carrostia

  Les societats no cauen per accident, sinó per combinació de por, crisi i descrèdit – ho va advertir Hobsbawm, un dels historiadors marxistes més influents del Segle XX-, i la història ho confirma. Les societats no cauen per cops d’estat espectaculars, sinó per un esgotament lent: primer la gent deixa de creure en les institucions, després apareix algú que promet ordre, i finalment el buit s’omple. La història no es repeteix, però sovint té eco. Als anys trenta, trinxeres, inflació i milions d’aturats van erosionar i van trencar la fe en el progrés. La democràcia parlamentària va semblar impotent, i el buit el van omplir ideologies d’ordre i grandesa. Avui, les condicions no són idèntiques, però l’eco és inquietant. Si Hobsbawm observés el nostre temps, potser no equipararia directament els líders actuals amb els dels anys trenta, però sí analitzaria les estructures que els fan possibles. Veuria com figures com Trump, Milei, Meloni, Abascal o Orriols han capitalitzat un male...

" No podem oblidar que el binomi risc-benefici funciona en ambdós sentits: qui assumeix més risc podrà aspirar a uns majors beneficis potencials, però també al revés " Al llarg de la història recent han aparegut diverses propostes sobre com objectivar el concepte d’incertesa, és a dir, com mesurar la seva evolució al llarg del temps d’una manera estandarditzada. No és una qüestió menor: vivim en una economia global, amb amplis fluxos de comerç internacional i, per tant, influenciada pels mercats – des dels tipus de canvi de divises fins als riscos de subministrament de matèries primeres. Tots aquests elements reaccionen a sentiments com la por o la incertesa, i en conseqüència, evoluciona d’una emoció humana cap a un predictor econòmic, un element que exerceix una influència notable al compte de resultats de les empreses. Malgrat la coexistència de diversos índexs d’incertesa amb definicions lleugerament diferents, tots ells convergeixen aquestes darreres setmanes en dibuixar...

  "La ideología del “sin esfuerzo” se ha impuesto muy fácilmente en el mundo educativo". Sin esfuerzo no se puede aprender La cultura del esfuerzo es la asignatura pendiente de nuestro sistema educativo. Casi nadie habla de ella pese a que es evidente que sin esfuerzo es imposible aprender nada. Es sorprendente ver con qué facilidad los ideólogos del “ aprender sin esfuerzo ” han conseguido que unos padres que entienden que sus hijos se han de esforzar en sus aficiones, ya sean deportivas, musicales, del aprendizaje de lenguas extranjeras, etc., piensen, en cambio, que para algo mucho más importante, como es obtener unas buenas calificaciones en sus estudios de enseñanza primaria y secundaria, no sea también necesario realizar ese mismo esfuerzo. Deberían haberse dado cuenta de que no es normal que sus hijos no tengan que hacer deberes de un día para otro, que no sepan cosas básicas para su edad y que, pese a ello, de forma inexplicable, al final de curso lo aprueban to...

  Lo malo de Caperucita no es que tuviera las tetas coníferas, una capa que todo lo tapa, y una abuela rechazada por la Ley de Dependencia a cargo de la nuera. Lo malo de Caperucita es que ella es el lobo. Y no hay lobo bueno, pese a lo que diga José Agustín. Todos los amigos saben que mis neuronas ya no se conocen entre sí, como sucede en tantos matrimonios con el tiempo, y por eso llego tarde a los asuntos. Me entero que un periódico arremete ahora contra Susan Sarandon por hablar más que de cine. Aquí, no, dicen. ¿Pero Juan Aparicio sigue vivo 40 años después? Y que una concejala sin mirar a su viceversa ha montado un pollo subiendo a un escenario y prohibiendo una función. Al menos La Camila esperaba al final para llamar a Carmen Polo y cargarse el trabajo de una compañía. El líder de la ultraderecha se ha ido adonde se pone el sol y ha proclamado a Isabel la Católica como ejemplo a seguir por todas las mujeres. Ya otro líder hermano o primo hermano, había pedido que vu...

Una de les grans contradiccions del nostre temps és que el treball que sosté la vida continua essent el que menys drets té. Cada matí, abans que la ciutat es desperti del tot, milers de dones travessen Barcelona, sovint provinent de l’àrea metropolitana, per anar a cuidar la vida d’altres persones: acompanyen una persona gran que ja no pot sortir sola de casa. Sostenen a les criatures quan les jornades laborals s’allarguen. Netegen, cuinen, escolten i fan possible la quotidianitat. Sense elles, la ciutat no funcionaria. Sense elles, la ciutat s’aturaria. Sense elles, algunes no podríem desenvolupar-nos ni socialment ni professionalment. I, tanmateix, massa sovint treballen amb salaris baixos, amb contractes fràgils o sense, amb cap protecció davant abusos o riscos laborals, i amb una enorme soledat davant qualsevol conflicte. Aquesta és una de les grans contradiccions del nostre temps: el treball que sosté la vida continua essent el que menys drets té. Durant mesos, he tingut la respon...

Comptat i debatut, sumat i restat, he arribat a la conclusió que la religió, les religions fan més mal que bé. Vaig ser cristià una bona temporada. Em va venir per part de pares. Anàvem els diumenges a missa, em van batejar i vaig fer la confirmació i la comunió. Hi ha testimonis gràfics d’algun d’aquests esdeveniments d’allò més divertits. Durant una temporada vaig moure’m per l’associacionisme cristià ‘ progre ’. Suposo que això també deuria ser culpa dels meus pares perquè a les esglésies on em portaven a escoltar missa els sacerdots solien fer homilies que sonaven a defensa dels més pobres i de la justícia social. Em vaig apuntar al Moviment Universitari d’Estudiants Cristians (MUEC), que m’imagino que a hores d’ara no deu existir. Hi vaig anar a petar perquè m’hi van convidar companys d’estudis de l’òrbita dels jesuïtes. Era un cristianisme ben intencionat i happy flower que em va retenir uns quants anys en l’òrbita del catolicisme. Va arribar un moment, però, que el progressiu di...

Hay decisiones históricas que ocupan bibliotecas enteras, pero hay otras que caben en dos páginas. La que cambió el destino de Irak —y quizá de todo Oriente Medio en el siglo XXI— era breve, burocrática y poco literaria. Se llamaba Orden Número 2 de la Coalition Provisional Authority y la firmó el 23 de mayo de 2003 un diplomático estadounidense llamado Paul Bremer. Dos páginas. Ni una más. La orden establecía algo aparentemente técnico: la disolución del ejército de Irak y de varios organismos de seguridad del antiguo régimen. En la práctica significaba que unos 400 000 soldados —entrenados, armados, humillados y sin salario— quedaban de repente en la calle. Si uno quisiera buscar el momento exacto en que la guerra de Irak pasó de ser una victoria militar para convertirse en un desastre político, podría empezar por esas dos páginas. Porque hasta entonces todo había ido sorprendentemente rápido. La invasión lanzada por Estados Unidos y Reino Unido en marzo de 2003 había sido una demost...