O tribu o nació: Orriols no és la solució

 

Aliança Catalana ha sabut créixer oferint una versió simple, emocional i falsament trencadora dels problemes.

Més que una resposta, l’extrema dreta és un desplaçament. Una manera d’emfasitzar i d’explotar electoralment el malestar, però no pas de resoldre’l.

La versió nostrada d’aquest fantasma que recorre el món occidental, Aliança Catalana, ho exemplifica bé: aprofita les febleses del sistema, l’esgotament del Procés i el desencís social sense proposar res que no sigui rabejar-se contra un col·lectiu molt determinat (que no és precisament el més refractari a la llengua catalana) i generar encara més fragmentació. Però, sobretot, l’orriolisme desvia l’atenció del que hauria de ser l’eix central de la política catalana: la confrontació entre catalanitat i espanyolitat, entre sobirania i subordinació.

L’auge d’aquesta opció s’alimenta de dues impotències: d’una banda, de la por alienadora de l’esquerra i dels partits independentistes a parlar amb rigor i claredat sobre qüestions com la demografia, la llengua i la cohesió; de l’altra, del buit polític i psicològic que es deriva de l’estavellament de la temptativa independentista.

L’extrema correcció política, monstre especialitzat a deformar els fets fins a l’expressionisme, sí que estableix una dialèctica interdependent amb l’extrema dreta.

Durant massa anys, qualsevol intent de posar sobre la taula la situació complexa d’alguns barris, la reculada en l’ús social del català o uns canvis socials que s’han produït a una velocitat marejadora ha estat rebut com un flirteig amb el racisme. Aquest espiral de silenci imperant ha estat interpretat, amb raó, com un menyspreu a la realitat viscuda per milers de catalans, i aquí és on Aliança ha sabut créixer oferint una versió simple, emocional i falsament trencadora dels problemes.

Si us voleu fer cabal de fins on ha arribat la demencialitat en la conversa pública d’aquest país, recordeu que hi ha sectors de l’esquerra que han pretès estigmatitzar els vídeos ben travats de la CUP de les Comarques Gironines en contra del turisme de masses i el low cost econòmic afirmant que són “subsidiaris del marc conceptual de l’extrema dreta”. Seria una facècia divertida si no fos que l’extrema correcció política, monstre especialitzat a deformar els fets fins a l’expressionisme, sí que estableix una dialèctica interdependent amb l’extrema dreta.

Això no ho dic jo, sinó les seves preferències discursives: el projecte de l’extrema dreta catalana no és essencialment nacionalista, sinó xenòfob -adjectius que, llevat que vulguem comprar les sinonímies amb què l’enemic ens vol criminalitzar, no remeten en absolut al mateix-. Potser és per això que, tant a les votacions parlamentàries com als passadissos, és tan elevada l’afinitat amb Vox, aquell partit neofranquista que proposa prioritzar la immigració llatinoamericana a Catalunya (sou capaços d’endevinar per què?) o que està obsedit a expulsar Alacant de la zona catalanoparlant del País Valencià. No és cap casualitat: uns i altres comparteixen una visió tribal del món -versió cristiana- que no els allunya gaire de l’islamisme.

El paradigma que es fonamenta en la religió és sempre excloent i només es pot franquejar amb una improbable apostasia. Per contra, el paradigma grupal que es fonamenta en la llengua i les identificacions úniques o duals és sempre obert i sumatori.

L’eix lingüístico-nacional ha perdut tanta centralitat en favor de l’eix ètnico-religiós per a Aliança Catalana que, segons el Centre d’Estudis d’Opinió, fins a un 40% dels seus votants no són ni tan sols independentistes. El seu és un missatge que no interpel·la al conflicte amb l’Estat o amb els ciutadans que, vinguin d’on vinguin, viuen al nostre país i li donen un suport tancat, sovint amb una catalanofòbia explícita. El seu és un missatge que se sustenta sobre la por i el ressentiment envers els musulmans i, de tant en tant, potser pensant-se que el turbant ja fa la cosa, sobre els sikhs. Com si fossin un col·lectiu homogeni (tampoc ho són els llatinoamericans en relació amb la polèmica del gag catalanòfob de “Esas latinas”) o terroristes potencials.

