Qui sigui revolucionari, que defensi la democràcia
Vivim temps
convulsos. Molt convulsos.
Massa
convulsos, m'atreviria a dir. I és que allò que havia esdevingut la Revolta dels Somriures ja no pot
somriure.
No pot
fer-ho perquè la repressió brutal i la manca de garanties democràtiques han
esdevingut una normalitat
esfereïdora que eixorda la llibertat, els drets i la igualtat. I
per què dic això?
Doncs perquè
encara que el catalanisme tingui la capacitat de continuar lluitant i defensant
els drets bàsics amb dignitat, convé
no normalitzar l'adversitat i no donar per fetes accions que no són dignes
d'una societat moderna i democràtica del segle XXI.
Falta menys d'una setmana per les eleccions del 21D i
per això, vull reflexionar sobre algunes qüestions que fan que l’
independentisme no es presenti lliure en aquestes eleccions:
1. Ens
enfrontem a unes eleccions que s'han convocat de manera totalment .
Fins al 27
d'octubre l'única persona que podia convocar les eleccions era el president de
la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont.
Rajoy les
convoca la tarda d'aquell mateix dia a través d'una operació política
orquestrada per poder imposar l'ordre i la legalitat d'un estat que no vol
dialogar —amb la complicitat del PSOE (i en conseqüència el PSC), C's i amb
l'equidistància dels Comuns-Podemos—, sinó que va en contra de la voluntat d'un
poble, el català, que el 27 de setembre de 2015 ja havia decidit quin havia de ser
el seu Parlament i el seu Govern.
2. La
precampanya i la campanya electorals es fan en un clima absolutament enrarit i és inadmissible que no hi hagi igualtat entre
tots els candidats dels partits que concorren a les eleccions, com
ha remarcat el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, durant una reunió al Congreso de
los Diputados.
El
vicepresident, Oriol Junqueras, el conseller d'Interior, Joaquim Forn, i el
número dos de Junts per Catalunya, Jordi Sánchez, són a la presó.
Mentrestant,
el president Puigdemont i els/les consellers/res Comín, Serret, Puig i Ponsatí
són a l'exili.
I per reblar
el clau, els altres consellers que havien estat empresonats i que ara estan en
llibertat, no poden parlar de tot el que voldrien per evitar més represàlies
judicials.
Evidentment,
aquesta bogeria fa que Arrimadas, Albiol, Iceta i Domènech juguin amb un clar
avantatge per transmetre el seu missatge i que, en canvi, el bloc
independentista i republicà estigui mermat.
Així, qui
digui que la partida es juga amb les mateixes fitxes, o bé és boig o bé viu a Matrix.
3. A Catalunya es viu sota els efectes de les porres del
dia 1 d'octubre, les detencions, els empresonaments, les querelles i les
amenaces, fet que pot haver espantat a part de la ciutadania que tenia
l'esperança que l'estat respongués amb el mateix saber fer
que caracteritza, per exemple, el Regne Unit, que també ha hagut d’encarar
la proposta de secessió d’Escòcia.
El
sobiranisme no ha abandonat mai la voluntat de pactar i dialogar amb l’estat
les condicions d’una consulta popular.
L’estat, en
canvi, no es va ni plantejar seure a dialogar amb el sobiranisme català.
4. Aquestes
eleccions només pretenen imposar
la llei del més fort.
És a dir, la
dels que van aprovar l’aplicació del 155, perquè aquesta és l'única via que
tenen per derrotar el moviment social democràtic més fort, més transversal, més
plural, més democràtic i més pacífic que s'ha donat durant els darrers anys a la
Unió Europea.
5.
La campanya es desenvolupa enmig d’un clima global de conculcació dels
drets fonamentals. I és que avui, a Catalunya, es vulneren drets tan
bàsics com el dret d'informació —amb una dinàmica fiscalitzadora insòlita als
mitjans públics catalans—, el dret de reunió i el dret d'expressió, entre
d'altres.
6. Finalment,
sembla prou evident que els del
bloc del 155 no estan gaire disposats a acceptar els resultats que puguin
sorgir del 21D, a diferència del que faran els independentistes.
M'explico.
Em temo que
el PP, el PSOE i C's —amb la potencial complicitat de Podemos, que
necessàriament haurà de decidir on es situa— no estan gaire disposats a
acceptar una nova victòria de l'independentisme i, per això, ja ens amenacen,
ni que sigui de manera més o menys balada, amb la continuació de la intervenció
econòmica i el termini per a l'aixecament del 155.
Així doncs,
aquestes eleccions són per dirimir si guanyen els monàrquics unionistes o els republicans
sobiranistes; els partidaris del 155 o el que s’hi oposen.
Aquestes
eleccions enfronten els demòcrates amb els que han triat l’autoritarisme.
I vostès em
preguntaran què cal fer davant aquest panorama?
Doncs és
molt senzill i molt complicat alhora.
Però la
solució és recórrer a les
qüestions bàsiques.
Anar a
l'arrel del problema.
Si els
electors avalen les candidatures independentistes que defensen que Catalunya
continuï el mandat del 27S el missatge serà clar, fort, decidit, inequívoc i
transversal.
Avui, la
revolució més gran que podem fer com a poble és defensar la democràcia i
defensar allò que la ciutadania ja ha avalat a les urnes en diverses ocasions.
Al sobiranisme no li han fet mai por les urnes. Al
contrari.
I per
acabar, permetin-me un apunt personal.
Els lectors
habituals d’El Món saben que vaig defensar una llista unitària que aplegués tot
l'independentisme. I és clar, com que no va ser possible, els independentistes
ara haurem de decidir a qui votem.
Doncs bé, servidora, tenint en compte que aquestes són les eleccions més
transcendentals per al nostre país, ja ho ha fet.
Aquest és el meu vot:
Pels Jordis,
pel Quim,
per la Clara,
pel Lluís,
per l'Oriol,
pel Toni,
per la Meritxell,
per la democràcia,
per la restitució del govern,
per la independència,
per la llibertat,
per Catalunya.
Perquè torni
el president, jo votaré al president.
I ho faré
per ell, encara que en altres moments hagi votat opcions diferents.
I ho faré perquè Junts per Catalunya és la llista que millor garanteix la
pluralitat del país i que millor defensarà el Govern legítim i el mandat popular per restituir les
institucions, recuperar l'autogovern i implementar la República.
Comentarios
Publicar un comentario