carrostia

  No que estemos repitiendo los años treinta, sino que seguimos creyendo que las democracias mueren de golpe. Weimar sin abuso analógico, pero también sin complacencia: las democracias no se hunden solo cuando llegan sus enemigos, sino cuando sus defensores dejan de creer que merece la pena sostenerlas. Hay advertencias que cumplen su función no porque sorprendan, sino porque ordenan lo que muchos perciben de forma dispersa. Hace unos meses, Aitor Esteban pronunció una de ellas ante el Partido Demócrata Europeo. Recordó que la democracia liberal “ no es perfecta, pero es el mejor de los sistemas existentes ”, y añadió que hay que defenderla “ sin complejos, pero también sin ingenuidad ”. Quienes quieren destruirla, dijo, ya no se esconden. La frase merece algo más que una adhesión cortés. En un tiempo en que la palabra democracia se invoca con demasiada facilidad y se practica con demasiada fatiga, Esteban situó el debate en el punto correcto: la democracia liberal no es un...

El Tour de França és un dels principals esdeveniments esportius del món; té també importants repercussions socials i econòmiques, tot i que, alhora, és un gran negoci i ja es comença a posar en qüestió el seu impacte mediambiental. Tanmateix, la població de Catalunya s’ha bolcat massivament en la cursa i han estat milers els ciutadans i ciutadanes que s’han situat als vorals de carreteres i carrers per veure passar la caravana publicitària i els ciclistes. Bienvenido, Mister Marshall? Quan, d’aquí un temps, es vulgui destacar una realització significativa del mandat de l’alcaldessa Ada Colau a Barcelona és molt probable que es citin les super-illes. Quan s’intenti ressaltar algun aspecte de l’etapa de l’alcalde Collboni costarà molt trobar res i s’haurà de recórrer a recordar que mentre ell era alcalde el Tour va sortir de Barcelona. Collboni i altres alcaldes i alcaldesses han recordat una mica el paper de l’alcalde interpretat per Pepe Isbert a la vella pel·lícula de Luis García Berl...

  Seguramente alguna vez, en plena ola de calor, sin aire acondicionado, te has preguntado cuál es la mejor ubicación para el ventilador y hacía donde es mejor apuntarlo: ¿cara o cuerpo? Cuando el calor aprieta y las temperaturas se vuelven insoportables, el primer instinto de casi cualquier persona al encender el ventilador es colocarlo a máxima potencia y apuntarlo directamente a la cara. Ya sea con el ventilador de casa o en el del coche, sentir ese chorro de aire fresco en los ojos y las mejillas produce una aparente sensación de alivio inmediato. Sin embargo, la ciencia acaba de desmontar que este hábito tan común de apuntar el ventilador al rostro es, en realidad, un espejismo térmico: te hace creer que estás fresco, pero en realidad no estás enfriando tu cuerpo de forma eficiente. El truco psicológico de apuntar el aire del ventilador a la cara frente a la realidad del cuerpo El profesor Mike Tipton, especialista en fisiología humana y aplicada de la Universidad de...

  Historiador. Professor d’Història a la Universitat Complutense. Ha publicat diversos llibres, entre els quals un, colze a colze amb Julio Anguita, sobre la seva trajectòria política. Un altre, en col·laboració, sobre la Revolució Russa. Ara surt a les llibreries El cielo y las ruinas. Guerra, fascismo y revolución en Europa (Editorial Akal). El cel i les ruïnes per definir aquest fragment d’història europea, que s’acaba amb la Guerra Civil Espanyola del 36? És una història sobre la Primera Guerra Mundial, el període revolucionari del 1917 al 1921, i l’ascens del feixisme, explicada a través de diferents figures, que van acabar a la Guerra Civil, com a assessors diplomàtics, militars, brigadistes, periodistes i intel·lectuals. Van transferir a Espanya tots aquests esdeveniments colossals, enormes. La idea que Espanya va atreure i va reproduir, a la seva manera, els conflictes globals. Així, a Espanya es va condensar tota l’època europea prèvia al 1936. A diferència de la...

  La patronal, dirigida por el asalariado de oro Antonio Garamendi, ha cifrado el coste de las bajas laborales en 33.000 millones de euros. Pero no ha hablado, por supuesto, de su espejo, los datos sobre las horas extras: al menos el 49% de las empresas no las paga. Tampoco menciona que en 2025 las empresas españolas lograron beneficios récord (más de 71.000 millones). En lugar de abordar las verdaderas causas de estos problemas, la derecha ha optado por sembrar la sospecha sobre los trabajadores, dejando de lado los motivos reales de las bajas justificadas y hablando de absentismo, que es por cierto uno de los deportes favoritos del diputado del PP y líder de la oposición, Alberto Núñez-Feijóo. El aumento de las bajas por enfermedad en nuestro país es un asunto que afecta tanto a los trabajadores como a las empresas, a las finanzas públicas y a nuestra forma de entender la salud en el trabajo. Al tratarse de un asunto de tal importancia, que requiere un análisis serio, r...

Les fonts del Passeig tornen a no funcionar. Almenys així constava dijous a la tarda en un dels senzills cartellets enganxats a terra. En plena onada de calor, és una meravellosa notícia que rebíem els vianants que passàvem per allà. La imatge no convidava precisament a l’optimisme. A més de les fonts apagades, es podien observar diverses rajoles mogudes, desnivellades i torçades, un estat de conservació que transmet una evident sensació de deixadesa. Quan un espai públic es degrada, el missatge que s’envia és que ningú no se’n fa prou responsable. Una font ornamental és això: un element ornamental. Cal mantenir-la, cuidar-la i preservar-la perquè compleixi la funció per a la qual va ser concebuda. I, al mateix temps, també cal fer-ne un ús civilitzat. Els espais públics són de tothom, però això implica drets i també deures. Ara bé, la pregunta és inevitable: aquesta font és realment ornamental? Perquè, si ho és, costa molt apreciar-ne les virtuts. En els pocs anys de vida que té, s’ha...