El PSOE i els drets dels catalans

 

«Cal comptar que el PSOE només juga a favor de la catalanitat quan no li queda més remei. És una constant històrica»

No sé què decidirà fer Junts en la seva relació amb el PSOE.

Suposo que els seus líders actuaran en funció del que considerin que més convé als catalans. Convé als catalans seguir enganxats a una política d’ultimàtums davant d’uns resultats sempre incerts? Convé als catalans liquidar la legislatura i tornar a les eleccions generals? Convé als catalans posar el govern estatal en mans de la dreta espanyola?

Es de suposar que tindrem resposta les properes hores.

D’entrada, el que es segur és que cal no perdre els nervis. Cal comptar que el PSOE només juga a favor de la catalanitat quan no li queda més remei. És una constant històrica. El socialisme espanyol va néixer amb vocació obrerista, però impregnat d’un centralisme extrem i d’una visió classista de la societat espanyola.

Més enllà de la lluita de classes, els dirigents socialistes del PSOE van néixer acomodats al constructe unitari espanyolista que sostenia l’Estat monàrquic i jacobí. La qüestió nacional catalana era interpretada com una maniobra de les burgesia perifèrica, i, per tant, com una amenaça als interessos dels treballadors.

A Catalunya, l’espai obrer estava representat majoritàriament per la CNT, mentre que el socialisme hi era minoritari.

Les causes del predomini anarquista van ser múltiples, però una d’elles fou la mirada desconfiada dels dirigents socialistes —especialment Pablo Iglesias— envers el catalanisme cultural i polític, i una lectura simplista, errònia, de la societat catalana del tombant del segle XIX al XX.

Amb la Segona República, el PSOE es va mostrar favorable a l’autonomia catalana, però amb reticències i profundament dividit. Largo Caballero i el sector més obrerista mantenien una visió jacobina, mentre que Prieto i Besteiro eren més receptius a l’autogovern català. En conjunt, però, el PSOE republicà va acceptar l’autonomia com un mal menor per a la modernització de l’Estat, sense assumir mai cap reconeixement nacional de Catalunya.

Durant els anys vint i trenta, les relacions entre el socialisme català i l’espanyol van ser distants i marcades per la desconfiança. Rafael Campalans, figura clau del socialisme català i impulsor de la Unió Socialista de Catalunya (USC), defensava una via pròpia, sensible a la qüestió nacional i catalanista.

El PSOE, en canvi, mantenia una lectura centralista i reticent a reconèixer l’autonomia política catalana, cosa que limitava la col·laboració i generava tensions.

Tot i compartir objectius socials, les diferències nacionals i estratègiques van impedir una aliança sòlida. Campalans va popularitzar la idea que “la política és pedagogia”, convençut que calia fer entendre a l’Espanya política les raons de la singularitat catalana.

Aquesta pedagogia del socialisme català envers el socialisme espanyol es va mantenir, de fet, fins a Pasqual Maragall. Després, el PSC va assumir sense més el model d’un “Estat descentralitzat sense dret a l’autodeterminació”, en la línia del PSOE.

Durant el franquisme, el PSOE gairebé va desaparèixer com a força viva a Catalunya. A l’exili, va mantenir la seva orientació unitarista, mentre que a Catalunya sorgiren moviments socialistes autònoms i catalanistes, amb Raventós i Pallach com a principals referents.

Aquests grups van elaborar un projecte que sintetitzava socialisme i catalanisme des d’una lectura antifranquista i condicionada per la Guerra Freda. En la clandestinitat, els vincles entre el PSOE i el socialisme català van ser irregulars i sovint tensos: uns volien una organització catalana pròpia; els altres, un partit unitari i centralista.

La llarga durada del franquisme —cal tenir-ho present— va acabar afavorint la subordinació de l’ideari nacional i del dret a l’autogovern a la lluita antifranquista. El catalanisme de resistència va imposar en el socialisme català del MSC i en el comunisme del PSUC una visió plurinacional i federal d’Espanya, que fins i tot reconeixia teòricament el dret d’autodeterminació, però sempre ajornat “fins després de la victòria sobre el feixisme”.

Durant dècades, va imperar la idea que tot el que dividia l’antifranquisme era “petitburgès”, i els partits a l’esquerra del PSUC solien titllar de revisionista o domesticada qualsevol proposta de pacte nacional dins de Catalunya per assolir el dret a decidir.

Fos com fos, la persistència del franquisme va acabar configurant una mena de reflex subordinat de l’esquerra catalana respecte de les esquerres espanyoles, especialment el PCE i el PSOE. L’antifranquisme va imposar la idea que la llibertat de Catalunya depenia del progrés democràtic d’Espanya, i que forçar la llibertat catalana equivalia a dificultar la democratització de l’Estat.

Calia, doncs, deixar-la per més endavant. I més endavant és ja mig segle.

