Referents i futur

Voldria en l’actual situació del Procés, en què es troba immersa Catalunya, que fóssim capaços de reflexionar i de no renunciar a res i de ningú.

Perquè hi ha qui pretén esborrar la feina prèvia feta durant els últims trenta anys o qui només reivindica aquella realitzada en els últims deu.

És imprescindible, doncs, per tal de poder valorar correctament la situació actual, tenir en compte els vint-i-cinc anys d’història del pujolisme que van fer possible la creació dels fonaments de les nostres estructures d’estat. I no podem obviar la tasca encara que amb clarobscurs de l’expresident Jordi Pujol que ens va fer creure que la Generalitat era més que la realitat jurídica i política que ha resultat ser.

Tampoc podem oblidar la feina feta per Ramon Trias Fargas, Miquel Roca i Macià Alavedra, que van ésser peces imprescindibles d’aquesta època.

També voldria destacar la figura de Josep Benet, el “Mestre”, sense el qual no seríem on som, persona que va ser capaç de generar grans influències en el si del pujolisme i en el mateix Pujol, però també i principalment en el món del PSUC i la CONC (Comissió Obrera Nacional de Catalunya).

La seva amistat amb el dirigent obrer Cipriano García va crear les sinergies que van fer possible l’eslògan “Catalunya, un sol poble”.

Pel que fa a la construcció de l’imaginari nacional català, va ser clau Max Cahner, el veritable arquitecte de les estructures culturals que han resultat vitals per a la normalització i prestigiació de la llengua i la cultura catalanes.

Cahner juntament amb Benet i els seus entorns van crear una “escola de patriotes” de la qual han sorgit una part important dels actuals dirigents del Procés.

Per tant, em reitero, sense totes aquestes aportacions no hauria estat possible la posterior explosió d’una voluntat de nació i pertinença en el si de la majoria de la societat catalana.

Si una cosa els puc retreure és no haver estat capaços, també, de generar-nos alhora sentit d’estat.

No puc acabar aquest reconeixement sense esmentar la labor del PSUC i la del PSC, en el seu moment, en la defensa de la identitat catalana i per la cohesió social.

Aquí també caldria afegir-hi l’aportació discreta i entregada dels homes i les dones del FNC i el PSAN.

Avui, POCS dies després del primer aniversari de l’1-O, vivim desgraciadament immersos en un cert nerviosisme i desorientació centrats en la lluita antirepressiva però sense seguir una política i una estratègia clares capaces de conduir-nos cap al pas endavant definitiu.

Crec fermament que hem de reivindicar l’1-O com el que sens dubte va ser: una victòria plural i transversal per al poble català i que alhora va significar el principi de la fi de la Catalunya sorgida de la Transició, el pujolisme, el PSUC i el PSC.

Un 1-O en què el poble va dir prou i en què l’Estat va reaccionar amb maldestra repressió que no va fer cap altra cosa que enfortir el sobiranisme i liquidar qualsevol alternativa per fer-li front.

És per això que és més important que mai revisar les nostres estratègies i fer llista de baixes per poder avançar.

I tot plegat ho hem de fer tenint en compte que tenim presos i exiliats polítics i assumint en quin moment es troben les forces polítiques líders del Procés i els seus lideratges.

Així, per una banda tenim ERC, que tot i haver estat escapçada amb els seus líders empresonats o exiliats ha estat capaç de mantenir la seva cohesió interna i de generar un relleu que es va consolidant dia a dia tot i que li està, potser, faltant explicar-se millor entre la seva militància i els seus votants.

I de l’altra el PDeCAT i formacions i estructures satèl·lits creades al seu voltant que plegades formen un veritable guirigall polític en què diferents sensibilitats pugnen per deixar enrere el “pare” i l’espai polític que els va deixar.

És imprescindible que es deixin de personalismes i que consolidin el seu espai polític sense fissures que els puguin debilitar.

A aquestes dues formacions els hem de sumar Demòcrates de Catalunya amb Antoni Castellà al capdavant i la CUP en la seva reivindicació constant de la República Catalana.

Vivim moments difícils i de ben segur els judicis i les probables sentències condemnatòries marcaran un punt d’inflexió en què caldrà actuar de manera ferma i decidida, però sempre continuant governant el dia a dia de les nostres institucions amb intel·ligència i eficàcia.

Ni un pas enrere!

Miquel Sellares