Quan la força els acompanya

Alguna cosa passa en un país, en un Estat, en una societat, quan la força n’és la protagonista.

Amb violència o sense violència explícita, el recurs sistemàtic a la força protagonitza cada cop més l’actualitat d’una Espanya que ha escollit l’autoritarisme i l’amenaça per imposar-se als discrepants, sense servir-se gens del diàleg, la col·laboració i el consens els quals, segons asseguren els apòstols de la democràcia, són els mètodes que identifiquen les societats avançades.

“A por ellos” és la consigna que fa furor entre els defensors de la Constitució i no són només paraules.

Segur que hi haurà qui no creu —o qui s’estima més no creure— en l’amenaça de morts als carrers que el Govern de M. Rajoy hauria fet arribar a Carles Puigdemont per avortar la independència de Catalunya.

Però el més probable és que sigui una veritat com un temple, i no només perquè Marta Rovira i el coronel Amadeo Martínez Inglés són més creïbles que Maria Dolores de Cospedal, la ministra que va amenaçar amb fer servir l’exèrcit contra el nostre país.

De fet, l’ús de la força és pertot on hi passa el PP, ja sigui a cops de martell sobre el disc dur de Bárcenas o amb els paramilitars de la Guàrdia Civil sobre els pacífics votants del primer d’octubre d’enguany.

Per la força es van endur ahir a Sixena quaranta-quatre obres d’art del Museu Diocesà de Lleida, per la força estan privats de llibertat Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, per la força han intervingut i suspès la Generalitat, per la força es projecta una causa general de la justícia espanyola contra desenes i desenes de personalitats significades de l’independentisme polític.

Per la força es controla la informació de TV3 i per la força, arbitràriament, es determina quines lleis han de ser efectivament obeïdes i quines estrictament no cal, o quines persones mereixen respecte i quines no tant.

Quan la força els acompanya imaginen, potser, que són més respectables, però només demostren ser més poderosos i, al capdavall, més classistes. Més eixamplen la rassa entre uns determinats ciutadans i uns altres.

Fa set anys, al novembre de 2010, dos homes van tirar un ou sobre la closca de l’aleshores portaveu del PSC, Miquel Iceta, tot cridant “Viva España, rojo de mierda”.

I la víctima, magnànima, recordo que va declarar públicament que no pensava denunciar els fets perquè, essent com era i és una autoritat, els agressors podien enfrontar-se a penes molt dures.

Que, a l’incident, no calia donar-li més importància que la que tenia.

Avui, però, quan les demostracions de força són la norma dominant, aquest il·lustríssim senyor Iceta ha decidit actuar altrament i, seguint els signes del temps, vol posar en coneixement de la fiscalia els insults que ha rebut per part d’un tuitaire perquè rebi tot el pes de la llei, perquè en rebi tota la força.

Que tothom sàpiga el que és acceptable i el que no ho és.

Com si només fossin ofensives algunes ofenses, com si els periodistes no rebéssim amenaces de mort per les xarxes socials, com si mai no s’hagués proferit “Artur Mas, a la cámara de gas” o “Pujol, enano, habla en castellano” o “Puigdemont al paredón”.

De fet, ahir, el senyor Iceta va demostrar que se sent superior i que la força l’acompanya, com un mestre que té la potestat de castigar o de premiar els seus alumnes i va decidir enviar els independentistes “ara, al rincón de pensar”, allò que abans en dèiem posar de cara a la paret. Quan l’escola era, efectivament, autoritària i en espanyol.

Se sol dir, quan ens posem filosòfics, que la força i el dret són dues coses oposades, que les lleis humanes corregeixen i esmenen les forces cegues de la naturalesa, de l’instint, de la irracionalitat.

Perquè entre gent civilitzada i demòcrata, es diu, el dret del més fort, del que té la força no és, de fet, cap dret.

De la mateixa manera que no és una força el dret del més feble. I que d’aquí neix l’Estat, que per això es va inventar aquesta institució política anomenada Estat, perquè sigui l’Estat qui tingui el monopoli de la força i perquè la força i el dret no vagin cadascun a la seva, perquè es puguin conjugar força i dret respectant els drets dels individus i dels col·lectius.

Aleshores, ¿com podem creure en un Estat, o voler formar part d’un Estat que s’erigeix sistemàticament en contra de la majoria dels catalans?

Més enllà d’una força contundent i cruel, ¿què més ens manté lligats a Espanya? 

Jordi Galves