Entradas

Complicitat amb el vandalisme

Imagen
  Aquesta setmana hem rebut la notícia que el Parlament de Catalunya ha aprovat endurir les sancions a qui cometi actes vandàlics o incívics als trens i infraestructures ferroviàries. Això no obstant, no tots els grups parlamentaris hi van votar a favor. Saben qui hi va votar en contra? Els de sempre: els de l’extrema esquerra, és a dir, els Comuns i la CUP. Qui pot estar en contra de combatre els actes vandàlics o incívics? Per què no es volen perseguir amb més contundència? El motiu que han donat per votar en contra és que les sancions aprovades són excessives, que no són proporcionals al dany generat. La realitat és que segons van declarar diversos diputats, el cost anual de la neteja i posada a punt de trens i infraestructures a conseqüència dels actes vandàlics ronda els 13 milions d’euros. És una autèntica bajanada. El Parlament ha aprovat que les sancions lleus puguin ser des d’una advertència fins als 18.000 euros; les greus oscil·laran entre 18.001 i 90.000...

El mundo no siempre fue así: por qué se cuenta la historia desde la guerra y se invisibiliza la paz.

Imagen
  Hay algo profundamente errado en la manera en que contamos la historia. No porque falten datos, archivos o interpretaciones, sino porque hemos aceptado sin demasiadas preguntas una premisa tan antigua como cómoda: que la violencia es el principio organizador del pasado humano. Las guerras, los imperios y las conquistas ocupan el centro del relato; la paz aparece, cuando aparece, como un vacío entre catástrofes o como una aspiración moral sin densidad histórica. Este hábito intelectual no es inocente. Al convertir la violencia en norma y la paz en excepción, la historiografía ha contribuido a naturalizar el mundo tal como es: armado, jerárquico y profundamente desigual. Hemos aprendido a pensar que la historia avanza a golpe de cañón y que todo lo demás -la convivencia, la negociación, la resistencia civil, la noviolencia- pertenece al reino de lo secundario, lo ingenuo o lo utópico. El resultado es una narrativa tan poderosa como empobrecedora. Paz en positivo ¿Y si...

La gràcia de la solidaritat

Imagen
  Una alumna que no s’ha esforçat especialment durant el curs, ara té la barra d’exigir-me un aprovat quan la mitjana dels seus trimestres donen 4,6. I si bé estic encantat de posar un 10 a l’alumne que ha picat pedra tot el curs i ha acabat amb una mitjana de 9,6 o bé estic encantat d’aprovar aquell que ho ha donat tot per arribar al 5 i s’ha acabat quedant amb un 4,6, em fa certa ràbia, no us enganyaré, regalar aquestes quatre dècimes a qui porta tot el curs vagarejant i queixant-se i movent-se amb desídia i amb la llei del mínim esforç sempre per bandera. Suposo que el problema, com sempre, rau en les maneres. En “ profe, un 4,6 és un 5 ”, deixant clar que no ha entès e valor identitiu dels copulatius. En “ profe, no gosaràs suspendre’m amb un 4,6 ”, quan jo a principi de curs vaig avisar que l’aprovat era un 5 i que qui les notes no les poso jo sinó que se les guanyen ells, amb esforç, compromís i actitud. Una alumna que no s’ha esforçat especialment durant el curs, ara...

Reformar la protección, garantizar los derechos

Imagen
  El pasado martes 5 de mayo de 2026, el Consejo de Ministros aprobó la reforma de la LOPIVI, la Ley de protección integral de la infancia y la adolescencia frente a la violencia. Una Ley que, desde su aprobación en 2021, supuso un hito en la protección de la infancia en nuestro país: por primera vez, introdujo un marco normativo unificado que reconocía a niños, niñas y adolescentes como sujetos de derechos, situaba la prevención y el buen trato como elementos clave, y promovía un cambio real en la percepción social de la violencia contra la infancia y la adolescencia. Casi cinco años después de su aprobación, sin embargo, su implementación sigue siendo incompleta y desigual. Las figuras de protección no se han implantado de manera uniforme en todo el territorio, por lo que los centros educativos siguen sin tener profesionales referentes que detecten la violencia y pongan en marcha las medidas necesarias de protección y coordinación; el registro unificado de datos de violenci...

Sobre la imputació de Zapatero

Imagen
La notícia sobre la imputació judicial del president José Luis Rodríguez Zapatero ha esbandit del debat públic el resultat de les eleccions autonòmiques d’Andalusia. La pèrdua de la majoria parlamentària per part del PP, que, posseint-la, va optar per avançar els comicis amb l’única intenció de posar contra les cordes al president Sánchez; la veritat oblidada per part dels mitjans i dels articulistes propers al PSOE que parla d’una victòria espectacular de la dreta que arrasà tota l’esquerra; i el signe dels temps presents a Espanya, com ara que el cicle electoral de les esquerres en el seu Govern es troba exhaurit, ha quedat arraconat per la interlocutòria del jutge José Luis Calama, membre de l’Audiència Nacional. La càrrega política de la mateixa ha estat una bomba informativa que ha pogut amb tot i que en bola de foc s’ha convertit contra la coalició socialista-comunista que es troba en el Govern. És inútil recordar, per enèsima vegada, que les investigacions judicials de polítics ...

Esto ya no va de Zapatero

Imagen
  No es que tuviera yo muchas dudas, pero por si alguna me quedaba, la manifestación de las derechas este sábado, el titular de El País el domingo y el que la extrema derecha, en comandita, se presente como acusación particular, me las aclaró todas: esto ya no va de Zapatero. Esto va de otra cosa. Que la extrema derecha ataque a la democracia es ya un lugar conocido, quizá no tanto que las más de las veces no lo hace con tanques, sino con corbatas, pero con la misma la intención: llegar al poder, como sea, para cambiar las estructuras del Estado y garantizar que las clases dominantes sean las únicas ostentadoras de ese poder y para su beneficio. En cierta ocasión me lo dijo nítidamente un consejero del PP de Madrid, en la etapa de Esperanza Aguirre (quien, por cierto, llegó al poder con el tamayazo; yo sigo uniendo la línea de puntos). Me dijo que el que la izquierda gobierne en España es una anomalía, que lo natural es que ellos tengan el poder, y lo hizo hasta con natural...

Els pressupostos i altres sorolls

Imagen
  Dimarts passat, amb bombo i plateret, el Govern anunciava un transcendental acord amb ERC que ha de permetre aprovar, per fi, uns pressupostos a Catalunya; probablement, els únics de la presidència de Salvador Illa. La pompa, doncs, era lògica. En la política moderna, on les majories escassegen, aprovar uns pressupostos esdevé una raresa digna de repic de campanes —que li ho preguntin si no al president Pedro Sánchez. Així, i sense entrar en el contingut de l’acord, el sol fet d’haver-lo culminat, per se, és ja una bona notícia. El president Illa i el líder republicà Oriol Junqueras van escenificar el pacte amb una rúbrica i una encaixada de mans. No n’hi havia per menys. Després, la consellera del ram, Alícia Romero, va ser l’encarregada d’entrar al detall. En aquestes, mentre Romero posava negre sobre blanc, detallant xifra per xifra l’acord pressupostari, l’actualitat es va encarregar de mostrar, una vegada més, la volatilitat de les notícies, fins i tot d’aquell...