Quan encara no érem immortals
« Tot el que estimes algun dia es perdrà, però només estimant fas que la vida valgui la pena » Abans, quan sortíem, sortíem. No és per donar-me-les de res, però si premíem el gas, la cosa era digna de menció en les cròniques dels reis. Ni per diners, ni per alcohol, ni per drogues. No: era energia, i aquella sensació que eres immortal, que ets immortal. Entrar en aquell bar de Poblenou i que posessin la cinta de la teva banda fetitxe, o simplement que una cambrera amb més gràcia que la resta posés Cuando fuimos los mejores de Loquillo. Quan passava això, ja començaves a adonar-te que no eres el més jove del local. T’estic parlant de l’època en què no quedàvem pel mòbil. Ens trucàvem divendres o dissabte a la tarda i dèiem un parell de llocs i una franja horària. “ On sempre ” i “ a partir de les onze ”, per dir alguna cosa. I amb això, a jugar. I ens trobàvem, i ens evitàvem, i fèiem i desfèiem. Si tenies parella, la cosa era d’una manera; si anaves sol, eres com un iog...