carrostia

  El día, lejano al parecer, en que el pueblo, todos sin exclusión, entendamos que la mentira en general y en especial en política es imperdonable, y como consecuencia de ella, retiremos nuestra confianza y apoyo a quienes nos mienten con un descaro absoluto y arrogancia al hacerlo, entonces, y sólo entonces, seremos un pueblo serio, responsable y ecuánime. Mientras tanto, chapotearemos en la ciénaga de la estulticia. Si la mentira no le pasa factura a quien la comete, y los ciudadanos dejamos que eso pase, estamos abriendo una puerta muy peligrosa a un mundo cada vez más hostil, más deshumanizado y más injusto. Porque la mentira persigue fines que siempre tiene que ver con desprestigiar a algo o a alguien para denigrarlo. Manipular la opinión de las personas para que tomen partido por algo o alguien. Ser un cínico es el cenit de la perfección en la mentira. Porque, al delito impúdico de la mentira – aunque algunos afirmen que mentir no es ilegal --   hay que añadirl...

Al món hi ha uns 1.422 milions de persones que, amb més o menys intensitat, professen la religió catòlica i que tenen com a referent l’actual papa Lleó XIV, l’hereu de les claus de Sant Pere. Això equival a la població d’un país com la Xina, que ha esdevingut la nova potència emergent del planeta. Però encara que Lleó XIV només governi en dos petits territoris –el Vaticà i Andorra, a través del bisbe d’Urgell–, la seva influència s’estén sobre el 18% de la humanitat. Per tant, els seus missatges tenen un impacte molt important en tot l’orbe i és un actor global a tenir molt en compte quan parla. Els Evangelis de Jesucrist, si els seguim al peu de la lletra, tenen una força revolucionària radical que qüestiona frontalment el sistema capitalista neoliberal en el qual estem obligats a habitar i a sobreviure. Amb martiris, persecucions, però també corrupcions i contradiccions flagrants, l’Església ha resistit dempeus durant més de 2.000 anys i manté un ascendent moral incontestable en l’ac...

  Dice Monterrubio en este magnífico artículo, donde sostiene que la esfera pública se ha transformado en un reality show, que dos personajes nefastos invaden con sus proclamas la rutina cotidiana: el mentiroso y el propagador de chorradas. Del primero se presume, quizás con optimismo, que no ignora la verdad, pero la retuerce, disimula, oculta o elimina en función de sus intereses. El otro,   ni la conoce ni le interesa en absoluto. El discurso del Poder adopta cada vez más la forma de un galope de Gish perpetuo. Los embustes se suceden a una velocidad tal que es imposible desmentirlos. Es el caballo de Atila del pensamiento. Por donde pasa no vuelve a crecer la hierba de la reflexión. Y con ella se marchitan el diálogo y la tolerancia. No dar respiro al cerebro es una modalidad sibilina y sumamente eficaz de censura. En ese ecosistema hostil, «¿ qué voz perfecta dirá las verdades del trigo ?» (Lorca: Oda a Walt Whitman). Hay coyunturas históricas en las que la irre...

  “ Quiero que este país se convierta en un agujero de mierda. Quiero que este país se hunda en una puta pesadilla ”, decía Paul Golding, joven líder del ultraderechista partido Britain First (Británicos Primero) pillado en una grabación en la que hablaba de estrategias para llegar al poder. Que el líder de Britain First tenga como objetivo primero joder a los británicos encaja bien con que en España, patriotas de derecha españolista y catalanista hayan encontrado un punto de entendimiento a la hora de joder a la gente. Vía salarios, gasolina o alquileres. Si para construir un agujero de mierda hay que empezar por la familia, pues se empieza. Los más jóvenes quizá no lo recuerden, pero hubo un tiempo, hace un par de años, en el que votar junto a Junts te convertía en enemigo de España. En cómplice de cosas horribles. El Gobierno pacta con delincuentes prófugos, decían los titulares y en las sobremesas españolas se hablaba más de Puigdemont que de Mbappé. ¿Qué habrá sido de él...

En un país on gairebé tot el que fem —contractar, subvencionar, conveniar, pagar, modificar pressupostos— té impacte econòmic, aquest poder tècnic es converteix sovint en un poder de facto. No perquè vulguin governar, sinó perquè el sistema els ha donat la clau de pas de la gestió pública. A les administracions públiques catalanes, interventors i secretaris exerceixen un paper essencial, però sovint poc entès. Els secretaris garanteixen la legalitat dels actes administratius i la fe pública; els interventors, la correcció econòmica, pressupostària i comptable de cada decisió. Sobre el paper, es tracta de funcions estrictament tècniques i limitades. En la pràctica, però, aquest entramat de garanties condiciona profundament el funcionament real de l’administració. No decideixen polítiques públiques, però poden autoritzar, suspendre o advertir sobre qualsevol acte amb impacte econòmic. I en un país on gairebé tot el que fem —contractar, subvencionar, conveniar, pagar, modificar pressupost...

  Mentre el 2017 estàvem immersos en un procés que després molts qualificarien de farsa, mentre el debat públic es consumia en consignes, banderes i titulars previsibles, hi havia una altra realitat que passava desapercebuda a la capital del país. Una realitat molt greu i molt més incòmoda. Per si no en teníem prou amb el poc que se sap dels escàndols al voltant del sistema de protecció de menors, és a dir, amb la DGAIA, en el punt de mira precisament per haver de protegir els més vulnerables, avui emergeix una pregunta incòmoda: fins a quin punt les grans ciutats, com Barcelona, poden esdevenir espais vulnerables dins dinàmiques criminals d’explotació sexual infantil? Parlo de Jeffrey Epstein, el monstre nord-americà que va liderar una xarxa d’explotació sexual de menors amb connexions amb elits polítiques, econòmiques i socials d’arreu del món. El cas no es mou en els marges. Es creua amb el centre mateix del poder. Al llarg dels anys, Epstein es va envoltar de figures dest...