La resistencia segueix calant

Avui comencem amb una notícia cultural: l’escriptor Quim Monzó és el guanyador de l’edició d’aquest any del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Però per primer cop en tota la història del premi, el president de l’entitat que reparteix el premi, Jordi Cuixart d’Òmnium Cultural, no ha pogut trucar al premiat per transmetre-li la bonanova.
Ho certificava el mateix Quim Monzó, perplex i trist perquè no ha pogut gaudir del mateix tracte protocol·lari que els seus antecessors premiats.
Monzó ho ha denunciat amb contundència i ha reconegut que fa dies que intenta escriure una carta d’agraiment al president d’Òmnium, i no se’n surt amb què posar-li donada la complexitat de la situació del pres.
El company de Cuixart a la presó, Jordi Sànchez, està en boca de tothom.
El presidenciable a la Generalitat està sent motiu de debat entre les files independentistes.
Després de l’aval d’ERC, JxC ha topat amb la CUP. I aquesta vegada també amb la justícia espanyola. El Tribunal Constitucional ha acordat mantenir de moment Sànchez a la presó, a l’espera del que digui Llarena, que serà qui tingui la darrera paraula.
Prevaricarà?
De moment, Llarena ha dit que necessita cinc dies per decidir-se, i això podria fer endarrerir el ple de presa de possessió, que està previst per dilluns 12.
El jutge del Suprem vol intentar demostrar que no està subjecte als tempos del Parlament.
La veritat és que tampoc sap què fer.
Tant JxC com Roger Torrent han amenaçat d’anar al TDEH si el jutge espanyol acaba prevaricant.
Els qui tampoc saben massa què fer amb la investidura són la gent de la CUP. JxC els ha traslladat una proposta de Procés Constituent que hauria de culminar amb la redacció d’una Constitució Catalana, que s’hauria de dirigir des de Brussel·les mitjançant un procés participatiu aquí.
Certament, ara mateix això sembla una nova il·lusió òptica per autoenganyar-nos i complaure el dolor de consciència a la vegada, així que la CUP segueix arrufant el nas.
Maria Sirvent i Carles Riera deien avui que no hi havia temps material per posar-se d’acord, i que el Parlament s’havia precipitat.
Però aquesta tarda David Fernández ha fet acte de presència per demanar el vot favorable de la CUP a la investidura de Jordi Sànchez, pel simbolisme de tornar a tenir un president a la presó.
De fet, Fernández torna a intentar influir en el mateix sentit que va fer-ho quan va haver-hi el debat sobre si investir o no Artur Mas. El context era un altre, però.
Al front de Madrid, el ERC i el PDECat han demanat la compareixença del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, perquè expliqui la caça de bruixes a què ha sotmès empreses i entitats amb el requeriment d’Hisenda a la Interventora de la Generalitat que els explicava ahir el Dietari.
El Govern espanyol també ha aprofitat avui per cobrir la baixa del ministre sortint Luis de Guindos, per un personatge de l’època Aznar, Román Escolano, actual vicepresident del Banc Europeu d’Inversions.
L’Estat espanyol ha hagut de suportar avui el xàfec de l’ONU: l’Alt Comissionat de Drets Humans d’aquesta organització ha denunciat públicament la violació de llibertats que va cometre l’Estat espanyol l’1 d’octubre, i ha demanat a Madrid que alliberi els presos polítics de la següent manera: “la presó preventiva hauria de ser l’últim recurs”.
Encara queda dignitat en alguns dels organismes internacionals. Creuen que, com apunten alguns rumors, el Govern espanyol actual caurà en breu?
A qui ja no li queda ni mica de dignitat és al PSC i al seu president, el caragolaire Àngel Ros.
Avui s’ha inaugurat l’exposició censurada a ARCO al Museu de Lleida, i la veritat és que la xiulada que s’ha endut Ros ha estat molt considerable.
Els crits de llibertat han ressonat.
Queda molta dignitat a Catalunya per trepitjar, i Ponent no abaixa el cap.
Qui tampoc abaixa el cap en política, malgrat les amenaces judicials, és Neus Munté.
La mà dreta d’Artur Mas al PDECat i persona del nucli dur d’aquesta formació, s’ha postulat oficialment per ser l’alcaldable del seu partit a Barcelona, i disputar des de la dreta i agafant el relleu de Xavier Trias, l’alcaldia a Ada Colau. Podrà?
Munté té un perfil compromès amb el país, i alhora representa una imatge de moderació des del PDECat que pot generar bastant consens en la formació i en alguns sectors de votants del partit a la ciutat.
Segurament generarà més consens que Santi Vila, que fa uns mesos era un dels noms que es barrejava com a alcaldable de la formació, una expectativa segurament ja frustrada després de com va acabar la seva trajectòria a la Generalitat, i les intervencions que està protagonitzant amb la sortida del seu llibre. 
La gent del seu partit se li ha tirat al coll.
Fins i tot Jordi Turull, possible recanvi de Sànchez a la Generalitat, s’hi ha abocat.
Certament, el que està protagonitzant Vila, deixant de banda les veritats que pugui deixar pel camí, no té perdó.

Oriol

Comentarios

Entradas populares de este blog

Reflexiones de Mario Benedetti.( Sabios consejos de un hombre sabio) Si estás cerca (arriba o abajo) de los 60, tómate unos 10 minutos y léelo

El yugo y las flechas de la derecha

La lengua catalana