La societat dels zombis
Divendres passat m’explicaren com l’alcalde de Barcelona prometé treure els plataners. De cop i volta a les xarxes hi hagué una espècie de festa, doncs molts els hem patit aquesta primavera a causa de les al·lèrgies. La proclama quallà al món digital, però potser mai s’apliqui a la realitat, perquè el més important és llençar la bomba i clar, si sona és com si el fet s’hagués produït. Això és causa d’una mescla entre formes de comunicar del nostre segle, sens dubte estimulades per la nul·la capacitat de concentració de les persones, una paradoxa si atenem a com un gruix bestial de la població passen el dia amb els ulls fixats a la pantalla del seu telèfon. Tot fossin promeses febles, que poden ser enganys sí, però no maten a ningú. Tot fos veure els vagons del metro de Barcelona a un feix força notable de ciutadans com si fossin morts vivents incapaços de mirar, verb com veuran erroni, més enllà dels seus dispositius. La sensació és encara més greu quan ningú llegeix un...