Entradas

El petit inversor torna a Barcelona (però ja no és qui era)

Imagen
  Una nova manera d'invertir està guanyant força a la ciutat Barcelona sempre ha conviscut amb el petit inversor. Durant dècades, la seva figura va estar lligada a l’amo tradicional que comprava un pis, el llogava i esperava que el temps fes la resta. Aquest model va ser estable durant anys, però el context ha canviat tan ràpidament que ja no respon a la realitat del 2026. I el més interessant és que, així i tot, el petit inversor està tornant. Només que torna de manera diferent. Ho veig cada dia: el perfil ja no és el mateix. És algú que arriba més ben informat (perquè les regles canvien constantment) i que necessita que cada euro invertit tingui sentit, perquè la inflació i la falta d’alternatives d’estalvi han posat contra les cordes a l’estalviador mitjà. I, al mateix temps, és algú que reconeix que el lloguer clàssic s’ha tornat més inestable, amb més obligacions, més riscos i més gestió. La rendibilitat real, quan se sumen tots els costos, ja no sempre compensa l’esforç. ...

Quan una tragèdia de ferro —i no de política— passa a ser debat de país

Imagen
  La nit del 18 de gener de 2026 quedarà gravada a la memòria col•lectiva com una de les més negres per al ferrocarril espanyol. A Adamuz, un tram de la línia d’alta velocitat entre Madrid i Andalusia va ser testimoni d’un accident que ha deixat almenys 41 morts i centenars de ferits, el primer xoc entre dues unitats d’alta velocitat amb víctimes mortals a Espanya. És important assenyalar-ho: no es tracta d’un descarrilament convencional ni d’un problema de velocitat desmesurada en una corba (com a Santiago de Compostela el 2013, quan un Alvia superà àmpliament els límits i va provocar 79 morts). Aquest cop, els trens circulaven dins dels paràmetres de seguretat i en un tramo de via rectilini que havia estat renovat amb 700 milions d’euros recentment, segons ha confirmat el Ministeri de Transports. Per això els primers experts en seguretat ferroviària parlen d’un fet “tremendament estrany” i subratllen que no hi ha encara una causa clara i definitiva. Va ser precisament l’últ...

La primera pedra

Imagen
  “ A la comissaria de Via Laietana li van fer una llaga a l’estómac de les pallisses que li van donar, al meu home. I Jordi Pujol, de les pallisses, orinava sang. Pels ronyons .” Erika Daunert, vídua de Jaume Casajoana, comptepartícip de l''Avui'. M'emprenya que em donin ordres a la babalà, soc com una lady britànica, considero que qualsevol forma verbal imperativa ha d'anar acompanyada d'un “si us plau”. - Apunta, nena, el tic als ulls també li surt arran dels interrogatoris. Res fa més feliç en Sensat, el meu recepcionista, antic cap, amant i company de bretolades, que demanar-li assistència per escriure un article, sobretot quan necessito context d'una època passada. Vull els precedents al judici amb l'acusat de Schrödinger, que hi és i no hi és alhora, segons convingui al Tribunal de la Sala 1 de l'Audiència Nacional, a San Fernando de Henares. Des d'un punt de vista estrictament legal, la causa no té cap ni peus, s'aguanta n...

No s'assemblen... ho són!

Imagen
  Fa exactament un any, el 20 de gener del 2025, el món comentava la salutació d'Elon Musk durant un míting en què se celebrava la presa de possessió de Donald Trump per a un segon mandat presidencial. No ho va fer una sola vegada, sinó dues, perquè no quedin dubtes. La premsa que al principi va intentar suavitzar el gest titulava “ Polèmica salutació …”. Altres, els més alineats amb ell i amb el nou govern, i que entenien que era molt precoç llençar el vel el primer dia de govern de Trump, es van esforçar a explicar que era una “ salutació romana ”. Els que no els deuen res, deien el que és obvi, allò que no es podia amagar: era una salutació nazi. El món va arribar a l'absurd de discutir fins on calia aixecar el braç perquè l'acte fos considerat una salutació nazi, o fins on era romana, o si eren el mateix, o si potser Elon Musk estava cridant l'atenció d'un taxi perquè s'aturés… Només ha passat un any i ja ningú no discuteix el veritable significat de...

Izquierda vendeobreros y derecha vendepatrias

Imagen
«Cuando esta nueva derecha vende a la patria o a Dios, lo que comete es una alta traición o un pecado capital, que son cosa mucho más seria que la decepción» Recuerdo escribir mis primeras columnas disparando contra la izquierda woke, que entonces aún no se llamaba woke, sino izquierda « progre » —de la progresía— o izquierda « posmo » —del posmodernismo—. Siempre me ha parecido que llamarla izquierda woke es cosa woke, o sea de modernillos y anglófilos. Las viejas izquierdas —fuesen la comunista, la libertaria o incluso la vieja socialdemocracia— estaban en retroceso desde el final del siglo XX, y lo que venía quedando en Occidente era un mejunje de izquierdas alternativas filantrópico-mundialistas, de cuño liberaloide —libre droga, libre tránsito o libre aborto— y de corte ecolesboindigenista, transgénero, transespecie y transedad. Se pensase lo que se pensase sobre las viejas izquierdas, sus errores y sus horrores, le habían dado sentido a una de las grandes categorías del ser human...

Tres senyores i Wagner

Imagen
  Lise Davidsen ha iniciat al Liceu el camí d’una Isolde de les que faran època El principal inconvenient de viure una suposada nit històrica (en termes wagnerians) al Gran Teatre del Liceu és que hom ha d’afrontar el sacrifici immens d’aguantar les insofribles tabarres dels ploms wagnerians de Barcelona durant unes quantes setmanes. El lector, i més encara si pertany a l’espècie citada, deu pensar que això és un sacrifici la mar de tolerable, però la cosa no va de broma, car no hi ha ésser més horripilantment nyic-nyic que un wagnerià motivat amb sa nova valquíria. Així com els mozartians som gent discreta, que viu la grandesa del nostre compositor com feia ell mateix (a saber, sublimant la bellesa i intentant aplicar-la com es pugui al quotidià), el wagnerià capitalí és algú que et vol contagiar patològicament el seu entusiasme, una espècie de plepa que pregona l’èxtasi tot masegant-te i recordant instants concrets d’una òpera, fent veure que sap alemany. Tot i això, els mu...

¿Con quien iria Abascal si Trump nos invadiese?

Imagen
La realidad, hablando de seguridad mundial, es que nuestra seguridad no depende de nosotros.  Estamos aliados con quien nos humilla y amenaza en estos momentos, escribe el articulista. La triste realidad, volviendo a Julio Iglesias, es que Europa es la trabajadora del hogar en la mansión de Miami: sin margen para actuar y sin más remedio que aceptar vejaciones del poderoso amo durante años y años.  Un día te obliga a aumentar el gasto militar –comprándole el armamento a él mismo– y al siguiente amenaza con invadirte.  Si en política internacional existe algo parecido al bullying y al maltrato, es esto.  Tecé recuerda oportunamente a don Antonio Machado al final de su artículos y, también, a uno de los que se dicen patriotas patriotas y no dejan de celebrar al presidente del pelo rojo: Hoy, con Trump amenazando con invadir Europa, sabemos que Antonio Machado tenía razón cuando dijo que los que se dicen patriotas golpeándose el pecho, siempre venden la patria.  ¿C...