és socialment admissible.

Per tot això, i més raons, l’Estat espanyol, després de 50 anys d’un suposat règim democràtic, no té més viabilitat i està en descomposició. Les diferents nacions que conformem l’estat no estan en peu d’igualtat. Les seves institucions no són neutrals ni tenen control democràtic possible. La població ha perdut la confiança en les autoritats i només hi veu duplicitats inútils o guinguetes per viure dels pressupostos públics. I el pluralisme polític ha quedat contaminat d’idees fàcils de tipus populista que les esquerres han monopolitzat només amb fins electorals i per continuar vivint del sistema.

En definitiva, el règim espanyol del 1978 ha mort.

Sense separació de poders, sense solució territorial per a les seves nacions, sense complicitat ciutadana amb les institucions, tot plegat ja no té cap recorregut possible.

Cau un règim i emergeixen les nacions seculars. Les que han decidit el seu futur en un referèndum d’autodeterminació com Catalunya, tenen via lliure per fer la independència.

Que la facin.

Llorenç Prats