Els pressupostos com a arma

 

1. Serveis públics bàsics; al menys aixo

Els pressupostos són una eina fonamental per a les administracions públiques perquè permeten planificar, gestionar i controlar els recursos econòmics que possibiliten l’execució de les polítiques públiques.

Tot i la seva importància en la darrera dècada, només quatre pressupostos de la Generalitat han estat aprovats dins del termini legal, i l’Estat porta tres anys de pròrroga pressupostària.

En canvi, més del 95% dels  ajuntaments, fins i tot els que governen en minoria, compleixen l’obligació d’aprovar els comptes.

Aquest contrast evidencia mancances legals en l’àmbit autonòmic i estatal que impedeix planificar amb garanties. Des de l’experiència municipal i parlamentària, he comprovat de prop com es poden superar friccions polítiques per garantir l’estabilitat econòmica local, i sobretot com es molt important tenir al Parlament oposicions responsables que avantposin el be comú als, respectables, interessos polítics.

La gènesis de la paràlisi, es coneguda i antiga: els grups parlamentaris utilitzaven l’aprovació dels pressupostos com a eina de pressió política per obtenir concessions en altres àmbits. Darrerament, però,  aquesta legítima pressió, ha donat origen a no aprovar pressupostos per desgastar als governs.

En una situació de fragmentació política on les majories absolutes són cada vegada més  improbables, on l’arc parlamentari es fragmenta amb multitud de partits,  i on la prioritat ha esdevingut el desgast al rival, per sobre de la ciutadania, ha suposat una paràlisis de les administracions catalana i espanyola.

La lògica parlamentària premia la confrontació sobre la gestió ja que els grups d’oposició obtenen més rendiment mediàtic bloquejant pressupostos que negociant millores concretes.

Aquesta política té conseqüències reals: pressupostos prorrogats que obliguen a una planificació a curt termini, projectes i inversions paralitzades i una administració condemnada a la inèrcia, fins al punt que afavoreix un descontentament ciutadà legítim que afavoreix als partits d’extrema dreta.

La meva experiència parlamentària em va permetre constatar com la llunyania respecte la ciutadania i la pressió mediàtica transformen els pressupostos en una eina de confrontació política més que de gestió pública. Als parlaments, el cost polític de no aprovar pressupostos és menor i més difús que als ajuntaments. Salvador Illa va votar favorablement els pressupostos del 2024, tot i que estava a l’oposició i les enquestes li donaven una victòria electoral… això defineix els polítics amb vocació de servei.

La clau de la diferència entre administracions estatal i autonòmica i ajuntaments, al meu entendre rau en tres factors diferenciadors.

La proximitat ciutadana és un factor clau per l’entesa política, atès que actua com a mecanisme de pressió natural. veïns i entitats pressionen directament perquè els seus projectes no es bloquegin, mentre que a la cambra autonòmica la distància fomenta la polarització ideològica, més enllà de la resolució puntual i ràpida de problemes.

Un segon aspecte a considerar, es que als plens municipals predomina la cultura del pacte i l’entesa, mentre que als parlaments preval el posicionament electoral i el bloqueig de l’adversari. I això perquè un municipi té marcades les eleccions municipals cada quatre anys, sense possibilitat d’avançar-les. A l’Estat i als parlaments autonòmics, la convocatòria electoral depèn del president; per això, en situacions de govern en minoria, els partits de l’oposició tenen poc incentiu per facilitar l’aprovació del pressupost, ja que el bloqueig pot afavorir els seus interessos electorals.

Tercer, la qüestió de confiança. Als ajuntaments, un alcalde pot plantejar la qüestió de confiança vinculada a l’aprovació dels pressupostos. Aquest mecanisme, que no existeix als parlaments autonòmics i estatal per a aquesta matèria específica, facilita la negociació i evita bloquejos indefinits.

Si no s’aproven els pressupostos s’obre un període per iniciar una moció de censura. En cas que no hi hagi moció de censura (que requereix una majoria amplia) el pressupost presentat pel govern queda aprovat i la moció de censura queda vetada durant un any.

Cal inspirar-se en la cultura política municipal i traslladar-ne els valors als nivells superiors: proximitat, pragmatisme i responsabilitat davant la ciutadania com a motors del consens.

La política no pot ser un fi en si mateix sinó un instrument per millorar la vida dels ciutadans. Aquesta premissa bàsica, que els ajuntaments apliquen diàriament, hauria de guiar també l’acció parlamentària.

 

Oscar Aparicio Pedrosa