carrostia

  Fa exactament un any, el 20 de gener del 2025, el món comentava la salutació d'Elon Musk durant un míting en què se celebrava la presa de possessió de Donald Trump per a un segon mandat presidencial. No ho va fer una sola vegada, sinó dues, perquè no quedin dubtes. La premsa que al principi va intentar suavitzar el gest titulava “ Polèmica salutació …”. Altres, els més alineats amb ell i amb el nou govern, i que entenien que era molt precoç llençar el vel el primer dia de govern de Trump, es van esforçar a explicar que era una “ salutació romana ”. Els que no els deuen res, deien el que és obvi, allò que no es podia amagar: era una salutació nazi. El món va arribar a l'absurd de discutir fins on calia aixecar el braç perquè l'acte fos considerat una salutació nazi, o fins on era romana, o si eren el mateix, o si potser Elon Musk estava cridant l'atenció d'un taxi perquè s'aturés… Només ha passat un any i ja ningú no discuteix el veritable significat de...

«Cuando esta nueva derecha vende a la patria o a Dios, lo que comete es una alta traición o un pecado capital, que son cosa mucho más seria que la decepción» Recuerdo escribir mis primeras columnas disparando contra la izquierda woke, que entonces aún no se llamaba woke, sino izquierda « progre » —de la progresía— o izquierda « posmo » —del posmodernismo—. Siempre me ha parecido que llamarla izquierda woke es cosa woke, o sea de modernillos y anglófilos. Las viejas izquierdas —fuesen la comunista, la libertaria o incluso la vieja socialdemocracia— estaban en retroceso desde el final del siglo XX, y lo que venía quedando en Occidente era un mejunje de izquierdas alternativas filantrópico-mundialistas, de cuño liberaloide —libre droga, libre tránsito o libre aborto— y de corte ecolesboindigenista, transgénero, transespecie y transedad. Se pensase lo que se pensase sobre las viejas izquierdas, sus errores y sus horrores, le habían dado sentido a una de las grandes categorías del ser human...

  Lise Davidsen ha iniciat al Liceu el camí d’una Isolde de les que faran època El principal inconvenient de viure una suposada nit històrica (en termes wagnerians) al Gran Teatre del Liceu és que hom ha d’afrontar el sacrifici immens d’aguantar les insofribles tabarres dels ploms wagnerians de Barcelona durant unes quantes setmanes. El lector, i més encara si pertany a l’espècie citada, deu pensar que això és un sacrifici la mar de tolerable, però la cosa no va de broma, car no hi ha ésser més horripilantment nyic-nyic que un wagnerià motivat amb sa nova valquíria. Així com els mozartians som gent discreta, que viu la grandesa del nostre compositor com feia ell mateix (a saber, sublimant la bellesa i intentant aplicar-la com es pugui al quotidià), el wagnerià capitalí és algú que et vol contagiar patològicament el seu entusiasme, una espècie de plepa que pregona l’èxtasi tot masegant-te i recordant instants concrets d’una òpera, fent veure que sap alemany. Tot i això, els mu...

La realidad, hablando de seguridad mundial, es que nuestra seguridad no depende de nosotros.  Estamos aliados con quien nos humilla y amenaza en estos momentos, escribe el articulista. La triste realidad, volviendo a Julio Iglesias, es que Europa es la trabajadora del hogar en la mansión de Miami: sin margen para actuar y sin más remedio que aceptar vejaciones del poderoso amo durante años y años.  Un día te obliga a aumentar el gasto militar –comprándole el armamento a él mismo– y al siguiente amenaza con invadirte.  Si en política internacional existe algo parecido al bullying y al maltrato, es esto.  Tecé recuerda oportunamente a don Antonio Machado al final de su artículos y, también, a uno de los que se dicen patriotas patriotas y no dejan de celebrar al presidente del pelo rojo: Hoy, con Trump amenazando con invadir Europa, sabemos que Antonio Machado tenía razón cuando dijo que los que se dicen patriotas golpeándose el pecho, siempre venden la patria.  ¿C...

  “La Fed no es infal·lible, però, si el desacord monetari es pot castigar amb fiscalia i jurat, el missatge al món és devastador i un precedent que no ens podem permetre".   Hi ha línies vermelles institucionals que una democràcia madura simplement no pot normalitzar. Obrir una investigació criminal contra el president de la Reserva Federal dels Estats Units (Fed) i emetre citacions de gran jurat contra ell i contra la pròpia Fed, en un context de pressió explícita perquè abaixi els tipus d’interès, és un d’aquells episodis que sonen més a democràcies fràgils que no pas a l’economia que emet la moneda de reserva del món. No és un episodi menor ni una disputa tècnica sobre sobrecostos immobiliaris. És un xoc frontal entre el poder polític i una de les institucions clau de l’ordre econòmic global. El cas, tal com ha transcendit aquests dies, pivota sobre una qüestió aparentment administrativa: la renovació del complex d’edificis de la Reserva Federal a Washington, press...

  La Ley 10/2025, de 26 de diciembre, por la que se regulan los servicios de atención a la clientela, publicada en el BOE el 27 de diciembre de 2025, introduce uno de los cambios más relevantes de los últimos años en materia de protección del consumidor y obligaciones empresariales. Su objetivo es claro: mejorar la atención, reducir abusos y evitar que reclamar sea una carrera de obstáculos. No estamos ante una norma menor ni meramente formal: redefine la atención al cliente como un derecho exigible, medible y sancionable, con implicaciones directas en contratos, procesos internos, canales digitales y gestión del riesgo legal. 1.- De “ servicio auxiliar ” a obligación regulada Hasta ahora, la atención a la clientela se movía en una zona gris: principios generales, normativa sectorial dispersa y una elevada tolerancia práctica a modelos poco eficaces. La Ley 10/2025 rompe ese esquema y establece: • Parámetros mínimos obligatorios de calidad • Derechos concretos para la clientela • O...