carrostia

Una de les grans contradiccions del nostre temps és que el treball que sosté la vida continua essent el que menys drets té. Cada matí, abans que la ciutat es desperti del tot, milers de dones travessen Barcelona, sovint provinent de l’àrea metropolitana, per anar a cuidar la vida d’altres persones: acompanyen una persona gran que ja no pot sortir sola de casa. Sostenen a les criatures quan les jornades laborals s’allarguen. Netegen, cuinen, escolten i fan possible la quotidianitat. Sense elles, la ciutat no funcionaria. Sense elles, la ciutat s’aturaria. Sense elles, algunes no podríem desenvolupar-nos ni socialment ni professionalment. I, tanmateix, massa sovint treballen amb salaris baixos, amb contractes fràgils o sense, amb cap protecció davant abusos o riscos laborals, i amb una enorme soledat davant qualsevol conflicte. Aquesta és una de les grans contradiccions del nostre temps: el treball que sosté la vida continua essent el que menys drets té. Durant mesos, he tingut la respon...

Comptat i debatut, sumat i restat, he arribat a la conclusió que la religió, les religions fan més mal que bé. Vaig ser cristià una bona temporada. Em va venir per part de pares. Anàvem els diumenges a missa, em van batejar i vaig fer la confirmació i la comunió. Hi ha testimonis gràfics d’algun d’aquests esdeveniments d’allò més divertits. Durant una temporada vaig moure’m per l’associacionisme cristià ‘ progre ’. Suposo que això també deuria ser culpa dels meus pares perquè a les esglésies on em portaven a escoltar missa els sacerdots solien fer homilies que sonaven a defensa dels més pobres i de la justícia social. Em vaig apuntar al Moviment Universitari d’Estudiants Cristians (MUEC), que m’imagino que a hores d’ara no deu existir. Hi vaig anar a petar perquè m’hi van convidar companys d’estudis de l’òrbita dels jesuïtes. Era un cristianisme ben intencionat i happy flower que em va retenir uns quants anys en l’òrbita del catolicisme. Va arribar un moment, però, que el progressiu di...

Hay decisiones históricas que ocupan bibliotecas enteras, pero hay otras que caben en dos páginas. La que cambió el destino de Irak —y quizá de todo Oriente Medio en el siglo XXI— era breve, burocrática y poco literaria. Se llamaba Orden Número 2 de la Coalition Provisional Authority y la firmó el 23 de mayo de 2003 un diplomático estadounidense llamado Paul Bremer. Dos páginas. Ni una más. La orden establecía algo aparentemente técnico: la disolución del ejército de Irak y de varios organismos de seguridad del antiguo régimen. En la práctica significaba que unos 400 000 soldados —entrenados, armados, humillados y sin salario— quedaban de repente en la calle. Si uno quisiera buscar el momento exacto en que la guerra de Irak pasó de ser una victoria militar para convertirse en un desastre político, podría empezar por esas dos páginas. Porque hasta entonces todo había ido sorprendentemente rápido. La invasión lanzada por Estados Unidos y Reino Unido en marzo de 2003 había sido una demost...

  Peter Valentinovich Turchin és un científic russo-americà especialitzat en una àrea d'estudi anomenada cliodinàmica, i que consisteix en la modelització matemàtica i anàlisi estadística de la dinàmica de les societats històriques. Igual que en el cas d’Alexandre Deulofeu, les seves teories naveguen entre la ciència i l’esoterisme i per això tenen tant d’èxit en moments de desorientació, ja ens ajuden a tenir la percepció d’un cert control sobre el nostre present. Una de les seves conceptualitzacions més exitoses i que sembla encaixar com un guant al moment català, és l'’Elite overproduction’ , la teoria de què la sobreproducció d’elits és un factor clau de desestabilització sistèmica. Simplificant-ho molt, quan una societat fabrica més aspirants a l’estatus, al poder i al reconeixement de la qual pot absorbir, el resultat no és només la frustració individual de l’excedent de capital humà; sinó una espiral de tensió que afecta a tota l’estructura de la societat. Les elits ...

  Sánchez agita el pacifismo para ocultar su corrupción mientras sirve a Trump. Pedro Sánchez ha vuelto a las andadas con su manual de resistencia más rancio. El presidente del Gobierno ha rescatado el viejo eslogan del ‘no a la guerra ’ en mitad de la campaña electoral de las autonómicas de Castilla y León para intentar frenar la sangría de votos que le provocan sus constantes escándalos judiciales. Con un tono que pretende ser épico, el líder socialista acusa a la oposición de belicista mientras las tramas de corrupción asfixian a su entorno más cercano. Es la técnica de la cortina de humo elevada a la categoría de política de Estado. La realidad es que el juicio contra su exministro José Luis Ábalos, previsto para abril, y las investigaciones sobre su esposa y su hermano han dejado al Gobierno en una situación de extrema fragilidad. Para desviar la atención, Sánchez prefiere hablar de un conflicto lejano entre Estados Unidos e Irán antes que dar explicaciones sobre el ‘ ca...

  El 1976 va ser l’any de les marxes convocades per l’Assemblea de Catalunya per exigir l’amnistia per als presos polítics; del retorn de Lluís Llach al Palau d’Esports; del recital de Raimon a Madrid; de la primera manifestació de periodistes en defensa de la llibertat d’expressió i el secret professional; de les Jornades Catalanes de la Dona al Paranimf de la Universitat; de l’aparició del primer número del diari Avui i del restabliment del nom de Palau de la Generalitat, entre d’altres fets històrics destacats. Però també va ser l’any de l’inici del moviment ecologista; un moviment social, independent i combatiu, que no s’havia previst i que va començar a incomodar als partits polítics i empreses contaminants. En els darrers anys del franquisme es van produir les primeres accions reivindicatives a càrrec d’entitats locals que es consideraven afectades ja sigui per la contaminació de la tèrmica de Cercs, l’impacte ecològic de l’abocador del Garraf, la pol·lució de la tèrmica ...