El meló

"Mentre l’unionisme fa una campanya més plebiscitària que mai, a una part de l’independentisme se li ha acudit obrir el meló"

Delicadíssim, el terreny que cal trepitjar per analitzar com es mereix el míssil llançat des d’ERC contra la candidatura de Carles Puigdemont.

Però obligatori fer-ne el comentari, perquè fa la pinta que marcarà els pròxims dies de campanya, fins i tot potser la campanya sencera, i perquè toca el moll de l’os de l’autèntica naturalesa d’aquestes eleccions convocades per la Moncloa a l’empara del 155.

Som-hi, doncs. Subratllant la impossibilitat legal i material que Puigdemont prengui possessió,sembla que ERC pretén despullar la candidatura del President: no podrà ser restituït i no ens vol dir qui és el suplent que ocuparà el seu lloc.

En el subtext hi ha la idea que la de Puigdemont és una candidatura improvisada que al final del camí, si guanya, només servirà per a que el PDECat torni a remenar les cireres a través d’un tapat que ara no es vol ensenyar.  I tot això, en contrast amb la solidesa d’ERC com a partit, que sí que ensenya el seu pla B (Marta Rovira). Si votes ERC saps el que votes; si votes Puigdemont, potser estàs votant el contrari del que vols votar. Aquest seria el missatge.

En condicions normals seria un marc de campanya demolidor.

Però les condicions no són normals, i no està clar que ERC hagi triat bé el moment i la forma.

Fa tres setmanes, quan les enquestes encara donaven els de Junqueras com a claríssims guanyadors del 21D, des de les files republicanes tot  eren paraules amables cap a la candidatura de Puigdemont, i fins i tot s’assumien com a propis els propòsits de restitució del Govern legítim.

Potser aquell era el moment de posar de relleu els inconvenients i angles morts de la candidatura presidencial.

Fer-ho ara, just després que una enquesta fiable (Gesop) digui que Puigdemont ja ha atrapat ERC en intenció de vot, més que preocupació sincera per la governabilitat del país, pot transmetre als electors nervis per la remuntada.

Que el qüestionament de Puigdemont, a més, s’hagi produït quan els 50.000 de Brussel·les encara eren a les carreteres de tornada a casa, no sembla tampoc la millor idea. I la cruesa i fredor amb què s’ha formulat, totalment mancades d’empatia cap a la figura del President a l’exili, de ben segur que no connecta amb l’estat emocional de les bases del sobiranisme. 

El meló que ha volgut obrir ERC posant el focus sobre les conseqüències pràctiques dels processos judicials sobre les principals figures de l’independentisme és ple de trampes per als republicans, també. Si es tracta de tocar cruelment de peus a terra i posar-se ultrapragmàtics, és legítim preguntar-se si Raül Romeva, Dolors Bassa, Carles Mundó i Carme Forcadell (i Rull, i Turull), tots ells a les llistes i amb escó assegurat després del 21D, són aptes per continuar en la primera línia política, estant com estan amenaçats de tornar a la presó si se surten un mil·límetre del guió marcat pel jutge.

No estarà en el mateix cas Oriol Junqueras en cas que finalment l’alliberin?

No serà considerat “reiteració delictiva” el simple vot favorable a una declaració simbòlica del Parlament reconeixent el Govern legítim? 

Pot l’independentisme fer política si està permanentment lligat de mans i peus per les estratègies de defensa legal dels seus principals dirigents? 

El problema és prou greu, afecta prou gent i les solucions són prou complexes com per haver-s’ho pensat dues vegades abans de donar-li caràcter d’argument electoral en la lluita entre els propis partits perjudicats per la repressió. 

Fins ahir, la campanya independentista semblava construïda sobre bases morals, apel·lant al vot de la dignitat, sense més consideracions a curt termini que donar una resposta contundent als autors i coautors dels cops de porra i del 155.

Semblava que les dificultats pràctiques de l’endemà (evidentíssimes) es deixaven per això, per a l’endemà.

Sorprenentment, mentre l’unionisme fa una campanya més plebiscitària que mai, a una part de l’independentisme se li ha acudit obrir el meló ara, sense cap possibilitat, a més, que les preguntes (infinites, molt més enllà de la figura de Puigdemont) es resolguin abans del dia 21.

A ERC li sobraven, i encara li sobren, arguments per guanyar aquestes eleccions: és el partit que no ha ficat mai la mà a la caixa, el que més connecta amb la centralitat ideològica progressista del país, el que ha gestionat impecablement la situació financera de la Generalitat permetent que es reverteixin les retallades, i, per si això fos poc, té el seu líder a la presó com a màxima expressió de compromís.

Costa d’entendre que, amb tants asos a la mà, hagi volgut portar la campanya on l’ha portada.

Jofre Llombart