carrostia

  La desclassificació del 23F obre fitxers però deixa llacunes. Un relat oficial reconstruït i documents que reactiven dubtes sobre la Corona. El Govern ha iniciat la desclassificació de documents relatius al 23 de febrer de 1981. La decisió arriba més de quatre dècades després de l’intent de cop d’Estat i es produeix sota un marc jurídic que continua sent anòmal en termes democràtics: la Ley de Secretos Oficiales vigent és de 1968, aprovada en plena dictadura franquista i amb prou feines modificada després de la Transició. No fixa terminis automàtics de desclassificació ni estableix un òrgan independent que supervisi què s’ha d’obrir i quan. A la pràctica, això significa que la transparència no és un dret estructural garantit per calendari, sinó una decisió política. L’Executiu conserva el control sobre el ritme, l’abast i l’arquitectura de l’obertura. Els documents publicats contenen informació rellevant. Però apareixen com peces soltes. I és en aquesta fragmentació on sorgei...

  Cuando una libranza semanal cae justo el día de festivo, muchas empresas lo han dado por “ disfrutad o” sin más.   El Tribunal Supremo acaba de decir que, en determinados supuestos, eso no vale. El Tribunal Supremo en la Sentencia 372/2025 de 30 de abril de 2025, ha estimado un conflicto colectivo en el sector del comercio textil y ha fijado un criterio con impacto real en cuadrantes y calendarios: si una persona con jornada de lunes a domingo tiene su descanso semanal fijado en un día concreto entre semana y ese día coincide con un festivo laboral, debe reconocerse otro día de descanso compensatorio por ese festivo. No es una cuestión menor: afecta a la igualdad en el disfrute del descanso anual cuando hay plantillas con libranza fuera del fin de semana. Atención . Si en la empresa se considera " festivo ya disfrutado " cuando coincide con la libranza, el criterio del Supremo obliga a replantearlo. ¿A quién afecta de forma directa? La sentencia se centra en un colectivo mu...

  " No es la Barcelona de mi juventud, pero sigue siendo Barcelona. Tampoco los asalariados de hoy son los de entonces, pero siguen siendo asalariados: "Los de hoy siguen siendo asalariados: aunque no se llamen obreros, crean saber mucha historia y la patria menguante les preocupe más que el sueldo de mierda que el partido al que votan nunca menciona ". Fue en Barcelona, hace solo unos días. El trayecto en taxi duró unos veinte minutos, quizá veinticinco. Fue subirnos al vehículo y el conductor empezó a hablar, primero con prudencia, como tanteando el terreno que pisaban sus clientes, para inmediatamente después, tras informarse de que procedíamos de España española, tomar aire, ganar confianza y deslizarse imparable por una pendiente discursiva que, incontenible, no cesaría hasta llegar a nuestro ansiado destino. El hombre al volante rondaba el medio siglo, y de su franco, desinhibido y detallado discurso podía colegirse que su existencia venía transcurriendo desde ...

  Catalunya, en canvi, només compta amb la seva societat nacional i un autogovern feble, que no està imbuït d’una missió patriòtica com la comparteixen les institucions espanyoles. Aquest crit proferit per les masses catalanes republicanes enfervorides dels anys 30 del segle passat, ben pocs van entendre que no feia presagiar res de bo, nacionalment parlant. Era un crit que esberlava pel mig la societat catalana i la comunitat catalanista del primer terç del segle XX. L’estripava, sense que se n’adonessin molts dels qui el difonien, en benefici de l’Estat i de l’espanyolisme. Potser sense saber-ho, en nom de la lluita de classes estaven afavorint la destrucció de la catalanitat en conjunt i del catalanisme d’esquerres i la dissolució del de dretes. Efectivament, pocs anys després d’aquell antagonisme visceral que enaltia Macià i blasmava Cambó, el govern de la Generalitat (amb presència majoritària d’ERC) restà arraulit per l’orgia revolucionària protagonitzada pel pistoleris...

  La sort d’escriure columnes des de la reflexió continuada és comprovar el seu bon envellir. Al llarg de tot l’any 2025 vaig preocupar-me molt per certs temes que ara afloren amb naturalitat, doncs al cap i a la fi els textos que els hi vaig dedicar anticipaven les seves crisis i retorns. El primer d’ells és el de Rodalies. Des de fa algunes setmanes, potser no importa molt en quin moment em llegeixis, el servei de trens de proximitat català s’ha vist immers en una sèrie de problemàtiques amb tints ben idonis per a simbolitzar el ridícul de tot un país. Durant tot aquest temps no m’ha xocat part del cinisme polític mediàtic, amb Puigdemont desaforat contra l’actual administració i gairebé ningú amb el dit lúcid de meditar sobre com és més greu des de la passivitat de molts governs catalanes, preocupats per a qualsevol cosa excepte legislar, afegint-se al seu desgavell una nul·la voluntat d’acord amb els seus homòlegs espanyols d’esquerres o dretes. Delante, detrás, un, dos, tr...

Los elogios a Rodríguez son una forma de defender en el plano doméstico su arriesgada aventura militar y los beneficios económico-energéticos proyectados que todavía no se terminan de materializar. Lejos del retrato de control total, actuación coherente, lineal y prácticamente sin fisuras que un intenso esfuerzo de propaganda visiblemente coordinado intenta otorgarle a Donald Trump en el manejo de la relación con el gobierno venezolano liderado por Delcy Rodríguez, el escenario bilateral post-intervención militar se está revelando mucho más complejo e intrincado para el mandatario republicano de lo que se enuncia con frecuencia. En este contexto, la distancia oceánica con la que suelen evaluarse los pronunciamientos tanto de Trump como de Rodríguez sirve como comprobación empírica de un intento de delimitar el abordaje de una coyuntura crítica e inédita en beneficio de los intereses estadounidenses, con el objetivo de intercambiar realidades por relatos. Así, mientras se toma com...