A VOX la xenofòbia l’excita, però la catalanofòbia li provoca un plaer orgasmàtic.

El partit d’Orriols és l’expressió local d’una onada populista a nivell europeu que ha trobat una mina inexhaurible en el malestar social que provoquen la globalització i la modernitat líquida. El populisme es caracteritza per la recepta de fàrmacs ideològics que anestesien la consciència sobre els diversos factors que expliquen la mala maror en lloc de buscar-ne atenuants des d’una anàlisi objectiva.

La retòrica sobre la immigració n’és un botó de mostra. Fixeu-vos en la frivolitat abracadabrant amb la qual es fabula sobre la reemigració de milions de persones, que es presenta com una solució factible encara que no s’hagi executat a cap país europeu on ha governat l’extrema dreta (Àustria, Holanda, etc.). Potser perquè, com va haver d’acabar reconeixent Trump, els immigrants que treballen en règim de neoesclavatge a les plantacions de Nova York (68% del total, més de la meitat indocumentats) no són repatriables sense enfonsar el model econòmic o enfrontar-se amb els terratinents que el voten, el financen i… se’n lucren.

En el nostre cas, és molt intuïtiu: no es tracta de política, ni molt menys de política amb visió independentista, sinó de propaganda gallinàcia que no té més ambició que la de desguassar emocions i polaritzar entre un ells forani i un nosaltres autòcton que (ves per on!) sembla atorgar una incondicional patent de cors d’autoctonia als nascuts a la resta de l’Estat. Ben diferentment, l’extrema dreta espanyolista sí que va saber tot d’una a qui havia de donar suport en la polèmica que hem esmentat de la Companyia de Teatre Sin Papeles i la seva representació excrementícia. La xenofòbia l’excita, però la catalanofòbia li provoca un plaer orgasmàtic. És dogma de fe: per a l’espanyolisme tant de dretes com d’esquerres, res no passa mai per davant del conflicte nacional.

A Catalunya, la tecla correcta és el projecte sobiranista -gairebé sempre vinculat a l’adquisició de la llengua- que no jutja per origen, color de la pell o religió. Com va sentenciar aquell bisbe de Figueres, “el català serà interracial o no serà”.

Quan critico la polarització desnacionalitzadora que assaja Aliança Catalana no és pas per reivindicar la pau dels cementiris, ans al contrari: la conflictivitat pot ser d’allò més productiva quan toca la tecla correcta i quan apunta al blanc adequat.

A Catalunya, la tecla correcta és el projecte sobiranista -gairebé sempre vinculat a l’adquisició de la llengua- que no jutja per origen, color de la pell o religió. Com va sentenciar aquell bisbe de Figueres, “el català serà interracial o no serà”. Quina mena de credibilitat pot tenir qui afirma voler anar a la guerra contra una legió multitudinària i ben armada, però ataca d’entrada una part dels seus possibles soldats, barrejant naps i cols o islam amb wahhabisme?

L’obsessió identitària d’Aliança, i molt en concret de la seva lideressa, té uns biaixos clars. No fa gaire, en un debat sobre educació que es va celebrar al Parlament, l’estrambòtica primera intervenció de Sílvia Orriols va ser per denunciar, desafiant amb la mirada els diputats de la resta de l’hemicicle, l’assassinat a Suècia d’un apòstata de “la religió de la pau que vostès defensen”. La qualitat educativa, les ràtios per aula o la decadència de la immersió lingüística eren superfluïtats conjunturals: l’important era fer un tall de vídeo punyent que pogués viralitzar a les xarxes socials. No cal ser publicista per a entendre que, allà on l’estratègia d’alliberament nacional falla, l’estratègia comunicativa brilla.

