Mocions instrumentals de què?

«Aliança Catalana esdevindrà una força molt rellevant al territori i en la cursa per la presidència de la Generalitat de Catalunya. Impensable fa pocs mesos, però ara ja temut»

No ha de ser molt estable el sistema polític espanyol, si en pocs anys hem vist triomfar una moció de censura (la primera en quasi cinc dècades de Constitució) i plantejar-se’n moltes altres. Ara el que està de moda en el Congrés de diputats, a més d’insultar-se, o justament per fer-ho, és fantasiejar amb la idea d’una moció de censura “instrumental”. I això què vol dir?

Pel que insinuen, que el candidat escollit per defensar-la, un cop investit, renunciaria a la presidència per convocar immediates eleccions. Per tant, el que hem d’analitzar, més enllà del soroll mediàtic que ara pretengui fer Junts, són les dues variables d’aquesta equació: el candidat i l’efecte que produiria sobre els que el votessin, si efectivament es convoquessin les dites eleccions (dono per entès que cap candidat, en cas d'arribar a ser president, s’agafaria a la cadira com ara ho fan tots els que abans d’arribar deien que això de la política és un passar, que si 18 mesos i tal, en fi... el de sempre).

El candidat ha de ser de consens, quina obvietat, però qui el pot generar, aquest consens? Recordem el que va succeir amb la moció de censura que va plantejar Vox. Clarament, també era instrumental, tot i que no es digués, perquè ningú podia pensar que Ramón Tamames, de qui es va fer befa per la seva edat en un exercici d’edatisme -digna crònica a part-, es perpetuaria en el càrrec, ni que la suma de consensos entorn la seva figura hi serien també entorn un dirigent de Vox. Per tant, aquella era, sense dir-ho, una moció instrumental avant la lettre. Pionera, però, va ser criticada, ridiculitzada, arribar massa aviat és el que té.

Ara en la roda mediàtica han sortit tota mena de noms, molts d’ells de l’entorn nacionalista català o basc. Nacionalistes, moderats o no, que mai acceptaria Vox, més encara pel fet que entre la votació de la moció, la dissolució de Corts, la convocatòria electoral i la presa de possessió de les noves cambres passarien uns quants i insuportables mesos.

No hi ha candidat de consens a la vista, i de Feijóo els de Junts ja han dit que no volen saber res... game over.

Però parlem per un moment del resultat d’unes eleccions fruit d’una victoriosa moció de censura instrumental.

De veritat algú creu que per a la majoria dels que la proposen aquesta seria una bona opció? L'única raó per la qual Junts podria voler-la sacrificant el seu relatiu pes polític al congrés fora evitar que les municipals passessin per davant de les generals radiografiant el que ja sembla inevitable segons algunes enquestes internes dels partits: que Aliança Catalana esdevindrà una força molt rellevant al territori i en la cursa per la presidència de la Generalitat de Catalunya. Impensable fa pocs mesos, però ara ja temut.

Potser no li queda més remei a Junts, entenguin la ironia, que proposar com candidat Rufián, ja que diuen que és el diputat més valorat. Potser fins i tot els socialistes, que tant li riuen les gràcies, el votarien.

El que no sabem és si ell seria més fiable que Tamames, o que Feijóo. Però a hores d'ara, és que Puigdemont es pot refiar d’algú? Si ni tan sols ell sembla ja prou confiable, si de ningú la paraula o la intenció sembla perdurar un instant, tant com és tot volàtil, inconsistent i tàctic. Per això ens hauríem de preguntar de què fora instrumental  la moció, però serà difícil saber-ho, perquè és ciència-ficció.

Montserrat Nebrera