La derrota (també) de Felip VI
Alguns dels seus membres formen a més part del cercle
íntim del rei, un cercle en què s'hi compten gent interessant i preparada, així
com insuportables 'pijos' i un grapat de ganduls (se'n recorden del 'compi
yogui' de Letícia, el penques de Javier López Madrid?).
El que no hi ha gaire, per no dir gens, es gent
menestral, de clase mitjana o professionals que s’hagin hagut de guanyar la
vida exclusivament amb el seu talent i el seu esforç.
Aquesta teranyina, que considera que té dret a controlar
els mecanismes del poder estatal, no representa el que és Espanya, ni la seva
ciutadania, però és bo, com deia, saber el que s'hi barrina.
Que tramen els que estan avesats a potinejar amb completa
naturalitat, oimés perquè durant la Transició no es va fer net, sinó que a les
famílies de sempre, franquistes i còmplices del franquisme,se'ls va permetre poder seguir
controlant l'Estat (aquest
és el cas, obvi, de Joan Carles I i, ara, del seu fill).
Deia que, per tot això, i d'altres
motius, és sempre d'interès escoltar el que diu Felip de Bobò i Grècia.
I escoltar també el que no diu.
L'única virtut -si és que ho volem
considerar una virtut- que he sabut trobar en els discursos de Felip VI sobre
Catalunya des que va haver de rellevar el seu pare per evitar danys
irreparables és que han estat coherents.
Coherents? Sí: mai no han complert la seva funció
constitucional, és a dir, mai no ha "arbitrat i
moderat" com
era el seu deure (article 56.1 de la Constitució Espanyola).
Centrem-nos només en els dos últims
discursos.
El del 3 d'octubre. Allà va avalar l'actuació salvatge de la Guardia Civil dos dies abans i va donar llum verda a la posterior aplicació del 155.
Felip VI no va tenir ni una paraula per als més de mil
lesionats per l'atac policial. D'entre els catalans, només es va dirigir als
espanyolistes o anti-independentistes, els únics que semblen importar-li.
Els va demanar solemnement que no
patissin, que Espanya els defensaria dels catalans embogits: “No están solos,
ni lo estarán”.
El discurs, per dir-ho suau, no sols
va ser inadequat, sinó poc digne.
Aquell dia Felip VI va donar l'esquena definitivament als
catalans com a conjunt. Va abdicar de Catalunya.
Recorden l'escena de l'al·locució (amb el quadre amb la
porra darrera d'ell)?
Remetia directament al discurs del seu pare la nit del 23
de febrer de 1981. La diferència? El pare parlava per aturar la
Guàrdia Civil i els militars.
En cas del fill, en canvi, la Guàrdia Civil i els
militars parlaven per boca seva.
Felip VI, de qui sovint se'ns recorda
que és el cap suprem de les Forces Armades, va aparèixer aquest diumenge a la
televisió per repetir que Espanya és un dels estats "més avançats del
món" i que ser espanyol hauria de "il·lusionar i motivar-nos".
També va
al·ludir al respecte i al diàleg, tot afirmant -textual- que "qualsevol
ciutadà pot pensar, defensar i contrastar lliurement i democràtica les seves
opinions i idees".
Aquesta afirmació i d'altres
-autèntica propaganda nivell Marca España- només pot sonar, a oïdes d'un català
o de qualsevol ciutadà espanyol o del món una mica informat, com una burla inacceptable o
un homenatge al cinisme.
En la segona part del parlament
nadalenc, el monarca va tornar a recitar fil per randa el discurs del PP que
alhora és el seu (recordem que encara que el PP li escrigui els discursos, ell
els aprova i, en pronunciar-los, els assumeix com a propis).
Així, va lamentar el suposat deteriorament de la convivència a Catalunya, i ens va dir
que cal respectar la pluralitat, evitar enfrontaments i -pentinant el tòpic-
que no hi hagi fractura entre família i amics.
Els mals de Catalunya venen de
Catalunya.
Es redueixen, segons ell, a un problema de catalans. Els
culpables de tot? Els catalans que volen un referèndum democràtic per decidir
el futur del seu país.
En les seves paraules no hi trobareu, com tampoc en les
del 3 d'octubre, ni un sol matís o senyal de
comprensió i, molt menys encara, cap
reconeixement de cap abús o error per part de l'Estat.
Ni un sol esment al menyspreu, la injustícia i el
maltractament constant soferts pels catalans i Catalunya.
Tot això el Borbó ho silencia.
Perquè ha decidit, ja fa temps, prendre partit, al
contrari del que, per exemple, davant el referèndum escocès va fer Isabel II,
qui es va saber mantenir neutral i en silenci.
El rei s'ha apuntat al bàndol del PP (i de Ciutadans) i de tant en
tant en fa de portaveu, de ninot de ventrilòquia i d'espantaocells.
Una decisió,
aquesta que, emperò, té un preu, que a ningú no se li escapi: cada nova
victòria de l'independentisme, cada senyal de comprensió cap a
l'independentisme per part d'aquells que creuen en la democràcia i la
llibertat, és ensems una derrota d'aquest monarca.
Marçal Sintes
Comentarios
Publicar un comentario