Un servidor mateix va patir la virulència islamòfoba d’aquests sectors quan va publicar l’article  El vel de Maia (i el de la Kaoutar), on defensava la catalanitat d’una adolescent d’origen marroquí dels Nens del Vendrell. L’argument estrella dels nostres almogàvers virtuals era que la Kaoutar duia “parrac”, que això contravenia els valors occidentals i que, en conseqüència, no podia ser catalana. Tanmateix, la Kaoutar parlava un català de la plana de Vic en una població que no deu tenir censats més d’un 20% de catalanoparlants, no feia pinta d’odiar ningú i feia pinya com una més en una tradició cultural ben nostra.

Si el perímetre no ve marcat per la llengua, la voluntat o el compromís amb el país, sinó per la pigmentació cutània o la confessió religiosa, aleshores el programa esdevé antinacional i suïcida.

Aquest és, justament, el punt cec del tribalisme: tendeix a excloure els qui podrien estendre la catalanitat si fossin inclosos i reconeguts. Si el perímetre no ve marcat per la llengua, la voluntat o el compromís amb el país, sinó per la pigmentació cutània o la confessió religiosa, aleshores el programa esdevé antinacional i suïcida. A casa, en canvi, sempre hem estat ferventment nacionalistes.

Els blancs on cal apuntar són l’Estat uniformitzador, els funcionaris que treballen per sostenir-lo i una catalanofòbia social alimentada pel sistema però que té centenars de milers de noms i cognoms, i que és indisculpable per tal com tothom té -o hauria de tenir- un mínim de consciència moral individual. Aquesta és la clivella conflictiva que ens convé explotar fins a les últimes conseqüències i que pot contrapesar el reduccionisme de l’extrema dreta, per bé que alguns, traficant amb la por atàvica dels catalans a la confrontació interna, la puguin qualificar d’ulsteritzadora.

Des del moment que els mecanismes de seducció -adscripció- col·lectius funcionen igual que els individuals, amb força i convicció, els drets s’han de defensar i guanyar sense autolimitacions. Poble que no arrisca, poble que no pisca. L’alternativa és continuar tocant l’arpa mentre es consolida el sentiment d’indefensió general davant la quotidianitat de les agressions lingüístiques i es continua avançant en el procés d’assimilació. Una manera excel·lent, per descomptat, de continuar omplint el cabàs de la demagògia.

Ja que parlem de demagògia: no és cap secret que l’extrema dreta defensa el mateix model econòmic que s’aprofita del dúmping laboral i que genera frustració en part de les capes populars, tant autòctones com nouvingudes. En lloc d’assenyalar la causa -els interessos privatius d’una minoria de caradures que s’han fet seu el principi thatcherià que “la societat no existeix”-, se centra en les conseqüències que hi estan associades: el creixement demogràfic, la diversitat religiosa, l’estancament dels sous, la pobresa, la delinqüència, etc. És un model que s’encigala amb la Catalunya dels 10 milions d’habitants tot i el col·lapse evident de les infraestructures i els serveis públics, el descens del PIB per càpita, la crisi d’accés a l’habitatge, el dèficit hídric o la minorització del català. I olé.

Per casualitats de la vida, Aliança Catalana no assenyala mai l’Íbex, Foment del Treball o els partits continuadors del desarrollismo franquista (PSC, Junts, PP i Vox) que va posar les bases de la dependència migratòria. Per què ho hauria de fer, si la seva genètica ideològica ja li va impedir de votar en contra de l’execució del Hard Rock o d’apujar la taxa turística amb uns arguments prou esperpèntics per a emblanquir (he, he) l’hipersubvencionat turisme low cost, la precarietat laboral que genera, la immigració racialitzada que l’ha de cobrir i els subsidis públics que impedeixen un esclat social? Per què s’hauria de manifestar en contra del sector porcí de la Garrotxa o Osona (a Catalunya hi ha més porcs que persones, tot i que no pocs efectius de la segona categoria podrien engreixar el recompte de la primera), que en lloc d’automatitzar-se prefereix nodrir-se de mà d’obra barata, si assenyalant el moro ja n’hi ha prou?

