carrostia

Benvinguda la fe renovada en la llengua com a ciment de la nació sencera. I benvinguda l’exigència de lleis protectores que ningú no voldrà, ni sabrà ni podrà aplicar des de les institucions. “ Aquest país fa prop de setze anys que és regit gairebé exclusivament per lleis excepcionals i, tanmateix, és el país on més sovint s’ha apel·lat el poble a la insurrecció […]. La conseqüència precisa, necessària, immediata d’aquest estat és l’absorció pel poder militar de la resta de poders; són les comissions militars posades al lloc que haurien d’ocupar els jutges de primera instància i les audiències .” (Estanislau Figueras, en castellà, al congrés espanyol, 1851) “ Quina necessitat hi ha de veure aquella Barcelona que està sempre com un campament? Els campanars plens de soldats i amb un guàrdia custodiant permanentment les campanes; tots els cossos de guàrdia fortificats; els canons dels forts amenaçant Barcelona […]. I tot plegat, per què? Un poble tranquil com aquell, un poble on a les onz...

  " La vía legislativa tradicional se estrecha, pero los canales ejecutivos siguen plenamente activos " En los últimos meses se ha instalado la idea de que la legislatura está prácticamente paralizada. La fragmentación extrema del Congreso, un clima político crecientemente polarizado y la dificultad del Gobierno para reunir mayorías estables han reforzado la percepción de que el Ejecutivo carece de capacidad para sacar adelante su agenda. Las votaciones fallidas de la senda de estabilidad, la retirada preventiva de iniciativas como la reforma de la ley del suelo o la ausencia de nuevos Presupuestos Generales del Estado desde 2023 parecen apuntalar ese diagnóstico. Desde posiciones empresariales, institucionales y políticas se repite con frecuencia una conclusión tajante: “ este Gobierno no tiene mayoría; poco más podemos esperar ”. Pero esa lectura pasa por alto un elemento decisivo: la parálisis legislativa no equivale a parálisis normativa. Aunque políticamente releva...

  Surt la Brigitte Vasallo i entra en David Uclés. Ni la deferència d’uns dies de descans hem tingut. Les tesis etnicistes de l’espanyolisme són la joguina preferida de la mena de gent que mesura el seu capital —artístic, literari, acadèmic— en graus d’opressió. I que necessita reiteradament validar la seva condició d’oprimit per a posicionar la seva obra en una contraculturalitat de fireta, amb uns aires de novetat que són el mateix nacionalisme de sempre. No calia que Planeta premiés Uclés amb el Premi Nadal perquè el veiéssim com allò que és: un espanyol que es vincula superficialment a Catalunya per graponejar-ne la tradició literària, buidar-la i, en última instància, assimilar-la. Per a l’editorial dels Lara, aquesta operació de revisionisme històric —Rodoreda inclosa— és mereixedora de distinció i aplaudiments, òbviament. No és una operació innocent: és política. I David Uclés ho sap quan professa una admiració carrinclona per Barcelona i pels nostres referents literaris; ...

Hay que ser mala persona para, precisamente en el vigésimo segundo aniversario de los atentados del 11-M, alentar e incitar a una nueva guerra con la excusa de la salvaguarda de la civilización. José María Aznar, con esa sonrisita cínica que le caracteriza, vuelve a mentir, vuelve a ponernos al lado de la muerte, de la destrucción, de un nuevo orden mundial que supone más sufrimiento. Pero eso le da igual. La destrucción de un país autoritario vale la pena. Poco importa si las que mueren son niñas de una escuela o personal sanitario. Nada importan las vidas de periodistas, de músicos, de artistas, bajo las bombas de Trump y Netanyahu. Aznar sigue sin pedir perdón por la sarta de mentiras de la guerra de Irak. Resuenan con dolor todavía aquellas palabras en el Congreso de los Diputados en las que afirmaba que aquel lejano país poseía armas de destrucción masiva. Temblamos ante el televisor porque creíamos que estas iban a acabar con el mundo que conocíamos. Pronto supimos que era el pet...

Explora com la intel·ligència artificial transforma el poder i la sobirania. Un article d’anàlisi i opinió que examina com la tecnologia dispersa i concentra poder, impactant economia, societat i regulació. Durant segles, el poder ha estat un dels grans temes que han ocupat la reflexió sobre la realitat política i social. Des de Niccolò Machiavelli, passant per Thomas Hobbes, Max Weber o Michel Foucault, fins al politòleg Moisés Naím, molts autors van advertir que el poder era la palanca efectiva que mou el món. Però el mateix Naím ha explicat que aquest poder està canviant de naturalesa. A El fin del poder descrivia un procés silenciós però profund: el poder tradicional —més gran, més estable, més jeràrquic— es tornava més fràgil, més efímer i més fàcil de desafiar. Els Estats, els partits, les grans corporacions o els mitjans ja no controlaven la realitat amb la solidesa del segle XX. Tot es fragmentava. Venia, en certa manera, a completar allò que Zygmunt Bauman va definir com la “ ...

  No todas las ausencias al trabajo pueden planificarse. Algunas llegan sin aviso y exigen una respuesta inmediata. El permiso por fuerza mayor familiar responde a una necesidad concreta: estar donde se debe estar cuando ocurre lo inesperado. El artículo 37.9 del Estatuto de los Trabajadores (ET) reconoce a la persona trabajadora el derecho a ausentarse del trabajo cuando concurren situaciones de fuerza mayor por motivos familiares urgentes, vinculadas a enfermedad o accidente y que hacen indispensable su presencia inmediata. No se trata de un permiso ordinario ni de una ausencia planificable. Es una respuesta legal a situaciones que, sencillamente, no esperan. Fuerza mayor La fuerza mayor, en este contexto, no se refiere a grandes catástrofes ni a situaciones excepcionales en sentido estricto. Hablamos de hechos imprevistos, inesperados y urgentes, que rompen la normalidad del día a día. Basta con que exista una enfermedad o accidente que haga imprescindible que la persona trabaja...