L'expedient contra Sílvia Orriols dinamita un dels fonaments de la democràcia: la inviolabilitat parlamentària

Hi ha moments en què una democràcia s'examina a si mateixa, no a través de grans crisis, sinó en els detalls aparentment menors. És el cas de l'expedient que s'acaba d'obrir contra Sílvia Orriols al Parlament. Un procediment que permetrà la Comissió de l'Estatut dels Diputats (CED) proposar a la Mesa que se sancioni la líder d'Aliança Catalana per haver afirmat, des de la tribuna, que la diputada d'ERC Najat Driouech "normalitza la misogínia i el fonamentalisme islàmic" pel fet de portar vel.

Aquestes paraules -agradi o no la seva forma- són una opinió política, una valoració ideològica sobre un debat profund i legítim dins de qualsevol societat democràtica. No són una injúria, ni una incitació a l'odi, ni una falsedat objectiva. Són, senzillament, una idea expressada lliurement dins la cambra legislativa per una representant escollida a les urnes.

I si el Parlament considera que això pot sancionar-se, el que fa en realitat és posar en dubte la seva pròpia raó de ser com a institució de representació democràtica. L'article 57.1 de l'Estatut d'Autonomia, norma que preval per damunt de qualsevol reglament de la cambra, és categòric: els diputats són inviolables per les opinions i vots emesos en l'exercici de les seves funcions. Aquesta inviolabilitat no és un privilegi personal ni de Sílvia Orriols ni de la resta de diputats; és una protecció elemental del dret de representació de la ciutadania. Serveix per a garantir que cap idea -per dura, incòmoda o minoritària que sigui- pugui ser silenciada per la pressió de la majoria.

Quan un parlament inicia procediments per a "verificar" si una opinió política pot vulnerar un codi de conducta, està travessant una línia que la democràcia no hauria de sobrepassar mai. La llibertat d'expressió parlamentària no existeix per a defensar els discursos amables, sinó precisament per a protegir la dissidència. La pretesa seu del poder legislatiu no ha de ser un espai de conformitat moral, sinó el lloc on el poble exerceix la seva sobirania a través del xoc d'idees oposades, expressades per aquells a qui els ciutadans n'han delegat la representació. Sense aquest xoc, sense marge per a la divergència real, la política es degrada en un estèril ritual d'obediència.

El cas d'Orriols no es pot entendre sense un context més ampli: el debat sobre el vel islàmic -en totes les seves modalitats- és present arreu d'Europa. França prohibeix el vel integral des del 2010 i el hijab en escoles i edificis públics des del 2004. Àustria el veta per a nenes de primària; Alemanya el restringeix en el servei públic; Dinamarca, Suïssa, Bèlgica i Bulgària també han legislat sobre el tema. Aquestes decisions, en democràcies consolidades, s'han pres després d'un debat ideològic obert. Si a Catalunya una diputada no pot expressar una crítica semblant sense risc de sanció, vol dir que el nostre país ha optat per renunciar a la pròpia llibertat.

Encara resulta més revelador que, en paral•lel, altres diputats hagin estat exonerats per afirmacions molt més provocadores i lesives per a altres institucions del país. La diputada de la CUP Laure Vega no serà penalitzada per haver declarat que "llençar pedres als Mossos i cremar contenidors és un fet cultural propi". Es veu que això s'emmarca dins dels límits de l'humor permès. Aquesta doble vara de mesurar revela que el problema no és el to o el respecte, ho és qui parla i sobre què. La naturalesa de la represàlia iniciada aquest dijous, per tant, és més ideològica que no pas disciplinària.

El risc és evident. Si una diputada pot ser multada per una opinió formulada en un debat polític, la inviolabilitat parlamentària queda buida de contingut. I quan aquesta garantia cau, cau amb ella la llibertat de tots els representants i, sobretot, la de tots els representats. La democràcia es converteix, llavors, en un exercici vigilat, on només es poden dir les coses correctes, d'acord amb la sensibilitat moral del moment. Però el progrés democràtic no neix del consens imposat, neix de la fricció entre idees, especialment, aquelles que s'atreveixen a desafiar-lo.

Així, el Parlament de Catalunya no pot castigar una opinió política sense destruir pel camí part del seu propi fonament. Pot rebutjar-ne el contingut, pot replicar-lo, pot contradir-lo, però en cap cas hauria de silenciar-lo. Si avui es pot sancionar Orriols per una valoració ideològica, demà qualsevol diputat que qüestioni un dogma establert podrà ser acusat en els mateixos termes i amb les mateixes conseqüències.

La llibertat d’expressió no és un luxe decoratiu de la democràcia; n’és la columna vertebral. Quan s'ataca aquest dret dins del temple de la paraula i el debat, no només es persegueix una diputada: es trenca el contracte més bàsic entre el poble i els seus representants. Les democràcies no perillen per excés de paraula, però sí que poden esfondrar-se per excés de por. I quan opinar es converteix en un fet punible, ja no queda res a defensar.