Emigració: És el clima?

Tenim molt assimilat el vol de les aus que emigren durant l’any a la recerca del clima adequat, fins i tot som curosos amb les zones de pas que jalonen la nostra península. Vam ser nòmades al nostre paradigma fundacional com a humanitat, i ens traslladàvem buscant millors condicions de recol·lecció i caça. Però decidim assentar-nos per optimitzar la nostra supervivència gràcies a la nostra domesticació de l’entorn: agricultura, ramaderia. I marquem els nostres terrenys de cultiu, generem la cultura de la propietat privada i expulsem els nòmades: quants conflictes, quanta guerra pel territori (són els westerns, pel·lícules molt il·lustratives d’aquesta conquesta de l’espai a costa dels indígenes). El capitalisme industrial ens va allunyar del món rural i ens va concentrar a les ciutats, autèntiques quimeres del bon viure i del consum. Són prou conegudes les previsions del creixement del fenomen urbà i de les seves megalòpolis.

La globalització ha redistribuït les zones productives (deslocalitzant, més aviat) generant desigualtats que han acabat sent obscenes. Un indicador molt expressiu és l’anomenat dia de la sobrecapacitat de la Terra: aquest any ho hem aconseguit el dia 30 de juliol. Vol dir que hem superat la capacitat de la Terra per alimentar-nos en el sentit més complet de la paraula. I vol dir que si hem esgotat aquell dia la capacitat de la Terra, i nosaltres al nostre món occidental no ho notem, és perquè en altres parts del món viuen molt per sota dels límits normals de supervivència. O dit altrament, nosaltres els rics els estem espoliant, sense tenir gens ni mica de consciència d’aquesta tragèdia, sense activar mecanismes de mitigació com la reducció del consum i la revisió del nostre nivell de necessitats (com indica Joaquim Sempere al seu llibre “Millor amb menys”: el que són necessitats vitals al nostre món disten molt de les necessitats d’altres parts).

Òbviament, aquest diferencial és vist com una injustícia que s’intenta pal·liar a través de l’emigració: accedir a aquesta part del món on l’abundància és estentòria. I a ningú no li pot estranyar aquesta voluntat: tots tenim al nostre arbre genealògic exemples de viatges a la recerca de mons millors.

Però l’efecte crida de la globalització no només està accelerat per aquest contrast: hi ha una força física que pressiona amb un impacte evident. Fa gairebé dues dècades Josep Borrell en una tribuna pública alertava del component “crisi climàtica” en el fenomen migratori. Només cal veure els fenòmens de desertització, de clima advers, de sequeres mai vistes al continent africà, particularment a la zona del Sahel. En posarem només un exemple: el llac Txad l’any 1823 era un dels llacs (considerat un mar interior) més grans del món (atents a la data, és l’inici de l’època industrial amb l’inici de l’augment les emissions de CO2). A finals dels anys 1990, el testimoniatge d’un pescador indicava que havia de fer cada matí sis quilòmetres de marxa arrossegant la seva embarcació per anar a pescar al llac. Preguntat per què no tenia instal·lada casa seva a les ribes de llac, va contestar que feia sis mesos el llac arribava als peus de casa seva… i no havia tingut temps per mudar-se a la nova riba (documental “El planeta miraculós”). En els darrers 40 anys se n’ha reduït dràsticament la superfície (més del 90%) a causa de la sobreexplotació agrícola i ramadera, i el canvi dels patrons climàtics.

És evident que les condicions polítiques (democràcies imperfectes o règims dictatorials), econòmiques i de perspectiva de futur, encoratgen per fer el pas a un món que es mostra orgullós de no tenir aquestes limitacions (de moment). Però és clar que aquest pas té darrere un component d’urgència, d’expulsió d’unes terres esgotades: només així jo m’explico aquesta presència de dones embarassades i nens molt petits embarcats a pasteres amb aquest risc altíssim per a les seves vides. Hi ha un factor tremendament tràgic en aquesta decisió, en aquest pas que confia en el nefast destí el que ja no pot confiar en les condicions climàtiques i materials dels seus països d’origen.

I aquí la nostra doble responsabilitat: generem aquest imaginari d’un món ric i ple de comoditats i oportunitats, i aquest món ric amb el seu consum energètic i material desmesurat és responsable de la crisi climàtica que aboca molts països a una carrera amb els peus lligats per combatre-la.

Recordem la intervenció a la COP19 (Varsòvia, novembre 2013) del cap de la delegació filipina que, amb llàgrimes, va fer una crida urgent per assolir un pacte suficient per limitar l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle: el supertifó Haiyan havia deixat un rastre de destrucció i mort, just en un país la responsabilitat del qual sobre les emissions de CO2 és mínima. I nosaltres, països emissors, toquem la lira. I estem parlant del…2013!.

Resulta cínic que partits de dreta reclamin tancar les fronteres a la immigració tot negant el canvi climàtic. Aquest nosaltres primer (l’eufemisme de la prioritat nacional) és un oxímoron que atenta a la racionalitat i a la decència: impossible tancar les fronteres als que venen i als efectes de la crisi climàtica (aquesta sí que no permet devolucions en calent).

Sense mitigació i reducció del nostre sistema de vida, la sobrecapacitat de la Terra i els fluxos migratoris ens portaran a un col·lapse civilitzatori. No voldria ser malastruc, de fet crec fermament en la nostra capacitat d’esmena, però m’agradaria no fer bona la descripció evangèlica de “la veu que clama al desert”, esperant que sumant veus i voluntats recuperem una Terra en sintonia amb el fet humà.

Jesús Angel Prieto