carrostia

  Catalunya, en canvi, només compta amb la seva societat nacional i un autogovern feble, que no està imbuït d’una missió patriòtica com la comparteixen les institucions espanyoles. Aquest crit proferit per les masses catalanes republicanes enfervorides dels anys 30 del segle passat, ben pocs van entendre que no feia presagiar res de bo, nacionalment parlant. Era un crit que esberlava pel mig la societat catalana i la comunitat catalanista del primer terç del segle XX. L’estripava, sense que se n’adonessin molts dels qui el difonien, en benefici de l’Estat i de l’espanyolisme. Potser sense saber-ho, en nom de la lluita de classes estaven afavorint la destrucció de la catalanitat en conjunt i del catalanisme d’esquerres i la dissolució del de dretes. Efectivament, pocs anys després d’aquell antagonisme visceral que enaltia Macià i blasmava Cambó, el govern de la Generalitat (amb presència majoritària d’ERC) restà arraulit per l’orgia revolucionària protagonitzada pel pistoler...

 

  El PP siempre ha tenido una relación complicada con el moreno. Hay diputados, concejales y subsecretarios de esta formación política que lucen en fechas sospechosas un moreno refulgente como un Barbour bien engrasado.   Si se les hace algún comentario al respecto, dicen, sin darle mucha importancia, que estuvieron en el monte durante el fin de semana. Las sesiones de UVA y el autobronceador no tienen buena prensa, pero están ahí, como la inflación, el paro o la cuesta de enero. La relación de la piel oscurecida con la visión pija del mundo es un arcano tan discutible como real. El moreno es un cierto marcador de ocio, un indicador de estatus que dice que estuviste jugando al golf, esquiando o triscando en la montaña. Es, para algunos, como el coche o la ropa de marca. La tez oscura tiene algo de capital social en algunos círculos y no compite con la identidad. Es un uniforme no declarado, un código que encaja bien con la ropa elegante. El presidente de la Junta d...

Esa felicitación de Nicolás Maduro esposado en Nueva York esconde mucho más de lo que parece, según escribe el profesor de filosofía de la Universidad de Salamanca. Venezuela, según Sarrión Andaluz, no es una victoria imperial, es una confesión de debilidad. Mucho músculo, mucha bandera y mucho ruido para ocultar una realidad simple: el control se está perdiendo. Y cuando un imperio entra en esa fase, se vuelve más agresivo, porque ya no sabe mandar de otra manera. Mientras tanto, creer que el gobierno venezolano se va debilitar por esta acción es tener los conocimientos políticos de un berberecho. El último gran troleo de Maduro al Cheeto, ese “Good night, Happy New Year”, esconde mucho más de lo que parece. Como explica el economista Richard Wolff, los imperios no recurren a la fuerza cuando están fuertes, sino cuando empiezan a perder el control por vías económicas y políticas. Por eso, no es descabellado pensar que la intervención de Estados Unidos en Venezuela no sea una muestra d...

  " La llibertat no arriba per tutela. Es construeix, i després es reconeix. Tot el que no sigui això és canviar d’ocupant " Arran de la intervenció dels Estats Units a Veneçuela ha aflorat una mena d’infantilisme que és pitjor que el de defensar-la en uns termes (portar la democràcia als veneçolans) que ni tan sols el govern de Trump ha invocat: l’operació s’ha justificat obertament apel·lant a l’interès propi, econòmic i militar, per recuperar l’accés al petroli i la primacia politicomilitar al món. 27 cops s’ha dit la paraula petroli i zero cops democràcia. Aquest infantilisme pitjor que l’anterior és el que normalitza i fins i tot celebra la violació del dret internacional perquè suposadament aquest no serveix per a res, perquè el món sempre s’ha regit per la llei del més fort, i que, per tant, defensar aquest dret és ingenuïtat. És una resposta que, a diferència del que pensen, no descriu el món: el justifica. I, sobretot, el legitima. Això potser té sentit ent...

  L’emergència de formacions de dreta populista radical no ha arribat a Euskadi, però el cas de Catalunya ha obert el debat. La publicació al llarg dels últims mesos de diverses enquestes que reflecteixen un enfortiment inèdit d’Aliança Catalana (AC) no ha passat inadvertida al País Basc. El tauler polític a Catalunya patiria, segons aquests sondejos, un sotrac sense precedents, i el mirall català es podria esquerdar per l’auge populista que recorre mig món. L’eventual final de l’excepcionalitat catalana entesa com un sistema polític que es resistia a aquest fenomen ha activat unes quantes alarmes i als cercles polítics bascos comença a aflorar una pregunta: és qüestió de temps que passi el mateix al seu sistema de partits? Les inquietuds en el cas basc tenen molt a veure amb els paral·lelismes a què es presta la tendència indicada per les enquestes a Catalunya. Segons el son­deig d’Ipsos publicat al setembre per La Vanguardia ,i després correspost per altres estudis, tan...