Predicar al desert
L’amenaça de l’extrema dreta, aquí i arreu, fa que —amb la veu més o menys baixa— des de l’esquerra, veus més o menys altes, reclamin unitat. És allò de sempre: la unitat fa la força. La idea és aglutinar les esquerres que hi ha a l’esquerra del PSOE davant d’un adversari que no només creix, sinó que arrossega el conjunt del sistema polític cap a posicions cada vegada més dures. El primer toc d’alerta ve, curiosament, del portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, que fa dies que predica al desert aquesta unitat. També qui va ser el seu mentor, Joan Tardà, s’ha apuntat a la crida. No és una intuïció improvisada: les enquestes, amb la seva fredor habitual, indiquen que la fragmentació penalitza i que la suma podria tenir recorregut. El problema és que la crida no ha estat acollida amb entusiasme. Més aviat al contrari. Les esquerres espanyoles —o bona part d’elles— semblen més còmodes en la competició interna que en la cooperació estratègica. Com si la rivalitat fos més urgent...