carrostia

  Qualsevol procés electoral genera dos tipus de productes: els candidats que van a les llistes i els emprenyats per no anar-hi o estar situats en un lloc que creuen no merèixer. Passa a qualsevol elecció, però molt més a les municipals donat que a Catalunya hi ha 947 municipis. Si es multiplica pel nombre de membres de cada llista incloent-hi els reserves i pels partits que es presenten a cada municipi, surten molts milers de suposats candidats i candidates.   Per tant, l’univers dels potencials emprenyats és molt elevat. Però aquí no acaba la cosa. Una legislatura dura quatre anys i a vegades es fa molt llarg. Pot haver-hi desavinences dins dels grups municipals, lluites pels càrrecs, enveges i fins i tot (cosa molt poc freqüent), diferències ideològiques. Sigui com sigui, no és infreqüent el cas de regidors que abandonen el seu grup municipal de procedència i es converteixen en no-adscrits (i proscrits a la vegada perquè el pacte antitransfuguisme no permet que ni...

Una operación de golpe de estado hibrido como la que está llevando ahora la administración Trump en España es una gran prueba de estrés para medir: la disposición de la sociedad para defender la soberanía nacional, el compromiso democrático de los partidos y la capacidad de la ciudadanía para resistir la intoxicación informativa y analizar la realidad con criterio. Hay momentos en los que la democracia deja de ser confortable y se convierte en un mecanismo sometido a mucha tensión. Lo que hoy sucede no es solo una cuestión de geopolítica. Es un examen interno. Una radiografía incómoda que revela hasta qué punto la sociedad está dispuesta- o no- a defender su propia democracia. La pregunta no es si estamos ante una crisis. Las democracias viven en crisis permanentes. La pregunta es si esta sociedad está preparada para resistir la presión. Las democracias ahora ya no caen de golpe. Se erosionan lentamente para que la sociedad menos vigilante no lo perciba. Lucio Martínez Pereda Golpe de ...

  Aquesta setmana hem rebut la notícia que el Parlament de Catalunya ha aprovat endurir les sancions a qui cometi actes vandàlics o incívics als trens i infraestructures ferroviàries. Això no obstant, no tots els grups parlamentaris hi van votar a favor. Saben qui hi va votar en contra? Els de sempre: els de l’extrema esquerra, és a dir, els Comuns i la CUP. Qui pot estar en contra de combatre els actes vandàlics o incívics? Per què no es volen perseguir amb més contundència? El motiu que han donat per votar en contra és que les sancions aprovades són excessives, que no són proporcionals al dany generat. La realitat és que segons van declarar diversos diputats, el cost anual de la neteja i posada a punt de trens i infraestructures a conseqüència dels actes vandàlics ronda els 13 milions d’euros. És una autèntica bajanada. El Parlament ha aprovat que les sancions lleus puguin ser des d’una advertència fins als 18.000 euros; les greus oscil·laran entre 18.001 i 90.000...

  Hay algo profundamente errado en la manera en que contamos la historia. No porque falten datos, archivos o interpretaciones, sino porque hemos aceptado sin demasiadas preguntas una premisa tan antigua como cómoda: que la violencia es el principio organizador del pasado humano. Las guerras, los imperios y las conquistas ocupan el centro del relato; la paz aparece, cuando aparece, como un vacío entre catástrofes o como una aspiración moral sin densidad histórica. Este hábito intelectual no es inocente. Al convertir la violencia en norma y la paz en excepción, la historiografía ha contribuido a naturalizar el mundo tal como es: armado, jerárquico y profundamente desigual. Hemos aprendido a pensar que la historia avanza a golpe de cañón y que todo lo demás -la convivencia, la negociación, la resistencia civil, la noviolencia- pertenece al reino de lo secundario, lo ingenuo o lo utópico. El resultado es una narrativa tan poderosa como empobrecedora. Paz en positivo ¿Y si...