Des de Brusel•les, amb fermesa i dignitat

Puigdemont és on ha de ser. Sense decebre, ni trair, ni acovardir-se, ni fallar o enganyar els seus seguidors com han fet, repetides vegades, els seus adversaris

¿Què es pot pensar d'un Estat el Fiscal General del qual, reprovat pel Parlament, encapçala un escrit de querella judicial contra uns ciutadans amb el títol (força gastat) de "Más dura será la caída"?

Òbviament, que el Fiscal no és digne del càrrec. Però que aquest funcionari, mogut per l'odi, mostri la seva talla moral de pigmeu, també mostra que l'Estat no existeix com a Estat de dret sinó com una partida a la porra. Una partida que es mou amb aquell crit de les seves cultivades hosts de l'a por” (sic) ellos”. 

Que l'Estat espanyol -al que la premsa del règim anomena "democràtic i de dret" és un Estat de l'“a por” ellos també es demostra pel fet que hagi empresonat sense base jurídica i per raons polítiques dos ciutadans que manté tancats com a ostatges. 

Un Estat amb presos polítics i càrrecs públics democràtics a l'exili no pot ser de dret. Pel partit del govern que el regeix, el partit de la Gürtel, sembla i actua més com una màfia que com un Estat. 

La màfia del 155, nét de l'article 48 de la Constitució de Weimar de 1919, amb el que es va obrir el camí a Hitler, l'Holocaust i la guerra.

L'article de l'anomenada "dictadura constitucional" que el president dels sobresous està disposat a emprar fins les seves darreres conseqüències i que, per sort, ja no inclouen la de comptar amb esbirros que li entreguin el president de la Generalitat per fer-ne el què el seu portaveu Casado anunciava amb fruïció, convertir-lo en un Companys. 

Davant d'aquest atac salvatge a la tradició de llibertat i democràcia d'Europa, Puigdemont ha tingut l'encert de presentar-se al bell cor del continent, en exercici dels seus drets de ciutadania europea.

La ciutadania la naturalesa de la qual Rajoy desconeix perquè també desconeix la de la ciutadania espanyola, en la mesura que tingui una mica de dignitat, i, és clar, la catalana, que li produeix urticària. 

A banda d'aquest valor simbòlic de la compareixença de Puigdemont, cal tenir en compte dos factors més. En primer lloc, el president continua al comandament i complint la seva funció de representant legítim de la República Catalana, alhora que li dóna una visibilitat i una projecció internacionals que mai han aconseguit els membres grisos de la partida de porra que passa per govern de la "gran nació". 

És a dir, totes les malediccions, el verí, l'odi en brut que destil·len els mitjans del règim de la restauració (tots, públics i privats) i la brutícia que aboquen els periodistes i esbirros a sou no poden amagar que Puigdemont és on ha de ser.

Sense decebre, ni trair, ni acovardir-se, ni fallar o enganyar els seus seguidors com sí que han fet, repetides vegades, els seus adversaris Rajoy, Sánchez i Iglesias. 

En segon lloc, la compareixença té un valor estratègic.

 Puigdemont, al capdavant d'un moviment independentista fort, pacífic, democràtic i més cohesionat que mai, accepta el repte de les eleccions del 21D, imposades per la força bruta de l'ocupant amb la ineptitud que el caracteritza.

Perquè tot aquest caos, vandalisme policial, arbitrarietat política, odi de la fiscalia i manipulació de les instàncies judicials (el fiscal ha presentat la querella quan era de guàrdia la jutge Lamela, per la qual cosa ja se sap quin serà el resultat), es va fer per evitar un referèndum d'autodeterminació.

Però el resultat és que ara serà el mateix govern del partit més corrupte d'Europa el que haurà d'organitzar-lo legalment i sota supervisió directa o indirecte de les autoritats estrangeres ja que ningú, absolutament ningú, es refia d'una gent acostumada a "guanyar" eleccions fent trampes i cometent presumptes delictes. 

Les eleccions del 21D són el referèndum que el triumvirat nacional espanyol (Rajoy, Sánchez, Rivera) ha mirat d'impedir sense aconseguir-ho.

 Els més llestos del bloc espanyol (n'hi ha algun) ja s'han adonat de la posada de pota de posar com a càstig precisament la consulta per la que l’ independentisme duu anys lluitant... i sense poder fer trampes! 

Per arreglar-ho, el vicepresident del Senat del PP, que no és de la minoria esmentada, ja ha fet saber que, si el resultat de les eleccions torna a ser majoria independentista, es tornarà a aplicar l'article de la dictadura i, és de suposar, es continuarà així fins que els catalans els dobleguin i votin els representants de l'Espanya eterna oé, oé, oé, PP, PSOE, C’s, Podemos, els Arrimadas, Albiols, Icetas o Colaus, putes i ramonetes totes juntes. 

Proclamar la voluntat d'eternitzar la dictadura, quan l'Europa democràtica es troba directament involucrada en un conflicte de què no ha pogut escapar-se gràcies a la visió i la capacitat de liderat (plurilingüe, per cert) de Puigdemont és, potser, la penúltima prova de com aquells a qui els déus volen perdre, primer els fan embogir.