Esteim fartes

                                                                 

«És que vivim del turisme». Fa anys que sentim aquest mantra. Tants, que gairebé hem acabat assumint que no hi havia cap altra alternativa possible. Però les illes tenen memòria. I també tenen límits.

Les realitats territorials d’aquest arxipèlag que alguns insisteixen a anomenar simplement Illes Balears són diverses i profundament diferenciades. Cada illa té la seva història, els seus conflictes i les seves formes d’organitzar-se.

Per això, malgrat que les aliances entre illes siguin necessàries i desitjables, sempre acaben prenent forma des de les lògiques pròpies de cada territori.

Potser per això aquell «ses Illes» que sovint s’empra des del Principat no acaba d’explicar què passa aquí. Com tampoc no ho fan aquelles Islas Baleares que canta Antònia Font: una imatge suggeridora, però inevitablement allunyada de la complexitat que vivim dia rere dia.

Des de fa uns anys, a totes les illes s’ha anat acumulant la mateixa sensació creixent que els residents han deixat de ser el centre de les polítiques públiques.

Tanmateix, hi ha alguna cosa que sí que compartim. Des de fa uns anys, a totes les illes s’han anat acumulant les mateixes preocupacions: la dificultat d’accedir a un habitatge, la pressió sobre els recursos naturals, la precarització del treball, la saturació dels espais públics i la sensació creixent que els residents han deixat de ser el centre de les polítiques.

La vida s’ha anat subordinant al mercat i l’extractivisme turístic.

I mentre això passa, els grans defensors del model continuen repetint els mateixos mantres: que vivim del turisme, que els recursos sempre es poden substituir amb tecnologia, que construir més solucionarà la crisi de l’habitatge, que el creixement és inevitable. Un relat que es presenta com una llei natural quan, en realitat, és una decisió política.

Davant d’això, cada vegada hi ha més persones disposades a imaginar un altre camí. Un camí que posi la vida al centre i que garanteixi unes condicions dignes per continuar vivint en aquesta terra.

A Menorca, enguany, aquest desig ha pres la forma d’una formiga.

Cada vegada hi ha més persones disposades a imaginar un camí que posi la vida al centre i garanteixi unes condicions dignes per a viure en aquesta terra.

La formiga és petita, però col·lectiva. Discreta, però persistent. És capaç de moure molt més del que aparenta i ens convida, també, a desplaçar la mirada. A deixar de situar exclusivament els humans al centre del debat i entendre que formam part d’un ecosistema molt més ampli, del qual depenem per existir.

Des de la creativitat i la imaginació, Via Menorca ha decidit fer sortir les formigues del formiguer. El passat dijous 30 de juliol es va dur a terme una acció de la campanya FARTES.

Una formiga gegant vigilava l’illa des del Toro, mentre sis grups més actuaven simultàniament en altres espais emblemàtics: Macarella, símbol de la saturació turística; el dic de Son Blanc, principal porta d’entrada dels vehicles que arriben a l’illa; una promoció de pisos de luxe a Fornells; el Consell Insular de Menorca, seu del nostre autogovern; el port de Maó, on aquell mateix dia atracava un dels creuers més grans de la temporada; i Son Bou, davant els hotels de Sol Meliá.

Les imatges d’aquesta acció es poden veure a l’Instagram de Via Menorca, una campanya que des de fa dos anys, impulsa mobilitzacions i propostes per defensar el territori.

A cadascun d’aquests indrets es va llegir un manifest que assenyala les principals contradiccions del model actual: una terra fràgil sotmesa a una pressió creixent per un sistema econòmic que prioritza el benefici d’uns pocs per damunt del benestar col·lectiu.

Les dades són prou clares. Cada vegada més habitatges abandonen el seu ús residencial per incorporar-se al mercat turístic. Els aqüífers registren enguany els nivells més baixos de la història coneguda mentre es mantenen consums privats desmesurats. La precarietat laboral augmenta i els salaris continuen sense permetre recuperar poder adquisitiu. Els beneficis del turisme es concentren en poques mans mentre els costos socials i ambientals es reparteixen entre tota la població.

En només quinze anys hem passat de rebre aproximadament un milió de visitants a prop d’1,8 milions. Si aquest ritme continua, la pregunta ja no és quin turisme volem, sinó quina illa ens quedarà.

Per això les mobilitzacions són necessàries. Perquè els canvis mai no han arribat per inèrcia, sinó gràcies a les persones que s’organitzen.

També per això és imprescindible denunciar la repressió quan apareix. El cas de les activistes de Santa Maria no és un fet aïllat, sinó un exemple més d’un entramat policial i polític que pretén intimidar els moviments socials. Un episodi que torna a posar sobre la taula el funcionament de les clavegueres de l’Estat i la impunitat amb què sovint actuen determinats aparells repressius.

Les formigues continuaran sortint del formiguer.

Perquè estimar aquesta terra també és defensar-la. I perquè cada vegada som més les que esteim fartes d’un model que ens expulsa de casa nostra mentre ens demana que li donem les gràcies.

Oriol Radalga