Amb la mort de Franco, el PSOE, en el seu Congrés de la Unificació Socialista (1978), va crear el PSC-PSOE, una federació singular que unia els socialistes catalans (Raventós, Obiols, etc.) amb el PSOE, mantenint autonomia orgànica però dependència política.

Aquesta fórmula, vista com una innovació federal de facto, tenia un límit clar: el PSOE impedia l’existència d’un partit català plenament sobirà. A partir d’aquí, el PSOE de Felipe González va combinar retòrica federalista amb pràctica unitarista; i el socialisme català ho va acceptar, convençut que la pedagogia política acabaria obrint camí al dret a decidir.

El camí, més que obrir-se, és que estrènyer.

Amb pedagogia o sense, el PSOE mai no ha acceptat el dret dels catalans a decidir democràticament el seu futur. Ha tolerat certes particularitats, però ha negat explícitament l’autodeterminació. Sense més, s’ha mantingut, juntament amb la dreta espanyola, en una mateixa idea d’espanyolitat única, excloent i imperativa.

Els governs de González van consolidar una política d’integració institucional de Catalunya dins l’Estat autonòmic: una Espanya unitària i descentralitzada, homologable per Europa, però sense dret a anar més enllà.

Els partits catalans van reaccionar amb la divisió habitual.

D’una banda, pragmatisme contra pragmatisme amb Convergència i Unió (CiU); de l’altra, una progressiva subordinació del PSC al projecte estatal. El PSOE tenia una estratègia clara: una Espanya plural, però mai plurinacional, i una Catalunya “nacionalitat” sempre diversos graons per sota de la nació espanyola; i una autonomia catalana desnacionalitzada a través del cafè per a tothom.

Després de la derrota del 1996, el PSOE va revisar el seu discurs territorial. Va durar poc. José Luis Rodríguez Zapatero va prometre “acceptar l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya” (2003), un gest de reconeixement polític que el PSOE acabà traint, avalant l’estratègia del PP per destruir l’Estatut del 2006 a través del Tribunal Constitucional.

La sentència del Constitucional va provocar la ruptura del catalanisme amb el sistema constitucional espanyol i va consolidar una mutació històrica que el convertí majoritàriament en independentista. Des d’aleshores, el PSC ha intentat sostenir un catalanisme de doble lleialtat: reconeixement cultural i econòmic, però sense dret a decidir.

Sí a la singularitat, però no a la llibertat ni a la democràcia.

Hores d’ara, el PSOE s’ha reafirmat en el model unitarista dels partits de dreta espanyolistes. Ha renunciat definitivament a reconèixer el dret a l’autodeterminació. Aquesta política l’allunyat encara més de les aspiracions nacionals d’una gran part de la societat catalana.

L’aplicació del 155, després de l’octubre del 2017, li va permetre al PSOE-PSC recuperar centralitat a Catalunya. El procés havia situat el PSOE en una posició defensiva, però la disgregació de l’independentisme li ha permès reafirmar-se com el partit de la unitat d’Espanya, i també, a través del PSC d’un nou i desnacionalitzat pragmatisme català, ara sota una aparença de diàleg i reformisme a petita escala.

De l’Espanya federal ja no se’n parla. Tot es mou entre un espanyolisme retòric de baixa intensitat i un pragmatisme hàbil que Pedro Sánchez utilitza amb destresa, ben emparat pel president Illa.

En termes reals, practica un reconeixement tou d’aspectes simbòlics del catalanisme —la llengua a Europa, un finançament més just— sense insistir-hi més del compte.

Amnistia sí, sense excessos. Autonomisme sí, però amb la subordinació política, econòmica i cultural de sempre. Òbviament, de construcció d’un Estat plurinacional, res; i de reconeixement nacional amb dret a l’autodeterminació, res de res.

I fins aquí hem arribat.

ERC i Junts han practicat amb el PSOE, aquests darrers anys, una mena de realisme cooperatiu que ha deixat de banda els greuges del 155. Sembla que Junts entra ara en una fase de desencís estructural. Uns i altres fa temps que han deixat de creure en aliances estratègiques amb Podemos, plenament situat en les coordenades del nacionalisme espanyol.

Curiosament els Comuns segueixen enganxats en la seva tradicional ambigüitat sobre la qüestió nacional. A l’esquerra del PSOE, la prioritat és el problema dreta-esquerra, i la qüestió catalana, continuen analitzant-lo com un invent de la dreta catalana. Punt. Com el PSOE del segle XIX i de sempre.

Pel PSOE es manté en el plantejament autoritari que el dret a l’autodeterminació és inacceptable.

Continuen encaparrats en que respon als interessos d’una burgesia dominant que, a través de la independència, vol imposar els seus interessos als treballadors. Evidentment, contrastar-ho amb un referèndum els sembla inadequat, no fos cas que els catalans —adolescents polítics crònics— votessin inadequadament.

