carrostia

  La qüestió no és abandonar les ciències socials, sinó mantenir-les en un estat de fricció permanent. Evitar que es converteixin en llenguatges de tancament i sostenir-les com a pràctiques d’obertura. El marc des del qual ens aproximem a un determinat objecte d’estudi en determina l’anàlisi i les propostes de transformació. Si entenem, per exemple, l’espai públic de les ciutats com a ‘sinònim de ciutadania, qualitat de vida, espai comunitari i de benestar social’, les intervencions en aquest estaran destinades a tal fi i les polítiques d’actuació poden esdevenir classistes i neohigienistes. Si, en comptes de sota aquesta consideració, ens acostem als carrers i places com a àmbits potencials de conflictivitat, aleshores se’ns presenta un ventall més ampli, tot i que no per això menys potencialment reaccionari. Termes com resiliència, vulnerabilitat, qualitat o sostenibilitat determinen la manera com entenem la realitat. En aquest sentit, el llenguatge contribueix a la creació...

  Lo llaman polarización, pero la derecha extrema campa a calzón quitado. En un país polarizado, habría dirigentes del PP o Vox con gorra y mascarilla por la calle o mujeres de ideología conservadora con miedo a volver a casa por si la agrede un macarra a sueldo de sus oponentes políticos. No ocurre nada de eso, afortunadamente. Lo que sí sucede es que los fascistas campan a sus anchas y, si quieren atacar a quien piensa distinto, sus partidos les arropan y hasta les aplauden. A alguno, hasta le subvencionan. No sé qué notarán ustedes. Lo que noto yo es que lo llaman polarización porque decir " Hola, somos la derecha y vamos a calzón quitao " quedaba muy largo. Les enumero lo de la polarización, a ver si ustedes también lo notan. Cuando Gabriel Rufián sale por Madrid, tiene que llevar gorra y mascarilla para que no lo reconozcan porque le agreden físicamente. No digo que exista el riesgo de que eso suceda; digo que ya le han dado de hostias. Alguien ha publicado los...

Allò híper és l’excés, el que desborda i sobrepassa. També, allò il·limitat, que no sembla tenir fi ni fre. Allò híper és el mode de funcionament de la nostra època, el símptoma d’allò que no cessa. Les vides de talents joves com Rosalía, Lamine o Alcaraz en són un bon exemple de la sobreexposició i de la pendent desenfrenada d’un món omnivoyeur on la mirada assetja per tot arreu. « Odio el tennis, el detesto amb una fosca i secreta passió, i tanmateix continuo jugant perquè no tinc alternativa ». Amb aquestes paraules, el tennista Andre Agassi descrivia a les seves memòries (Open) la paradoxa de la pressió psicològica: l’abisme entre allò que un desitja i el que en realitat fa. Ell, com després la gimnasta Simone Biles —que va renunciar a defensar el seu títol olímpic— i, més recentment, Carlos Alcaraz, Lamine Yamal o Rosalía, formen part d’una generació de talents precoços que, abans dels 25 anys, arriben a l’elit mundial. Ni els seus milions de seguidors ni la seva fortuna els han a...

  El ingenioso oficio que fue esencial para sobrevivir en la posguerra: hoy muchos españoles ni conocen su existencia El clima de posguerra español transformó la vida doméstica, las relaciones vecinales y la organización económica de miles de familias que dependían de recursos mínimos para garantizar un plato caliente. Incluso la cultura, con la aparición de refranes típicos de la posguerra que hoy ya hemos olvidado. En ese contexto emergieron actividades que respondían a la escasez crónica de alimentos y al acceso limitado a productos básicos. Entre esos oficios típicos de la posguerra, la figura que protagonizó la tarea de la que hablamos en este reportaje logró adaptarse a las limitaciones materiales de la época y ofreció un servicio ligado de manera directa a la supervivencia en la posguerra. Sus recorridos, sus tarifas y su método de trabajo quedaron registrados en testimonios orales, notas de prensa y en la literatura costumbrista. ¿Cuál es el oficio que fue básico pa...

  La dignitat humana i la igualtat davant la llei són pilars fonamentals de qualsevol democràcia. La Constitució espanyola estableix que totes les persones són iguals en drets i deures, sense que es pugui discriminar ningú per raó d’origen, nacionalitat o qualsevol altra condició. Aquest principi no és només un valor moral sinó que és un mandat jurídic que obliga tots els poders públics. En aquest context, l’exigència de Vox d’introduir el terme “ prioritat nacional” en els pactes de govern amb el Partit Popular -primer a Extremadura i Aragó, i ara amb la voluntat d’estendre’l a totes les comunitats on comparteixen executiu- ha encès una polèmica que, probablement, ni ells mateixos preveien. Segons diverses informacions, aquest principi pretén condicionar l’accés a ajudes socials, habitatge o serveis públics en funció de criteris d’arrelament o nacionalitat, un plantejament que ha estat qualificat d’il·legal, inconstitucional i discriminatori per diferents actors polítics i so...

  El 25 de septiembre de 1668, de madrugada, Cosme III de Médici y su séquito alcanzaron la costa catalana. Su llegada se produjo tras haberse hecho a la mar en la ciudad italiana de Livorno, recorrer la costa tirrena, el mar de Liguria y el golfo de León. El príncipe heredero de Toscana emprendía de este modo un viaje –como parte de un periplo europeo más amplio– por la península ibérica. Su intención era visitar las principales ciudades españolas y portuguesas y, sobre todo, la tumba del apóstol Santiago en Compostela. Hoy podemos recorrer el itinerario del príncipe toscano gracias, principalmente, a la crónica oficial del viaje que escribió el conde Lorenzo Magalotti y a los 86 dibujos que realizó el arquitecto florentino Pier Maria Baldi sobre las poblaciones visitadas. Texto y vistas conforman el volumen titulado Relazione ufficiale del viaggio di Cosimo III dei Medici, custodiado en la Biblioteca Medicea Laurenziana de Florencia. Una costa militarizada Cadaqués, en ...