El president Puigdemont i la dignitat

Les eleccions catalanes del 21 de desembre no són unes eleccions legítimes, són unes eleccions dictades per un poder absolutista, hereu ideològic del que hi havia abans de la mort de Franco, i disposat a tot, inclosa, com ja s’ha vist, la violació flagrant dels drets humans, per tal que el poble català no pugui decidir sobre la seva pròpia vida.

El pretext per imposar aquest totalitarisme és una Constitució –un frau en si mateixa, perquè va ser planificada pel franquisme i tutelada pels militars del dictador–, i un suposat article 155 segons el qual qui l’invoca té llicència per fer tot el que vulgui amb absoluta impunitat, entre altres coses perquè tant el poder que el pot invocar com els seus tribunals són exactament el mateix.

A Catalunya, naturalment, hi tenen delegats que, mancats de sentit del ridícul, malden per semblar més espanyols que els espanyols.

Són els Michael Jackson de la política catalana, negres esperpèntics que reneguen del seu color convençuts que com més sacralitzin la llei dels blancs més blancs seran ells. 

No crec que siguin gaires, els europeistes que en un altre temps haguessin previst l’existència d’un Estat totalitari i supremacista en el si de la Unió Europea.

Sobre el paper, semblen conceptes antagònics, certament. Amb tot, la possibilitat, per remota que es veiés, s’ha fet realitat.

Espanya és una dictadura.

És un Estat totalitari, perquè no té separació de poders; destitueix el govern de Catalunya sorgit de les urnes; empresona els seus legítims representants i els sotmet a humiliacions i vexacions; cuina calúmnies i difamacions per desacreditar-los en l’àmbit personal i alterar resultats electorals; filtra resolucions judicials a la premsa amiga abans que les coneguin els propis encausats; obliga el president català i diversos consellers a exiliar-se a Brussel·les acusats de delictes inexistents en l’ordenament jurídic europeu; envia cossos paramilitars a apallissar el poble català i l’ofega econòmicament; fabrica lleis exprés que permetin foragitar les seves empreses; coacciona telefònicament empreses emblemàtiques perquè abandonin Catalunya; utilitza tots els ressorts de l’Estat per empobrir-la; intervé les seves institucions; assalta els museus catalans amb dos-cents agents paramilitars armats per saquejar-hi el patrimoni que contenen; inhabilita i imposa sancions astronòmiques a polítics i ciutadans pacífics i democràtics a fi d’arrabassar-los les seves cases mitjançant embargaments; i, entre tantíssimes altres barbaritats, conculca la llibertat d’expressió; instaura una llei mordassa; tanca pàgines web desafectes; intimida la ciutadania establint que tot el que es digui o es xiuli contra l’Estat serà conceptuat com a delicte; escorcolla domicilis particulars i petites i mitjanes empreses que puguin haver facilitat la votació en un referèndum; criminalitza el color groc, fins i tot el de les fonts lluminoses de Montjuïc; persegueix periodistes acusant-los de fer comentaris poc plaents a les oïdes del Règim i tramet als mitjans de comunicació el llistat de paraules que tenen prohibit pronunciar. La pregunta és: quant trigarem a veure aquesta dictadura anomenada Espanya asseguda davant d’un tribunal penal internacional? 

Tanmateix, lluitant contra tot això, lluitant contra aquest absolutisme rabiós i enfollit, hi ha Catalunya, una vella i democràtica nació d’Europa que malda per la seva llibertat.

La llibertat que l’Estat ocupant li nega. I el millor d’aquesta lluita, el millor d’aquest procés d’independència de Catalunya, és que no hi ha cap home ni cap dona que en sigui el líder.

Cap ni un/a.

Aquest és el seu valor més gran.

Ha estat el poble, la força nascuda d’aquest poble, qui ha liderat i qui està liderant el Procés.

La independència catalana, a diferència de la d’Escòcia, no és un projecte sorgit d’un partit polític, és un projecte nacional, de gent de tota mena i votant de diferents colors unida en la defensa del més important de tots els drets socials: la llibertat. 

Però per poder gestionar aquest moviment calia un president i un govern al capdavant que no defallissin davant les agressions espanyoles, un president i un govern disposats a patir en pròpia pell, si calia, les conseqüències d’aquestes agressions. I els hem tingut.

Els tenim.

Per això són a l’exili, a la presó o en llibertat condicional. I per això, també, aquestes eleccions són il·legítimes.

Heus aquí un munt de raons: perquè constitueixen un acte dictatorial per part de l’Estat espanyol, perquè només el president de Catalunya pot convocar eleccions a Catalunya, perquè cap poder està legitimat per destituir un govern escollit a les urnes i perquè vulneren totes les garanties democràtiques en celebrar-se privant de llibertat alguns dels candidats que hi concorren.

Només en les democràcies totalitàries s’emmanillen i s’emmordassen els adversaris polítics per tal que no puguin fer campanya electoral, només els règims totalitaris tenen presos polítics i els utilitzen com a ostatges per intimidar i coaccionar la població. 

Catalunya té un president, que és el president Puigdemont, i no ha deixat de ser-ho en cap moment digui el que digui l’Estat espanyol.

És per aquesta raó que les eleccions imposades del 21 de desembre han de servir per fer caure Madrid en la seva pròpia trampa amb una nova victòria independentista.

Aquells que diuen que el Procés és mort, tindran més Procés que mai, i no l’aturarà cap cop d’Estat en forma d’article 155 mentre hi hagi persones nobles i honestes com les que són a l’exili o a la presó disposades a defensar-lo.

La maniobra de l’Estat espanyol consisteix a sembrar zitzània entre PDeCAT, ERC i CUP per eliminar la figura del president Puigdemont, que és la figura que el nacionalisme espanyol odia més profundament perquè és un home íntegre que no s’agenolla davant seu.

No cal cridar el doctor Watson perquè escolti quelcom tan elemental: la idea espanyola és que si algunes d’aquestes forces fan seu, sense adonar-se’n, el prisma hispanocèntric de la qüestió, prioritzaran la seva pròpia llista i, si guanyen, foragitaran Puigdemont de la presidència, que és precisament el que pretén l’Estat.

Aquestes forces, consegüentment, han de reflexionar i respondre qui és, segons ells, l’actual president de Catalunya: Carles Puigdemont o Mariano Rajoy?

Si la seva és una visió catalanocèntrica i no accepten la mascarada imposada per Madrid, és obvi que després de les eleccions Puigdemont ha de continuar essent el nostre president.

Si, en canvi, tot aprofitant un resultat favorable, opten per lliurar la presidència a un tercer candidat, estaran legitimant aquestes eleccions dictatorials i acceptant, ni que sigui amb la més bona fe, que l’actual president de Catalunya és Mariano Rajoy. 

Què és, doncs, el que l’Estat no vol?

Què és el que l’Estat no vol que el món vegi?

La unitat. 

La unitat d’una majoria social catalana que, més enllà de les seves sigles favorites, restitueix el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras en els mateixos càrrecs que els van ser violentament arrabassats.

Carles Puigdemont i Oriol Junqueras són el nostre president i el nostre vicepresident, i només poden deixar de ser-ho en unes eleccions convocades per l’actual president de Catalunya, el president Puigdemont. 

L’Estat espanyol ha pretès llevar-los la dignitat i els catalans tenim el deure ètic de protegir-la.

La seva és també la nostra.

D’això se’n diu dignitat col·lectiva.

Victor Alexandre