Els rics han embogit i no tenen ànima
Sempre hi ha hagut rics i pobres. Tradicionalment, els rics han defensat el seu estatus i, per tant, han estat conservadors, volien conservar els seus privilegis que tenen per la sort de néixer en famílies riques, fins aquí s’entén. Gràcies a l’estadística, sabem ara que la probabilitat que un pobre es torni ric és quasi impossible. Un fill de ric, encara que sigui un totxo, acabarà vivint molt bé. No hi ha meritocràcia que valgui. Això és un mantra inventat que no se sustenta en cap argument racional. S’ha acabat la solidaritat entre la classe treballadora, perquè han aconseguit fer oblidar la consciència de classe, però la solidaritat entre la classe rica sí que existeix. A més, els rics es casen entre ells, la pobresa no la troben guapa. Però ara tenim un tipus de ric que a més pateix tota mena de patologies. Molts s’han tornat directament psicòpates. Volen que els pobres, els treballadors, pateixin. Posem un exemple, Antonio Garamendi Lekanda és el president de la Confederació Espa...