Tinguem-ho clar: l’esquerra espanyola, començant pel PSOE, és nacionalista espanyola abans que d’esquerres, i autoritària abans que plenament democràtica. Malauradament, dins de Catalunya, determinades formacions els fan el joc i continuen practicant la subordinació política als partits estatals tot negant el dret a l’autodeterminació dels catalans.

Pot l’esquerra catalana mantenir la seva essència emancipadora si el seu marc d’acció és decidit des de fora? Pot continuar pactant amb una esquerra espanyola que no reconeix la plurinacionalitat de l’estat?

Cap dels partits d’esquerres estatal no accepta que trair el principi d’autodeterminació és trair el principi democràtic. Les esquerres catalanes han optat per fer país des de l’autonomia, però dins d’un Estat que no reconeix el dret a la sobirania.

Han optat, en definitiva, per la dependència política.

I en aquestes estem. El PSOE incompleix, com era previsible. No sé què farà Junts. Suposo que els ultimàtums ja no donen gaire de si. Llàstima que els ultimàtums no hagin anat acompanyats d’una política més integral dins de Catalunya. Caldrà veure què ve ara.

La meva impressió és que, si s’acaba la legislatura, l’independentisme no haurà avançat gaire. Tinc la sensació, tant de bo m’equivoqui, que molts catalans tornaran a triar al PSOE-PSC i alguns a la dreta espanyolista del PP o de Vox.

I serà així mentre el catalanisme independentista democràtic continuï desunit, sense una estratègia única i sense capacitat de configurar una relat creïble de país .

Ni el gradualisme conformat d’ERC ni l’empenta desassossegada de Junts semblen oferir prou arguments per tornar a situar el sobiranisme al centre de la política catalana i en disposició de forçar una solució democràtica del conflicte.

Res no fa pensar que la societat catalana no prefereixi una distensió suau i una autonomia de ritme lent, com proposa el PSOE-PSC, abans que una lluita per la sobirania gestionada per un independentisme dividit i sense rumb clar.

El repte d’avui no és només reconstruir un horitzó independentista, sinó redefinir l’independentisme polític com a subjecte col·lectiu capaç de negociar amb la força d’una part substancial de la societat catalana al darrere.

És possible que molts catalans hagin oblidat allò que recordava Josep Pallach: “Cap ciutadà no és lliure si el seu poble no ho és.” i Catalunya no ho serà mentre no pugui decidir lliurament el seu present i futur. 

Més enllà de decidir sobre com regatejar al PSOE incomplidor, potser ha arribat el moment d’una fecundar una renovació conceptual profunda. Els partits independentistes catalans juguen la partida sense relligar la qüestió nacional amb la identitat i la justícia social; per també amb la prosperitat, el benestar i la pròpia democràcia.

Ara ja no hi ha antifranquisme que exigeixi unitat amb els partits espanyols; ara hi ha un autoritarisme sociològic que impregna tota la classe política espanyola, de dretes i d’esquerres.

Ara sabem que la pedagogia no serveix.

Potser és hora de tornar al principi: unir forces internes per combatre les externes. Perquè, de dretes o d’esquerres, totes fan la mateixa política en relació amb Catalunya: impedir que el poble català desplegui el seu potencial de benestar, que és tant com dir els seus drets nacionals.

Quan he posat el punt final, escolto la notícia d’última hora: el president Sánchez obre un diàleg amb Alemanya per aconseguir l’oficialitat del català a Europa.

El fet demostra tres coses.

Primera: la política del PSOE en l’assumpte català sempre és oportunista; no és cap novetat.

Segona: si, en termes de reconeixement nacional, s’ha d’aconseguir alguna cosa del PSOE, sempre és millor tenir-lo collat; mantenir el poder li és més important que qualsevol principi i pe tant el seu esforç varia en funció de la força que societat catalana expressi: siguin els set volts, una mobilització ciutadà o perdre unes eleccions.

I tercera: per tant, Junts —o el conjunt de l’independentisme— ha de reforçar l’únic flanc que li pot donar victòries: tenir al darrere una societat en marxa, que ara no té. Davant del PSOE el pragmatisme: d’ultimàtum en ultimàtum fins a la victòria té molts límits.

És clar que la partida política amb el PSOE, el PP o qui sigui, no es pot jugar només a base d’ultimàtums, o de la precària força d’uns quants diputats a Madrid. A Madrid —sigui el PSOE, el PP o Vox— se’ls guanya amb pluja fina diària tornant a donar presencia i convicció a la voluntat política de la societat catalana.

I això exigeix un programa estratègic de màxims clar i valent. Un programa tàctic respecte al PSOE, també clar i valent. I sobretot la recomposició de la força social del catalanisme independentista.

Exigeix jugar totes les cartes alhora; exigeix recompondre un ideari global en què els ultimàtums siguin una peça més, però no l’única.

Ferran Mascarell

«En un món normal, trencar amb qui no compleix els acords hauria de ser motiu d’aplaudiment.

A l’Espanya de 2025, però, empènyer Sánchez a l’abisme és posar la catifa vermella al neofranquisme»