La Rambla dels setanta

 

«El grup que es reuneix a l’Hotel Orient és el testimoni viu d’aquella Barcelona fecunda»

Al’Hotel Orient, en el cor de la Rambla, entre el Teatre Principal i el Liceu, s’hi reuneix mensualment una penya diversa i singular, denominada “Un dels nostres”, al voltant de Joan Estrada, un bruixot de la Rambla, integrant del grup Roba estesa, que va descobrir i impulsar, dins del vell i esquarterat Teatre Principal, darrere de la sala dels billars Monforte, el miracle ignot i empolsimat de la Cúpula Venus, segrestada en un revolt de l’espai-temps; i en va fer un referent de la Rambla i de la Barcelona dels setanta i  primers dels vuitanta, hereva de la ciutat indòmita de sempre, que es desvetllava altre cop amb significacions noves i insurrectes.

Era la Barcelona “canalla”, a ulls dels benpensants, de la gent d’ordre; una denominació que els implicats farien seva immediatament, com els gais s’identificarien amb la de maricons.

La Cúpula Venus va brillar, en el circuit nocturn de l’època. Es va inaugurar amb l’espectacle «Xist… hi ha roba estesa!” del grup “Roba estesa”. I hi van destacar, entre altres, noms mítics com Ángel Pavlovsky, Loles León, Pepe Rubianes, Pep Bou (“El bufaplanetes”), Oriol Tramvia… I una estrella rutilant, per sempre jove, perquè jove va morir: Christa Leem, actriu de teatre, de cine i sobretot de cabaret, la reina de l'estriptis, musa d’artistes i intel·lectuals, particularment de Joan Brossa, amb qui va fer l’espectacle “L’armari en el mar”.

Seria la icona de la llibertat, a la Barcelona de tots els alliberaments.

La Cúpula feia eix amb el Zeleste, sala musical emblemàtica del moment, al carrer Argenteria: entre l’una i l’altra, es desplegava la geografia nocturna de la Barcelona Vella, amb subsol romà i carrerons medievals. Al Zeleste, si coïa el “rock laietà”, que obriria pas al rock català posterior, i s’hi feia créixer la vella rumba catalana. Hi recalarien, entre molts altres, Pau Riba, Sisa, Gato Pérez, Toti Soler, Companyia Elèctrica Dharma, Orquestra Plateria, Tete Montoliu, noms internacionals del jazz com Bill Evans, Stan Getz...  Els vuitanta, hi proliferarien rock, punk i mods, amb Loquillo, Los Rebeldes,  El Último de la Fila…

Al voltant d’aquest eix, hi girava el Cafè de l’Òpera, just per sota del Pla de l’Òs, punt de partida de tots els camins; la Bodega Bohèmia del carrer Conde del Asalto (ara, Nou de La Rambla), “donde nacen las estrelles” i on actuaven artistes reals o imaginaris, d’edats avançades (“Oh, gran Gilbert!”...); la Plaça Reial, tot un món, des d’on l’Ocaña irrompia a la Rambla, travestit i envoltat de la seva cort plomallera; el bar El Pastís del carrer Santa Mònica, on despatxava la senyora Carme (vídua d’en Quimet), amb el seu davantal blanc (“Posem un pastís?”, un beuratge refrescant, de color blanquinós, amb una alta dosi d’anís), ambientat a l’estil dels bars marsellesos dels quaranta i al bany maria d’una única veu: Edith Piaf (“Non, rien de rien. Non, je ne regrette rien...”).

El bar London del carrer Joaquim Costa i els jocs de mans al Llantiol del carrer Riereta, dos locals modernistes; i La Caipirinha del passeig del Born, on sonaven tot sovint Vinicius de Moraes, Bethânia i Toquinho (“Porque hoge é sábado!”)…; i, ja al final, a punta d’alba, la ruta desembocava en aquell portal de l’Arc del Teatre, dins del qual trucaves a una porteta anònima on s’amagava la fàbrica dels millors croissants del món, calentons que se’t desfeien a les mans i que t’ajudaven a eixugar els gintònics i altres pocions que t’havien inundat en el decurs de la dilatada ronda nocturna…

No tan sols de nit, també de dia, fèiem nostre el carrer, aquell carrer gris, esmorteït i de mirades fugisseres de la llarguíssima postguerra. No seria d’en Fraga el carrer (“La calle és mía”), seria nostre.

Amb manifestacions contra el règim, que anirien creixent fins a fer-se multitudinàries. I amb la festa, elevada a categoria i oficiada creativament pels Comediants, amb els seus capgrossos, els seus diables, les seves cercaviles,  els seus saraus... i el ball del fanalet.

Gairebé tot s’ho ha endut avall el pas del temps, però no tan sols: també un cert esperit d’ordre que ens va assaltar silenciosament, com un gas adormidor.

Encara que mai del tot: Barcelona conserva el seu humus rebel, insurgent, descarat, iconoclasta, creatiu. I pot passar un temps en guaret, però sempre revifa de nou, en la mateixa direcció, encara que sigui amb paraules i músiques diferents.

El grup que es reuneix a l’Hotel Orient és el testimoni viu d’aquella Barcelona fecunda. Però no tan sols, també s’hi cova un ferment llibertari, disconforme, que ha de guanyar el futur.

És un grup informal, sense carnets ni formalitats, sense grans declaracions, però amb un espectre social amplíssim, que emet ressonàncies en moltes direccions.

Emergeix públicament, almenys, un cop a l’any, quan dona el Premi Christa Leem. Enguany l’ha rebut Álvaro García Ortiz, ex-fiscal general de l’Estat. L’havien rebut anteriorment noms com Núria Espert, Javier Pérez Andújar, Joan Manuel Serrat, Miguel Poveda, Carlos Jiménez Vullarejo, Pilar Manjón, Ian Gibson, Baltasar Garzón, Salvador Allende (pòstum), Patti Smith...

Però, alerta, que Joan Estrada no para quiet i acaba de tenir una criatura fantàstica amb Manel Iborra. Han parit un film documental de quatre hores (en tres capítols), que porta per títol ni més ni menys que “Rambles”, en plural, perquè conté realment totes les Rambles que van ser en aquells anys germinals.

Es tracta d’una mena de testament generacional, amb la participació directa o indirecta de bona part dels noms citats al començament. És a dir, un retall viu de la memòria de la ciutat, d’aquella ciutat entre underground i explosiva, d’aquella Barcelona llibèrrima dels setanta i primers vuitanta, quan encara ningú no havia aconseguit posar portes al camp.

L’han gestat a la seva manera, sense voler demanar ajudes a ningú, sense cobrar hores de feina, pagant els materials de la seva butxaca, sense sotmetre’s a cap format estàndard, amb una sabata i una espardenya, com havien fet tantes vegades, si els sortia del barret... I, és clar, com era d’esperar, han fet un dèficit, no pas un dèficit important, però que cal cobrir i que cobriran, perquè tenen un tresor a les mans.

És d’esperar que puguin cobrir-lo en concepte de producció cinematogràfica documental o en concepte de contribució clau al memorialisme ciutadà. No serà difícil: no es tracta de cap projecte eteri, sinó d’una criatura bategant.   

Jordi Font Cardona