“El turisme no desfigura el país. Ho fan les màfies que compren negocis locals i els converteixen en basars, kebabs o supermercats 24 h.” Aquesta piulada recent al seu compte corporatiu és una perla antològica del grau de trilerisme amb què experimenta Aliança Catalana. Quan els seus believers se n’adonin, la competència amb el jugadamestrisme del tan blasmat processisme serà evident.

És el típic win-win de manual de la dreta i del neoliberalisme al qual l’esquerra, més entretinguda a fer aiatol·lanisme moral que política, no ha sabut parar els peus, entre d’altres coses per por de ser qualificada de racista per part d’aquells que es beneficien de la perversitat del sistema: s’importen treballadors per a fer feines de baixa qualificació en empreses que altrament no serien viables o tindrien unes plusvàlues molt menors, se n’explota una vulnerabilitat que sovint té a veure amb una situació d’irregularitat administrativa, es genera tensió social (recordeu Torre Pacheco i el paper que, a les bambolines, hi va jugar Vox) i, finalment, es passa el plateret del vot, talment un Superman piròman que es disfressés en un tres i no res de comercial venedor d’extintors. El menú se salpebra amb unes dosis de retòrica que remetin a les croades o a la Reconquesta per a insuflar un xic d’èpica al que ben sovint és interès particular o ideologia turbocapitalista, i llestos.

L’esquerra catalana no es veuria obligada a fer tants escarafalls avui si ahir li hagués fet menys vergonya parlar d’identitat(s) nacional(s), de drets i deures, d’exigència i de reciprocitat comunitària.

Els qui no ens intravenem cada matí una bona dosi de correcció política -una de les mil cares de la deshonestedat- sabem que cal parlar de demografia, encara que això ens costi desqualificacions d’aquella esquerra piruletaire que, còmoda en el seu sancta sanctorum academicista, viu al marge de l’IDESCAT i del sentir veïnal. Sabem també que cal fer-ho amb ponderació, sense aversions sanguínies i des d’una perspectiva de drets i deures. Entre els drets, el de tenir unes condicions laborals i vitals dignes, no patir discriminacions gratuïtes i un accés fàcil a l’aprenentatge del català. Entre els deures, el respecte a les normes de convivència i la voluntat d’arrelament a través de la llengua, que en cap cas pot ser concebuda com una “frontera simbòlica”.

No es pot acceptar l’assumpció per part de ningú del discurs supremacista segons el qual el castellà es pot exigir i imposar als Països Catalans, però el català -els drets lingüístics dels catalanoparlants-, com si fos una riquesa prescindible, predestinada a desaparèixer, només es pot oferir i implorar. El dia que les organitzacions catalanistes -totes: polítiques i civils- millorin la seva capacitat pedagògica i es desfacin del seu característic pensament fràgil, seran menys corresponsables de la reproducció d’aquest marc substitutori.

La llengua catalana és el principal tret d’identitat de la nació catalana i mereix el mateix tracte que qualsevol altre idioma al seu territori històric. Qualsevol cessió de l’esquerra i de l’extrem centre (és a dir: de la dreta) als cants de sirena del relativisme postmodern en aquesta qüestió, no servirà per a res més que dopar l’extrema dreta. L’esquerra catalana no es veuria obligada a fer tants escarafalls avui si ahir li hagués fet menys vergonya parlar d’identitat(s) nacional(s), de drets i deures, d’exigència i de reciprocitat comunitària.

És l’hora de tornar a reivindicar el millor paradigma organitzatiu que s’ha inventat l’ésser humà: el nacional. I, des de la diversitat ineludible en tants àmbits, cohesionar la societat amb orgull, arrelament, justícia social i valors compartits. Fent equilibris, però sense empetitiments residualitzadors. Confrontant la religió espanyolista sense covardies, però amb un esperit irrevocablement integrador.

El dilema és clar: o tribu, o nació.

Gerard Furest